Tap generacional

Josep Sala i Cullell és un ambientòleg gironí, que viu a Trondheim (Noruega) i que dia a dia ens procura una visió de Catalunya des d’Escandinàvia, on manté el blog Des del fiord. Aquesta setmana ha publicat una reflexió interessant sobre la crisi generacional que vivim i la recollim avui a Núvol.

Introducció

Són, per donar xifres rodones, els nascuts entre 1945 i 1965. Corresponen als babyboomers americans, però a casa nostra van tenir unes circumstàncies històriques molt especials que els van acabar beneficiant. Ho controlen tot: la política, els mitjans de comunicació, els sindicats, les universitats, les indústries culturals. Acumulen un poder inaudit com mai no ha tingut abans cap altre grup.

Són la Generació de la Transició, perquè es van trobar un canvi de règim quan eren joves, van ocupar posicions de responsabilitat, i van començar a fer i desfer sense oposició i otorgant-se una gran superioritat moral. El problema és que al cap de trenta anys continuen al mateix lloc, i s’han convertit en la Generació Tap que impedeix una renovació d’idees. No només això, sinó que han manipulat el sistema per protegir-se, a canvi d’arruïnar els seus fills i néts, i han salvat la crisi molt millor que els seus descendents.

La política

Fa poc vaig sentir com Josep Maria Terricabras mencionava el cas de Joaquim Nadal, que va ser alcalde de Girona amb només 31 anys, i que avui aquesta situació seria impossible a casa nostra. Poca gent hi confiaria, i jo afegeixo que no podrien ascendir dins l’estructura partitocràtica. Aquí teniu en canvi la foto del nou govern noruec, constituït la setmana passada. No hi noteu res estrany?

Efectivament, semblen força joves. Det fet aquest és el percentatge de ministres (o consellers) dels governs noruec, espanyol i català per franges d’edat:

	Noruega	Espanya	Catalunya
30 a 39	33%	0%	0%
40 a 49	50%	14%	31%
50 a 59	17%	43%	46%
60 a 69	0%	43%	23%

Als governs català i espanyol no s’hi asseu ningú amb menys de 40 anys. A Noruega en són 1 de cada 3. El ministre més veterà noruec té 57 anys, a Espanya més d’un 40% superen els 60 anys. De fet la mitjana d’edat dels governs ha augmentat sense parar des de l’inici de la democràcia (font), des dels 41,6 anys de mitjana del primer executiu González el 1982 fins els 55,5 anys dels ministres de Rajoy el 2012.

Si això no és la gerontocràcia de la Generació T, ja em direu què és.

L’economia

Old Economy Steve (l’Steve de la vella economia) és un meme d’Internet que s’ha fet popular als Estats Units. L’Steve es va fer adult a meitat dels setanta, duu una camisa blava de l’època, i ens recorda la situació amb què es va trobar quan era jove: es va poder comprar un pis als 22 amb només un any de sou, va trobar feina malgrat no tenir experiència, i sobretot va començar la seva vida professional sense milers de dòlars en crèdits a l’estudi. Aquest darrer és un tema estrella als EUA, tractat en articles com ara We must hate our children (Segur que odiem els nostres fills).

En canvi a Espanya no es parla gens de l’esquerda econòmica generacional, i això que encara és més sagnant. Aquesta setmana llegia dues dades de quan l’economia del país era suposadament fantàstica: el 2005 el 90% dels joves entre 16 i 35 anys tenia un contracte temporal, i el 53% dels aturats tenien menys de 35 anys. El 2011, en plena caiguda, ja es publicava que el 86% dels llocs de treballs perduts durant la crisi eren ocupats per persones entre 16 i 29 anys (font).

Com s’ha arribat a aquesta situació? Doncs perquè sempre que hi ha hagut una negociació laboral des dels temps de Felipe González s’ha triat mantenir tots els drets socials de la gent més veterana i retallar els dels joves, en lloc de buscar un equilibri. Això amb l’aplaudiment de les esquerres i dels sindicats. I dels treballadors instal·lats, no cal dir-ho, com es pot comprovar en les votacions a moltes grans empreses.

