Tap generacional

6.11.2013

Josep Sala i Cullell és un ambientòleg gironí, que viu a Trondheim (Noruega) i que dia a dia ens procura una visió de Catalunya des d’Escandinàvia, on manté el blog Des del fiord. Aquesta setmana ha publicat una reflexió interessant sobre la crisi generacional que vivim i la recollim avui a Núvol.

 

© Pere Virgili

 

Introducció

Són, per donar xifres rodones, els nascuts entre 1945 i 1965. Corresponen als babyboomers americans, però a casa nostra van tenir unes circumstàncies històriques molt especials que els van acabar beneficiant. Ho controlen tot: la política, els mitjans de comunicació, els sindicats, les universitats, les indústries culturals. Acumulen un poder inaudit com mai no ha tingut abans cap altre grup.

Són la Generació de la Transició, perquè es van trobar un canvi de règim quan eren joves, van ocupar posicions de responsabilitat, i van començar a fer i desfer sense oposició i otorgant-se una gran superioritat moral. El problema és que al cap de trenta anys continuen al mateix lloc, i s’han convertit en la Generació Tap que impedeix una renovació d’idees. No només això, sinó que han manipulat el sistema per protegir-se, a canvi d’arruïnar els seus fills i néts, i han salvat la crisi molt millor que els seus descendents.

 

La política

Fa poc vaig sentir com Josep Maria Terricabras mencionava el cas de Joaquim Nadal, que va ser alcalde de Girona amb només 31 anys, i que avui aquesta situació seria impossible a casa nostra. Poca gent hi confiaria, i jo afegeixo que no podrien ascendir dins l’estructura partitocràtica. Aquí teniu en canvi la foto del nou govern noruec, constituït la setmana passada. No hi noteu res estrany?

 

Govern noruec

 

Efectivament, semblen força joves. Det fet aquest és el percentatge de ministres (o consellers) dels governs noruec, espanyol i català per franges d’edat:

Noruega

Espanya

Catalunya

30 a 39

33%

0%

0%

40 a 49

50%

14%

31%

50 a 59

17%

43%

46%

60 a 69

0%

43%

23%

 

Als governs català i espanyol no s’hi asseu ningú amb menys de 40 anys. A Noruega en són 1 de cada 3. El ministre més veterà noruec té 57 anys, a Espanya més d’un 40% superen els 60 anys. De fet la mitjana d’edat dels governs ha augmentat sense parar des de l’inici de la democràcia (font), des dels 41,6 anys de mitjana del primer executiu González el 1982 fins els 55,5 anys dels ministres de Rajoy el 2012.

Si això no és la gerontocràcia de la Generació T, ja em direu què és.

 

L’economia

Old Economy Steve (l’Steve de la vella economia) és un meme d’Internet que s’ha fet popular als Estats Units. L’Steve es va fer adult a meitat dels setanta, duu una camisa blava de l’època, i ens recorda la situació amb què es va trobar quan era jove: es va poder comprar un pis als 22 amb només un any de sou, va trobar feina malgrat no tenir experiència, i sobretot va començar la seva vida professional sense milers de dòlars en crèdits a l’estudi. Aquest darrer és un tema estrella als EUA, tractat en articles com ara We must hate our children (Segur que odiem els nostres fills).

En canvi a Espanya no es parla gens de l’esquerda econòmica generacional, i això que encara és més sagnant. Aquesta setmana llegia dues dades de quan l’economia del país era suposadament fantàstica: el 2005 el 90% dels joves entre 16 i 35 anys tenia un contracte temporal, i el 53% dels aturats tenien menys de 35 anys. El 2011, en plena caiguda, ja es publicava que el 86% dels llocs de treballs perduts durant la crisi eren ocupats per persones entre 16 i 29 anys (font).

Com s’ha arribat a aquesta situació? Doncs perquè sempre que hi ha hagut una negociació laboral des dels temps de Felipe González s’ha triat mantenir tots els drets socials de la gent més veterana i retallar els dels joves, en lloc de buscar un equilibri. Això amb l’aplaudiment de les esquerres i dels sindicats. I dels treballadors instal·lats, no cal dir-ho, com es pot comprovar en les votacions a moltes grans empreses.

Per tant molts joves han estat expulsats del mercat laboral tot i estar sovint més preparats i ben formats que els treballadors més grans, només perquè aquests estaven blindats per les lleis fetes pels companys de generació. Aneu per exemple a les redaccions dels diaris i ho comprovareu (becaris al marge), o als hospitals. L’argument va ser sempre que “cal protegir els treballadors de més de 50 anys perquè ho tindran complicat per tornar a trobar feina”, però per cada veterà de 50 i en amunt que hem salvat, quants joves de 30 en avall hem condemnat a la precarietat i a no poder formar la seva vida adulta?

