T de Teresa, T de Tàpies

A la Fundació Antoni Tàpies, i fins a l’octubre vinent, es pot visitar una exposició singular, de gran atractiu visual: T de Teresa, que mostra dues sèries: els dibuixos que componen la Sèrie Teresa, realitzats el 1966, i les litografies, litocollages i collages que componen les Cartes per a Teresa, realitzats el 1974.

Aquestes dues sèries gràfiques possiblement tinguin un precedent històric en l’estada d’Antoni Tàpies (1923-2012) a París els anys 1950-51, quan l’artista va mantenir correspondència amb Teresa Barba (1934), que havia conegut un temps abans. Aquest diàleg-festeig que endevinem intens, apassionat entre dues persones joves, els va unir de manera més estreta, més profunda. En tornar Tàpies de París la parella va formalitzar la relació. A l’octubre de 1954 es van casar a Barcelona.

La correspondència escrita, sobretot entre una parella, sempre ha estat un àmbit de comunicació tan íntim com ampli de possibilitats verbals i gràfiques, ja que entre els paràgrafs s’hi poden incloure dibuixos i signes que, com és natural, són de lectura hermètica per als profans. En aquest àmbit sagrat de la correspondència privada la imaginació no té límits ni en vol tenir, de manera que la paraula i la gràfica hi flueix espontània i els sobreentesos entre els amants augmenten el desig que es renova a cada insinuació amorosa.

Aquests elements dibuixats són els que com un ventall de primavera es despleguen davant dels ulls de l’espectador que contempla les cartes que integren la Sèrie Teresa, i fent un joc de doble significat en la sèrie Cartes per a Teresa Antoni Tàpies inclou en la composició de les litografies cartes de joc, naips.

Algunes de les imatges exposades en una combinatòria d’elements gràfics semblen no tenir traducció ni literària ni gràfica per a l’espectador, ja que pertanyen al llenguatge familiar de la parella Antoni Tàpies – Teresa Barba. Però no s’enganyi l’espectador, perquè sí que tenen traducció en el món de l’imaginari artístic i de comunicació visual des del moment en què s’entra en l’àmbit de l’abstracció, o en el que Vasili Kandinsky va anomenar l’espiritual en l’art. Em porta a fer aquest lligam entre conceptes el que afirmava el mateix Tàpies respecte d’aquestes sèries elaborades segons la metodologia serial de la música. Aquestes sèries gràfiques, alliberades de la narrativa, constitueixen una expressió més pura. I podem afegir: o expressió del que és essencial, i que traduït en el món de la forma en podem dir les formes bàsiques. El so musical té accés directe a l’ànima, escrivia Kandinsky, i Tàpies sembla dir-nos: un traç gràfic sense passar pel filtre del pensament és una expressió més pura del sentir interior de la persona.

Més enllà, doncs, del lèxic particular entre la parella Tàpies-Barba, ple de complicitats domèstiques, amoroses, eròtiques, podem sentir-nos cridats visualment per allò que és universal en aquests dibuixos i litografies-collages: signes com ara la ics, d’interpretació immediata, sense paraules, o la creu present en tantes de les obres de Tàpies. La creu no només és un signe cristià: és també el signe gràfic de la direcció dels quatre vents, així com també és un signe esquemàtic del mateix ésser humà, del que en ell és la pulsió horitzontal i vertical de la vida encreuant-se en el seu centre vital. Entre els grafismes també es troba la lletra T de Teresa, que és també la lletra T de Tàpies. La te o tau, que ocupa el número dinou en l’alfabet grec, és l’última lletra de l’alfabet hebreu i està lligada a les profecies d’Ezequiel i també a les de l’Apocalipsi. Pel seu valor evangèlic, profètic i simbòlic, i perquè la tau li recordava la creu on va morir Jesús, sant Francesc d’Assís tenia en molta estima la lletra te o tau, la va adoptar com a segell i firmava amb una T.

No sabem si Tàpies era conscient dels valors simbòlics de la T més enllà de la inicial del nom de l’esposa i del seu cognom. Cal creure que sí, era un home culte, la seva biblioteca estava ben nodrida. Com sigui, en aquestes cartes dibuixades de Tàpies adreçades a Teresa s’hi poden llegir infinitat de gestos gràfics, traços vinguts de tots els temps i totes les profunditats humanes que porten a la visió del ser i de l’esdevenir en forma de punts, ratlles, triangles, creus, taus, cercles, cercles concèntrics, espirals. Signes que de manera sintètica evoquen les formes amb què es mostra el devenir del macrocosmos (l’univers) i que s’expressen des del microcosmos (l’artista), espill l’un de l’altre.