Tanquem l’any amb Laura Borràs, Josep M. Jujol, Maricel de Sitges…

Acabem l’any amb una interessant entrevista a la consellera de Cultura de l’actual Govern de la Generalitat: Laura Borràs, experta en teoria de la literatura i literatura comparada, i interessada per la relació de les noves tecnologies amb els estudis literaris.

Joan Josep Isern la interpel·la amb preguntes sobre l’estat amb què s’ha trobat la conselleria després de l’aplicació del 155, la gestió que cal fer per als museus, les biblioteques… i la valoració dels «anys» commemoratius: «La nostra cultura és rica en personatges de gruix. I fora imperdonable que no els poséssim a l’abast de tothom.» També parla del Pla de Lectura 2020 i de quins són els reptes que es proposa acomplir durant el seu mandat.

Marc Heilbron rememora Montserrat Caballé, una de les veus operístiques més destacables a nivell mundial. Repassa la seva trajectòria com a cantant des dels difícils inicis, passant per la seva internacionalització i la petjada que ha deixat a la ciutat de Barcelona per mitjà del teatre del Liceu.

Les darreres columnes d’opinió de l’any són «Mana la dosi» de Francesc Fontbona, «Autoritarisme» de Jordi Graupera i «Em mirava i em feia por» de Marina Porras.

Jaume Fabre parla d’«Oriflama», una revista en català per al jovent, i recorda un dels nombrosos segrestos que va patir, el del número 79 de l’any 1969 durant l’estat d’excepció decretat a tot l’estat, a causa d’un acudit de Cesc, entre altres articles.

Francesc-Marc Álvaro reflexiona sobre el Nadal, perquè cada any el viu d’una manera diferent. Es pregunta: «Soc l’únic que em trobo perdut quan arriba el Nadal?», «Temo el Nadal i no us en puc dir el motiu. El temo i l’estimo».

A la secció d’art Vinyet Panyella, directora dels Museus de Sitges, dedica el seu article al complex arquitectònic i artístic de Maricel. Commemora el centenari, que «recupera i posa al dia un dels passatges més interessants de la història cultural del país», d’un dels exemples estètics del Noucentisme segons Joaquim Folch i Torres i Joaquim Folguera.

Montse Gispert-Saüch redescobreix Jujol als cent quaranta anys del seu naixement: «L’art jujolià, com el gaudinià, neix de la natura i la geomatria; tant Jujol com Gaudí duen el camp de Tarragona al cor i comparteixen una profunda fe religiosa que ho amara tot.» Així, trobem la seva obra d’art a molts municipis catalans, fins a setze, i en indrets on sovint passa desapercebut, com al Parc Güell. L’autora de l’article fa un repàs d’aquests indrets, molts dels quals segur que ens sorprendran.

Miquel-Lluís Muntané entrevista la mestra i poetessa Isabel Oliva, de 93 anys. Conversen sobre la seva faceta de poetessa, inèdita fins que es va jubilar. Des de llavors s’ha donat a conèixer i ha tingut una magnífica recepció entre els seus lectors i un reconeixement en diversos premis literaris. Parla de la seva passió per la poesia des de ben petita i la relació amb la música. També, del seu compromís com a mestra amb la llengua: «El català no es mor. Hi ha milions de persones que el parlem, que l’estimem, que el defensem…».

Fèlix Edo Tena passeja amb Robert Walser, l’escriptor suís que «va aspirar a convertir en bona literatura l’existència quotidiana». «Amb la seva mirada idíl·lica de les coses, és capaç de mostrar allò terrible de la societat i com els feliços en són expulsats.» Walser passeja per la literatura i per la vida, creant personatges que «volen desaparèixer en la multitud tot conservant la llibertat i sense seguir cap jerarquia». En definitiva, per a Fèlix Edo, l’obra literària de Walser és «una lliçó molt valuosa sobre el saber mirar i sobre la possibilitat de refer els vincles trencats amb el món».

A música, Xavier Chavarria enceta una primera part sobre músics a París, les seves passions, dedicada a Chopin i l’amor de la seva vida, l’escriptora i activista George Sand. Ressegueix els diferents moments de la seves vides personals viscudes a París, Valldemossa i de nou a París, i relaciona aquests moments amb la música, composta per Chopin, i amb la literatura, escrita per Sand.

Miquel Pujadó comenta la faceta literària dels cantants, concretament del català Joan Isaac i de l’italià Fabrizio De André. També publica la seva habitual Discografia catalana recent.

A teatre, Jordi Lladó commemora els seixanta anys de l’estrena de la peça teatral més reconeguda de Pedrolo: «Homes i No», representada per primer cop l’any 1958 al Teatre Romea. Lladó comenta què va significar l’escenificació d’aquesta peça en un moment en què érem privats de llibertat d’expressió, no gaire diferent —diu Lladó— del que estem vivint actualment. Per això, creu denunciable que en l’Any Pedrolo cap teatre públic o privat hagi pres la iniciativa de tornar-la a representar. «“Homes i No” representa un clam punyent i, malgrat tot, esperançat.»

A cinema, Tariq Porter escriu sobre el Festival de Sitges 2018 tot comentant les pel·lícules que han tingut més protagonisme i que són guanyadores de diversos reconeixements, com ara Climax, guanyadora del certamen, Lazzaro feliç, Premi a la Millor Pel·lícula del Jurat Carnet Jove, entre d’altres, o La casa de Jack. També comenta com el festival s’obre a les noves tendències acollint treballs de youtubers. En definitiva, una edició «que serà recordada llargament i grata».

A televisió, Margot Mur recorda i comenta el serial «Les nits de la tieta Rosa» (TVE, 1980), codirigit per Mercè Vilaret i Lluís Maria Güell, protagonitzat per Rosa Maria Sardà i escrit per Maria Aurèlia Capmany. Per a Capmany la televisió era la «plataforma de creació i d’accés al gran públic». «Les nits de la tieta Rosa» és la col·laboració Capmany-Vilaret més rellevant i «més significativa pel que fa a l’energia que va caracteritzar els inicis de la ficció televisiva en català».

Finalment, Vicenç Llorca escriu la seva «Tria personal», seguit d’una ressenya i de les notes de lectura. Amb els mots encreuats de Màrius Serra i el Sidoku de David Puertas ens acomiadem d’aquest 2018! Fins l’any vinent!

Llegeix el número sencer de desembre, de «Serra d’Or» en paper o en digital!