I què dir de les vergonyoses prejubilacions que es van fer a grans empreses i bancs, en què es va enviar gent de 55 a casa amb pensions astronòmiques que vam pagar entre tots? I de la brutal especulació immobiliària que va fomentar la Generació T, a gran escala però també domèstica, i que va arruïnar centenars de milers de joves que van quedar atrapats per hipoteques impossibles? I dels deutes que van provocar els nostres líders i que tocarà anar pagant durant dècades?

La conclusió de tot això és que ara mateix a Espanya el sou més freqüent s’ha igualat a la pensió mitjana (font). I compte, perquè ara estem pagant pensions a una generació anterior a la T que ho van tenir molt més complicat per cotitzar, però quan els de la T es jubilin massivament la xifra mitjana pujarà. Així doncs el sistema ens ha portat a pensionistes cobrant 2000 euros al mes i enginyers de vint i llargs amb sous de 900. Algú m’explica això com se sosté?

 

Les següents generacions

De moment hem vist com la Generació T porta trenta anys controlant la política, l’economia i el discurs intel·lectual i mediàtic del país, i ha mantingut uns privilegis a costa d’arruïnar els més joves. Ara em toca parlar doncs dels que venim després.

Si seguim la classificació habitual, després de la T ve la Generació X, els nascuts entre 1965 i 1981, i que és la meva. Som els que érem massa petits durant la transició però vam viure els sòrdids anys vuitanta, vam fer el BUP i el COU, i després vam inundar les universitats perquè anar a l’FP era de fracassats. Vam entrar al mercat laboral en condicions més precàries, tot i que teníem l’opció de prosperar mica en mica, i vam gaudir d’uns períodes de bonança on més o menys vam teixir una xarxa de contactes i ens vam poder anar col·locant.

A nosaltres la crisi ens ha afectat el present, en funció de la sort i la trajectòria que hem tingut: què vam estudiar, on vam trobar feina (a l’administració, la construcció) i sobretot si ens vam hipotecar o no. La nostra generació es va trobar amb la bombolla immobiliària i la brutal especulació just quan ens tocava formar famílies i tenir fills, i això vol dir que molts van comprar habitatges a preus infladíssims i amb hipoteques a 30 anys o més.

A més els de la Generació X ens trobem que fem tard: a la nostra edat els de la Generació T ja eren ministres, directors de diari i d’escola, professors d’universitat titulars, treballadors fixos amb molts anys cotitzats, propietaris del seu pis, pares veterans. En moltes d’aquestes situacions, però, ens és impossible prosperar pel tap dels que van néixer abans, i a sobre ens hem de sentir que ens tractin amb condescendència o ens mirin per sobre l’espatlla.

Ara bé, molt pitjor ho tenen els més joves, els millennials, els que van entrar al segle XXI sent menors d’edat i han crescut envoltats de les noves tecnologies. Malgrat ser descrits com a “narcissistes mandrosos i que només reclamen els seus drets” (en una cèlebre i vergonyosa portada de la revista TIME), són els que patiran més la crisi.

Els millennials s’han vist afectats de ple pel terratrèmol de la LOGSE i les guerres educatives, per la pujada brutal de taxes universitàries, peldumpig social causat per l’onada migratòria i per la reducció de places a l’administració. Per primer cop en segles el nivell d’estudis no serà clau per al seu futur, sinó només el fet de tenir algun parent veterà amb influències que els pugui garantir una posició. En cas contrari, les poques opcions passen per acceptar contractes escombraria amb sous de misèria, convertir-se en estudiants perpetus (o individus improductius), o provar fortuna a l’estranger.

Les tendències generacionals són comunes a tot el món occidental, però són especialment greus a Espanya pel seu model de país. La dictadura de la Generació T es basa en la precarietat imposada als més joves, i està impedint que hi hagi idees noves, que es renovin les cares, que la societat pugui prosperar. I el que és pitjor, el control que té dels mitjans fa que no se’n parli.

Crisi econòmica, política i de la banca? Sens dubte. Però el que vivim és sobretot una crisi generacional.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

11 Comentaris
  1. Molt bo; un angle força inèdit d’analitzar la realitat amb el qual estic al cent per cent. Som tap generacional, sí senyor.
    Gràcies per la lucidesa

  2. Molt bon article. Jo visc a Txequia i el podria subscriure punt per punt. El 2008 vaig publicar un llibre de petits assajos satírics i aquest era un dels temes. Per cert el concepte de generacio X el posa en circulacio l´escriptor canadenc Douglas Coupland¨, en una novel.la amb aquest titol.

  3. M’hi sento completament identificat. Jo sóc dels joves amb estudis que sembla que tenim totes les portes tancades. És molt frustrant.

  4. No ho tinc clar, abans sentia feministes que deien si manessin les dones el m ón aniria millor. Peró Carmenes, Alicias i Merkels no ho demost, no em quieda clar si penso anb laa NuevS Generaciones del PP o amb l’Alberto Rivera de Ciudadanos o amb el propietari de Google Crec que hi ha una part de raó en l’article peró es simplifica massa.

