Tantes ‘debutantes’ dels setanta

La rentrée catalana arriba amb nous debuts que confirmen que el 2016 haurà estat l’any de les dones dels setanta. Al debut novel·lístic d’Àngels Bassas (Figueres, 1971) i Marta Carnicero (1974), abans de l’estiu, ara cal sumar-hi la descoberta de Gemma Ruiz (1975), Marta Orriols (1975) i l’argentina Silvana Vogt, que tot i ser nascuda el 1969 comparteix les preocupacions d’aquesta generació. Totes han debutat aquest 2016. La Rojals té bona companyia.

Gemma Ruiz (Sabadell, 1975) debuta amb Argelagues (Proa), una novel·la coral que abraça les vides de la Remei, la Rosa i La Nina, tres dones anònimes que tenen una història que encara ningú no havia explicat, dones a qui la història ha tapat la boca i que també han construït el país. Ruiz dedica el llibre a la seva mare, perquè li ha pres “la història que ella hauria escrit millor”. Aquesta restitució de la veu d’unes dones és palesa en l’oralitat que supura per tots els porus de la novel·la. Argelagues presenta ben pocs diàlegs, però Ruiz empelta el seu relat amb les veus de les protagonistes, que parlen un català pagès i menestral. L’editor de Proa, Josep Lluch, m’explica que des que han arribat mostres del llibre a l’editorial Pere Gimferrer ja l’ha anat a veure dues vegades per confessar-li la seva fascinació per Argelagues: “Sembla que senti la meva àvia de Vilafranca”, diu Gimferrer. L’editor ja l’ha amenaçat amb demanar-li una frase per fer-ne una faixa si hi ha segona edició. A més a més Josep Lluch m’anuncia que a l’octubre publica a Editorial Empúries una altra opera prima prometedora, La veu del Cyrano, de Gemma Sardà.

L’argentina Silvana Vogt (Buenos Aires, 1969) debuta a Edicions 1984 en català amb ‘La mecànica de l’aigua’, una novel·la que arrenca amb el corralito argentí, un daltabaix sistèmic que obliga la Vera, la protagonista, a buscar una vida millor a Barcelona. Vogt ens explica les vicissituds d’una persona il·legal, que lluita per aconseguir els papers, però La mecànica de l’aigua no és una novel·la social que busqui reflectir les dificultats d’una persona desarrelada sinó el relat d’un xoc cultural i d’un dol molt personal. Un cop a Barcelona Vera entra en contacte amb l’editor català Eliseu Mussol, un personatge turmentat per fantasmes, amb qui mantindrà una relació paternofilial, i alhora intel·lectualment estimulant. La relació entre Vera i Eliseu se sosté en una indagació dialèctica dels seus respectius dols i fantasmes. La narració de Vogt flueix líquida com una cascada, amb frases concises que ens dibuixen amb breus pinzellades el món interior dels personatges. Eliseu és també un homenatge a la figura d’Isidor Cònsul, editor de Proa i sogre de Silvana Vogt, que va morir prematurament l’any 2009 als 61 anys. És per això que La mecànica de l’aigua és la història d’un doble dol. Dol pel país irrecuperable i pel mestre desaparegut.

Marta Orriols (1975) debuta amb un recull de contes de la mà d’Aniol Rafel, editor de Periscopi, que ens la presenta agombolada per dues senyores escriptores, la Jenn Díaz i la Tina Vallès, que en signen el pròleg i l’epíleg respectivament i amb una magnífica il·lustració de coberta de Marta Vellvehí, que reflecteix amb gran eficàcia el to d’aquests contes. Anatomia de les distàncies curtes és un llibre que es defensa sol. Arrenca amb un conte commovedor, titulat ‘Princesa’, que ressegueix el viatge en metro d’una dona que acaba de patir una pèrdua terrible. Orriols ens descriu un trajecte de distància curta en el qual és capaç d’encabir tot el dolor del món. Al conte ‘La piscina’, un criat negre es treu la roba davant la mirada estupefacta de la seva mestressa i en un gest desafiant es llança del tot despullat a la piscina. Si bé les distàncies que recorren els personatges d’aquest llibre són curtes (quatre parades de metro, un salt de trampolí…), els abismes poden ser molt fondos. Jenn Díaz destaca amb encert la capacitat d’Orriols per convertir escenes quotidianes en excepcionals o de crear, d’allò més extraordinari, una situació de quotidianitat. “El sexe i l’amor no estan representats aquí en la seva millor versió, la versió de les grans passions i la ceguesa”, escriu Jean Díaz. “És una representació de l’amor més mediocre, envoltat de rutina i decepcions, i això el fa més real”. Tina Vallès confessa al seu epíleg que després de llegir Orriols es mira el cel d’una altra manera. Catàleg de cels, l’autora dedica el seu llibre a la nit, pel seu silenci.

Marta Carnicero (1974) ha debutat a la Magrana amb una nouvelle d’una gran intensitat. El cel segons Google, que ja s’està traduint a l’anglès, és una novel·la realista que es desplega en dos eixos temporals. Un gira al voltant del l’any 2014 i l’altre vint anys després, durant la tercera quarta del segle XXI. Carnicero és enginyera, però no cau en cap temptació futurista, sinó que fa la dissecció d’un matrimoni irreversiblement esquerdat, la radiografia d’un divorci i les conseqüències que tindrà pels seus descendents. L’autora exposa sense miraments les inconsistències dels seus personatges, les esquerdes morals d’uns i altres sense jutjar-los ni encasellar-los en bons i dolents. El cel segons Google és el fruit d’un treball final de màster d’escriptura creativa, però en cap moment fa la sensació que sigui l’obra d’una principiant. Com totes les altres debutants d’aquesta rentrée, Carnicero ens lliura als quaranta anys una obra d’una maduresa i una força singulars, havent-nos estalviat de llegir les seves provatures anteriors.

L’actriu Àngels Bassas (Figueres, 1971) també ens ha sorprès amb una novel·la que ens submergeix en el desfici amorós d’una dona, la Maria, també actriu, que es lliura a un home desconegut, un fan que la segueix de ciutat en ciutat mentre ella actua en diferents teatres durant una gira. Dóna’t és una reflexió sobre el desig i la passió, una història en què l’erotisme passa per damunt de l’enamorament. “Estic molt sorpresa, aquests dies, de les reaccions que estan suscitant els fragments sobre sexualitat. A la gent li sorprèn molt que una dona parli obertament, sense pudor del seu desig i d’allò que l’excita“, ens deia en una entrevista recent Àngels Bassas. El sexe explícit, sovint descarnat, d’aquesta novel·la no ha escandalitzat ningú, però obre escletxes en una literatura tan púdica com la catalana.

L’article podria continuar, perquè aquest any també hem assistit a l’esclat de Núria Cadenes (1970), que sense ser una debutant ha publicat Tota la veritat (La Magrana). També hem pogut donar fe del debut d’autores més joves, nascudes als anys vuitanta. Seria el cas de Mar Bosch Oliveras (1981), autora de Les generacions espontànies (Periscopi), Alicia Kopf, que ha guanyat el premi Llibreter amb Germà de gel (L’Altra), d’Anna Ballbona (1980), que ha publicat Joyce i les gallines (Anagrama), Lucia Pietrelli, que va guanyar el premi Joanot Martorell amb Cadenes (Edicions 62) o l’actriu i dramaturga Estel Solé (1987), que ha debutat amb la novel·la Si no puc volar (Rosa dels Vents). Però això ja són figues d’un altre paner.