Per tant molts joves han estat expulsats del mercat laboral tot i estar sovint més preparats i ben formats que els treballadors més grans, només perquè aquests estaven blindats per les lleis fetes pels companys de generació. Aneu per exemple a les redaccions dels diaris i ho comprovareu (becaris al marge), o als hospitals. L’argument va ser sempre que “cal protegir els treballadors de més de 50 anys perquè ho tindran complicat per tornar a trobar feina”, però per cada veterà de 50 i en amunt que hem salvat, quants joves de 30 en avall hem condemnat a la precarietat i a no poder formar la seva vida adulta?

I què dir de les vergonyoses prejubilacions que es van fer a grans empreses i bancs, en què es va enviar gent de 55 a casa amb pensions astronòmiques que vam pagar entre tots? I de la brutal especulació immobiliària que va fomentar la Generació T, a gran escala però també domèstica, i que va arruïnar centenars de milers de joves que van quedar atrapats per hipoteques impossibles? I dels deutes que van provocar els nostres líders i que tocarà anar pagant durant dècades?

La conclusió de tot això és que ara mateix a Espanya el sou més freqüent s’ha igualat a la pensió mitjana (font). I compte, perquè ara estem pagant pensions a una generació anterior a la T que ho van tenir molt més complicat per cotitzar, però quan els de la T es jubilin massivament la xifra mitjana pujarà. Així doncs el sistema ens ha portat a pensionistes cobrant 2000 euros al mes i enginyers de vint i llargs amb sous de 900. Algú m’explica això com se sosté?

Les següents generacions

De moment hem vist com la Generació T porta trenta anys controlant la política, l’economia i el discurs intel·lectual i mediàtic del país, i ha mantingut uns privilegis a costa d’arruïnar els més joves. Ara em toca parlar doncs dels que venim després.

Si seguim la classificació habitual, després de la T ve la Generació X, els nascuts entre 1965 i 1981, i que és la meva. Som els que érem massa petits durant la transició però vam viure els sòrdids anys vuitanta, vam fer el BUP i el COU, i després vam inundar les universitats perquè anar a l’FP era de fracassats. Vam entrar al mercat laboral en condicions més precàries, tot i que teníem l’opció de prosperar mica en mica, i vam gaudir d’uns períodes de bonança on més o menys vam teixir una xarxa de contactes i ens vam poder anar col·locant.

A nosaltres la crisi ens ha afectat el present, en funció de la sort i la trajectòria que hem tingut: què vam estudiar, on vam trobar feina (a l’administració, la construcció) i sobretot si ens vam hipotecar o no. La nostra generació es va trobar amb la bombolla immobiliària i la brutal especulació just quan ens tocava formar famílies i tenir fills, i això vol dir que molts van comprar habitatges a preus infladíssims i amb hipoteques a 30 anys o més.

A més els de la Generació X ens trobem que fem tard: a la nostra edat els de la Generació T ja eren ministres, directors de diari i d’escola, professors d’universitat titulars, treballadors fixos amb molts anys cotitzats, propietaris del seu pis, pares veterans. En moltes d’aquestes situacions, però, ens és impossible prosperar pel tap dels que van néixer abans, i a sobre ens hem de sentir que ens tractin amb condescendència o ens mirin per sobre l’espatlla.

Ara bé, molt pitjor ho tenen els més joves, els millennials, els que van entrar al segle XXI sent menors d’edat i han crescut envoltats de les noves tecnologies. Malgrat ser descrits com a “narcissistes mandrosos i que només reclamen els seus drets” (en una cèlebre i vergonyosa portada de la revista TIME), són els que patiran més la crisi.

Els millennials s’han vist afectats de ple pel terratrèmol de la LOGSE i les guerres educatives, per la pujada brutal de taxes universitàries, peldumpig social causat per l’onada migratòria i per la reducció de places a l’administració. Per primer cop en segles el nivell d’estudis no serà clau per al seu futur, sinó només el fet de tenir algun parent veterà amb influències que els pugui garantir una posició. En cas contrari, les poques opcions passen per acceptar contractes escombraria amb sous de misèria, convertir-se en estudiants perpetus (o individus improductius), o provar fortuna a l’estranger.

Les tendències generacionals són comunes a tot el món occidental, però són especialment greus a Espanya pel seu model de país. La dictadura de la Generació T es basa en la precarietat imposada als més joves, i està impedint que hi hagi idees noves, que es renovin les cares, que la societat pugui prosperar. I el que és pitjor, el control que té dels mitjans fa que no se’n parli.

Crisi econòmica, política i de la banca? Sens dubte. Però el que vivim és sobretot una crisi generacional.