  5. perdoneu el redactat, peró es que escriure amb el móbil es tràgic i a més, com ja haureu imaginat, tinc una edat i les tecnologies em costen. Per cer, ara em ve el cap els Iaio Flautes!

  6. Article molt bo i exacte! Jo i la meva esposa tenim 31 anys (nascuts el 1982) i ja fa temps que els tenim un nom que crec que s’escau més: la generació penca. El nom d’aquesta gent: els Penques. M’ha sorprès molt de llegir l’article, ja que segons les nostres investigacions havíem arribat a la conclusió que l’any central gravitatori dels Penques era el 1956. Fixeu-vos doncs que és pràcticament just a la meitat del període 1945-65. Però no us perdeu l’origen d’aquest nom nostre. Ara fa uns mesos, una Penques propietària (és clar) d’una immobiliària, se’ns va girar fotent-nos un discurs a sant de no sé què carai, que el 1956 era l’any dels… (no us ho perdeu!) pencaires!! Sí, sí, tu… Però espereu. Segons la dona (que per mi que és la mare de tots els Penques), ells van aixecar el país, van patir (!) la postguerra (????) i van haver-ho de fer tot tots sols i patint una barbaritat, etc., etc., etc. Verge maria puríssima! La meva dona no va trigar pas gaire a parir-li el nom: quina penques, la tia! A partir d’aquí vam veure-hi clar: l’any 1956 era l’any central dels penques, entorn del qual graviten els nascuts als anys posteriors i anteriors, fins als límits també establerts per en Josep Sala.

    En definitiva, els Penques són el producte més ben acabat del franquisme, fixeu-vos-hi. Cosa molt curiosa per qui justament ha fet del franquisme una mena tema tabú a base de mitificar-lo com el mal. El mal que els va fer i marcar a ells com a ningú, i per tant la cosa d’on beuen constantment aquesta gent. Qui, per exemple, a les escoles, és el més ferm defensor de la llengua castellana (és a dir de la immersió, que n’ha garantit la imposició a tots els catalans d’aquesta banda)? Els penques. Qui va promocionar, es va enriquir i es va encantar, amb tota la destrucció de la costa catalana, entre d’altres zones, amb macrourbanitzacions fastigoses (model estúpid nord-europeu traslladat ací com a autocolonització)? Els Penques. I així podríem seguir in eternum. Aquesta gent van d’ateus, per exemple, perquè als 20 anys van creure adonar-se que Déu no existia. Van pensar-se descobrir el món i van abjurar del nacionalcatolicismo (sobretot del catolicismo), però ningú com ells porta a dins la creença méa abnegada de l’existència d’un ésser suprem que els ha tocat a ells amb el dit i que enfonsa tots els qui no fan com ells. Són uns hiperindividualistes de mena, sense gota ni cap mena de cosnciència social, la qual procuren confondre, com molt bé diu l’article, amb el seu paper a la societat (“nosaltres que vam haver de lluitar per una escola pública” “nosaltres que vam fer la sanitat” “nosaltres que vam fer TV3”, etc. són frases que tots hem hagut de sentir una vegada o una altra)

    En definitiva, que la moral penca és molt fàcil: el que et va bé és gràcies a ells i el que et va malament és per culpa teva, per no fer com ells (!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!). I àpala.

    I no us penseu, que tota la teoria que ara floreix, ja existeix de fa anys subreptíciament, inconscient al fons de molts catalans que ja comencem a estar farts d’aquests paràstis i egoïstes mediocres, que fins i tot n’hi ha un himne d’un grup català molt conegut (i penca! Però traïdor -als penques) que ja els retrata.

    http://www.youtube.com/watch?v=FZr44pQOAUk

    A l’infern cremin per sempre els Penques! O almenys a veure si els fotessin al carrer i ho perdessin tot almenys ja estaria bé…

    Home ja!

  7. Tens tota la raó i més. Tampoc no ho vam tenir fàcil, però no es pot comparar amb el que pateix a vostra generació. El que passa és que tothom es creu imprescindible quan no ho és. Jo m’he jubilat als 60 anys, entre d’altres coses perquè crec que el que vindrà ho farà igual o més bé que jo. Per no crec que pensin el mateix persones com Narcís Serra, Felipe Gonzalez, Guerra, Aznar o altres.
    Cal lluitar fins al límit !!.

  8. Molt bon article. Però crec que és just esmentar també els pocs (però existents) de la generació X que es comporten exactament igual que els de la generació T. Per exemple els de la capelleta d’entre 30 i 50 anys de Tv3 o els de l’Ara, una tribu mediocre però ben col·locada a qui mai falta la feina, i que es van ensabonant i rient les gràcies, un autèntic tap per a la gent potent del país, a l’atur o obligafda a emigrar.

  9. Muy de acuerdo, muchos de los problemas de las sociedades es esa desvinculacion tan grande entre las generaciones, y lo peor es que cada vez parece que se hacen mayores.