Tarragona m’enamora

Una iniciativa cultural funciona per si sola quan tots els implicats fan bé la seva feina i, a més, amb aquella alegria.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

Una escapada a Tarragona sempre s’agraeix. I encara més si és per conèixer de primera mà el FITT, el Festival Internacional de Teatre de Tarragona, que sota la descripció “Noves dramatúrgies” aplega una colla d’espectacles i espectadors al voltant del Teatre Metropol. Ja feia un temps que Joan Negrié, el seu director artístic, em deia que havia de baixar al FITT, i enguany, en la seva cinquena edició, les condicions han sigut les ideals. Servidor de vostès va formar part del jurat del YOUNG FITT –una mostra de sis espectacles internacionals– juntament amb Magda Puyo, directora de l’Institut del Teatre, i Carlos Aladro, director del Festival de Otoño de Madrid i del Clásicos en Alcalá. Sis espectacles en tres dies i un festival petit, però eixerit. I amb un equip de gent estupenda.

La ciutat de Barcelona ja és xafogosa per excel·lència, i jo no sé si hi havia una onada de calor però de dimarts a dijous Tarragona va ser un autèntic forn. Sol, xafogor i calor en totes les seves manifestacions. Així i tot, el pati del Teatre Metropol reunia espectadors, programadors i artistes convertint-se en el centre neuràlgic d’un festival, el FITT, fet a la mesura de les persones. Una iniciativa cultural funciona per si sola quan tots els implicats fan bé la seva feina i, a més, amb aquella alegria. Al FITT, això és una cosa incontestable: Joan Negrié (director), Eloi Isern (cap de producció) i Pau Ferran (community manager) són un trio còmic deliciós, a l’hora de presentar els espectacles, i també uns grans amfitrions. Es mouen pel pati del Metropol com si t’haguessin convidat a un sopar d’estiu a la seva terrassa, amb aquella tranquil·litat dels amfitrions que tenen temps per a tothom i que mai es posen nerviosos (tot el contrari que servidor de vostès quan té gent a casa, que s’atabala). La responsable de comunicació i premsa, Maria Bravo, també és actriu i això es nota, i a l’equip també hi ha lloc per a dos llops com Alonso Lobato, cap de relacions internacionals, i Octavi Lobo, a comunicació i disseny gràfic. Un festival que funciona ha de ser això, bàsicament: harmonia i alegria del primer a l’últim, des de les productores (Lidia Masip i Paloma Arza) fins als voluntaris –i grans ballarins– de Tornavís Teatre.

El YOUNG FITT, que va tenir lloc de dimarts a dijous, va presentar sis espectacles d’una hora cadascun (senyor Fabre, apliqui’s la lliçó). Dimarts vam poder veure Las muertes de los otros, de la companyia basca Moon Produkzioak i amb direcció de Fernando Montoya, un espectacle sobre una refugiada siriana a la Polònia contemporània; i Locus amoenus, dels catalans Atresbandes, una peça que reflexiona amb humor sobre els nostres paradisos quotidians (artificials o no) i la vida d’un conillet. Dimecres va arribar el torn de Soul Seekers, una proposta de Mokhallad Rasem, artista provinent d’Iraq que des de fa uns deu anys es troba refugiat a Bèlgica, i que reflexiona sobre conceptes com els de casa i família amb l’ajuda d’un documental; i We’ve got each other, del britànic Paul O’Donnell, un one-man show que va aconseguir que tots els espectadors del Metropol veiéssim un fastuós musical de Broadway només amb l’ajuda de la il·luminació i les seves paraules. Finalment, dijous vam poder veure D5, Pantani, dels italians Loftheatre, un espectacle de teatre documental sobre la vida i la mort del ciclista Marco Pantani; i Palmyra, de Bertrand Lesca i Nasi Voutsas, una reflexió escènica sobre la venjança i la destrucció del patrimoni.

El premi del públic FITT 2018 va ser per a We’ve got each other, de Paul O’Donnell, que també es va endur el premi al millor intèrpret del festival, otorgat pel jurat. El premi del jurat al millor espectacle del FITT 2018 va ser per a Palmyra. Es va valorar el tractament de la violència en escena que proposen Bertrand Lesca i Nasi Voutsas, en un muntatge que amb molt pocs elements planteja una gran reflexió política, fent sentir tensió i incomoditat a l’espectador. Palmyra es podrà veure al Teatre Lliure de Gràcia, juntament amb Eurohouse, l’anterior peça de la parella (que servidor va tenir la sort de veure al Festival d’Edimburg fa dos anys), del 19 al 21 d’octubre. Si us agrada el que fan l’Agnés Mateus i el Quim Tarrida, no us podeu deixar perdre aquests dos espectacles.

I per si tot plegat encara fos poc, el festival oferia el sopar al públic durant els tres dies del YOUNG FITT, entre espectacle i espectacle. Dimarts va tocar arrossejat, dimecres sardinada i dijous fideuà, a càrrec de la Confraria de Pescadors de Tarragona. Com voleu que no parli bé del FITT? Al festival, que va tenir lloc del 12 al 21 de juliol, també s’hi van poder veure espectacles tan estupendus com Vaig ser Pròsper, de Projecte Ingenu, Cosas que se olvidan fácilmente, de Xavier Bobés, A mí no me escribió Tennessee Williams, de la Cia. Roberto G.Alonso, Raphaëlle, de La Conquesta del Pol Sud o Requiem for Evita, de Jordi Prat i Coll, muntatge que va clausurar el FITT.

Hi ha més vida més enllà de Barcelona i Girona, això ja ho sabíem. Intentarem que no passi tant temps fins que tornem a Tarragona.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació