Synne Bjørbæk: “El sentit d’un país és que la gent hi visqui bé”

8.08.2018

Fa set dies que som al nord del nord de Noruega, travessant de dalt a baix el comtat de Nordland, que és un vaivé de terra i de mar, amb el plugim i els dies sense nit en l’endemig. Fa set dies que hi som però el primer bar que trobem el trobem avui, a Tårnvika, un llogaret de quatre cases de fusta humida i un camió rovellat enllà. Aturem el cotxe a la vora de les roques i el mar. L’aigua fa petxines i molsa a la riba. Baixem i callem, per escoltar aquest silenci polar.

Jordi Quer, Mònica Boixader i Synne Bjørbæk a Bodø | Foto: Quer i Boixader

Hi ha mil maneres de dir la pluja, però això que ens amara ara no és pluja, és una presència. I ens amara, també, per contrast, davant la vastitud oberta del paisatge, una altra presència constant: la dels nostres presos encabits a les cel·les minúscules de les presons. I llavors, pensant en ells, fem un exercici de llibertat quotidiana més conscientment que mai: Entrem al bar i demanem una cervesa. La cambrera, però, ens la nega. Si conduïm, no ens la servirà. El nivell permès a Noruega és 0,0. Somriu i fa: “Welcome to the Arctic Circle! Us agrada el temps? No digueu res! A nosaltres tampoc…”

I continuem cap al sud del nord, a la ciutat de Bodø, la capital del comtat. Ens hi hem de trobar amb Synne Bjørbæk (Bodø, 1984), la tinent de batlle. Volem saber si el ressò de la tardor catalana ha arribat fins aquí. Volem parlar-li dels presos, volem saber què en sap.

Synne Bjørbæk és tinent de batlle pel partit d’esquerra anticapitalista Rødt, que governa en coalició amb l’Arbeiderpartiet, el partit socialista noruec, que ostenta l’alcaldia. Mentre ens ofereix cafè, afable i encuriosida, mirem a través dels finestrals el centre i el port de Bodø, una ciutat de 50.000 habitants abocada a la pesca.

Synne Bjørbæk, tinent de batlle de Bodø, Norland, Noruega | Foto: Quer i Boixader

Es coneix, aquí, la situació política catalana?
La majoria de gent no sap què està passant concretament. Només aquells que tenen un interès en la política internacional. En canvi, molta gent ha vist les fotografies de la violència del primer d’octubre, això sí. Però n’hi ha que desconeixen l’existència d’un govern propi a Catalunya, per exemple.

I què se’n sap, al nord de Noruega, dels presos polítics catalans?
Se n’ha parlat en algun mitjà important, sí. La gent que està informada, n’està al corrent. En general, no se sap tot, però se sap que a Catalunya hi estan passant coses, coses que no haurien de ser normals.

Creus que el referèndum és un bon mitjà per a resoldre els conflictes polítics?
Sens dubte. Crec que és primordial que la ciutadania pugui decidir. És cabdal. La política és de la gent. Encara que a Noruega la majoria no sap amb concreció què ha passat a Catalunya, he de dir que sí que ha estat visible, el referèndum, la violència… Tothom ho ha vist. Heu treballat d’una molt bona manera. La situació de Catalunya s’ha fet visible al món.

Noruega es va independitzar de Suècia l’any 1905. El país nòrdic és, potser, un mirall per a Catalunya… Quin ha estat l’èxit de la independència de Noruega?
Som cinc milions d’habitants, i som rics en recursos naturals. I tots aquests recursos depenen de l’Estat. En tenim el control nacional. De la pesca, de la força dels salts d’aigua que aprofitem per a fer l’electricitat… I això vol dir que som un país ric. I tot ens prové de la natura. S’hi mouen molts diners… També és cert, però, que hi ha molts llocs rics amb gent pobra, però aquí no ens passa. El que explica per què estem orgullosos del nostre sistema és que fem del benestar de la gent el punt de partida de tot. És entorn d’aquesta idea que es treballa. El sentit de ser d’un país és que la gent que hi viu hi visqui bé.

Ens pots posar un exemple concret, d’això?
Per exemple, hi ha poquíssimes escoles privades. I tenim guarderies públiques de molta qualitat des que els nens tenen un any. Aquest sistema permet que moltes dones treballem i tinguem fills. No cal anar gaire lluny! La batllessa de Bodø té tres fills, d’entre sis i tretze anys, i jo, que sóc la tinent de batlle, tinc trenta-vuit anys  i també tres fills, que tenen entre dos i deu anys. Aquí, deixar la feina per haver de cuidar els nens, ser mare més enllà dels trenta o tenir només un fill són coses poc habituals…

Des que hem entrat a l’ajuntament només hem vist dones…
En aquest ajuntament hi ha més dones que homes. Podem dedicar-nos, les dones, a la política i podem treballar, gràcies a aquest sistema estatal. I no només això, sinó que els homes també poden cuidar els seus fills. La igualtat entre homes i dones és molt més fàcil. A la meva generació hi ha més homes que es queden a casa… El primer any de vida de cada fill el pare i la mare tenen un any de baixa que s’han de repartir a parts iguals. De manera que els pares han d’ocupar-se’n.

Travessant Nordland ens ha sorprès la profusió de banderes noruegues que hi havia les cases, onejant en pals robustos, a cada jardí. Què compartiu els noruecs? Què és allò que us en fa?
És més fàcil dir què no compartim. (Riu) Compartim el fet que estem orgullosos del govern i que mirem de protegir-lo. Gent molt diferent hem protestat, quan ha calgut, per les mateixes coses… Una part molt important de la riquesa del país és la indústria pesquera. Hi ha empreses que s’endinsen a l’oceà i pesquen bacallà, que després venem a tot el món. És una pesca molt regulada. De fet, una vegada hi va haver un ministre que volia donar més diners a les empreses privades. Llavors, vam sortir al carrer a protestar, tots, i el ministre de seguida va haver de fer-se enrere i dimitir. Ens unim per a defensar els nostres interessos, per a protegir aquest sistema que alhora ens protegeix. Aquest és un dels nostres grans valors: el benestar de tothom. Per als noruecs la igualtat no és un concepte ni vague ni utòpic. És molt important. Ens veiem els uns als altres com iguals. Ens és indiferent si una persona és més o menys rica, té més o menys diners o recursos. Tothom és igual. I jo, això, ho tinc molt clar, ara que sóc política. Treballo per a tothom i bandejo el privilegi. Això és un tret molt noruec. Tots, poc o molt, ho tenim present.

Però, en, canvi, teniu monarquia…
Sí, i van amb transport públic. És típica la imatge del rei posant-se els esquís a l’esquena, agafant la motxilla, i pujant al bus per anar a esquiar.

Es va votar, la monarquia?
No, no es va votar, ve de lluny. Molta gent creu que és una estructura estranya, a Noruega. I sí, potser des de fora és estranya, però cal dir que fan una funció representativa important. Encarnen els valors noruecs. Són molt populars. Parlen d’igualtat… Ens representen. La propera reina serà una mare soltera, que es va casar amb el príncep per amor.

No formeu part de la Unió Europea. Ens expliques per què?
Vam ser sota el rei danès, sota el rei suec… i vam voler ser lliures. No som de la Unió Europea perquè ens agrada tenir el control de nosaltres mateixos. Especialment el control dels nostres recursos i tenim por de perdre aquests drets. Això és el que ens fa ser forts, com us deia. I no ho volem posar en perill. No volem ser sota ningú.

Així doncs, quina imatge teniu, els noruecs, de la Unió Europea?
Creiem que és important treballar plegats, però també creiem que les persones estan per sobre de la política. I Europa és lluny de la gent. La gent hi té molt poc a dir. La política s’ha de fer amb proximitat, la gent és el factor més important en això. I, quina veu pots tenir sota un concepte tan general, que aplega països tan llunyans i diferents, com la Unió Europea? L’important, les veus de la gent, hi queden difuminades, i això ho defugim.

I, d’Europa al poble sami, els habitants originaris del nord d’Escandinàvia. Què feu per a promoure’n la cultura?
Ha estat una cultura oprimida durant molt de temps. De fet, històricament, els nens samis mai no han vingut a les escoles… Han estat fora del sistema. El govern noruec va cremar bona part de l’art sami. I tenien moltes llengües, però a Noruega les hem perdudes totes.

Malgrat que es calcula que la meitat del poble sami viu a Noruega…
Sí, a Suècia encara n’hi ha, de llengües, però aquí no. Tot això, és clar, ha estat un error i una pèrdua. Per bé que, durant els darrers anys, hi ha hagut un renaixement de la cultura sami a Noruega.

I en què s’ha traduït, aquest renaixement?
Per exemple, hi ha un parlament sami al costat del parlament noruec des de l’any 1989. O, per exemple, s’estan recuperant els noms de lloc samis, de les muntanyes, de les ciutats, dels rius… S’està començant a posar rètols en bilingüe a les entrades d’algunes poblacions. Per exemple, a l’entrada de Bodø hi trobareu el nom en noruec i Badaddjo, que és el nom sami.

S’aplica, doncs, una política lingüística unificada per a restituir els noms samis?
No, tot just s’ha iniciat la recuperació. No es fa immediatament. És un procés lent, que depèn de la sensibilitat dels ajuntaments, sobretot… Però es va fent.

I, a part de la toponímia, hi ha d’altres iniciatives?
Tenim la bandera sami a tots els edificis polítics, fins i tot hi ha gent que la penja al seu jardí, i sé de gent que s’ha apuntat a estudiar llengües samis. A part d’això, ara hem començat a celebrar, a totes les ciutats de Noruega, el Dia Sami, que és el 6 de febrer. La gent es vesteix amb roba tradicional… És que, ben mirat, tothom, a la seva família, té avantpassats samis, i no gaire llunyans… Per tant, tenim com a festa nacional el dia 17 de maig, el de la independència, i el 6 de febrer. A Tromsø hi podeu visitar el museu sami, amb informació sociològica i art sami, també hi ha reproduccions de peces antigues. N’hi ha una que m’agrada especialment…

Quina és?
Coneixeu el runebomme? És un tambor sami que tocaven els xamans per a entrar en un estat de trànsit que els permetia predir el futur. (En cerca una fotografia al seu ordinador, ens l’ensenya i, llavors, l’entrevista s’inverteix.) Què creieu que us diria, un xaman sami, sobre el futur vostre país?

I cerquem una resposta breu i clara, però divaguem. Hi ha una mena de vaguetat damnosa a la cua de cada frase, quan parlem de Catalunya, que, de sobte, ens atordeix. És la incerta glòria, l’espera indefinida, el ressò de les porres, les portes fèrries de les presons. Ens acomiadem de Synne, després de fotografiar-nos tots tres a davant de l’ajuntament, amb el cartell de “Free Catalan Political Prisoners” que hem passejat per cada racó de Nordland, i enfilem, de nou, la carretera. Una carretera ampla que té un límit de 60 quilòmetres per hora. Tot de cotxes grans, altívols, hi circulen religiosament a aquesta velocitat. Sembla que pesin molt. El silenci, sota un paisatge de muntanyes escarpades a banda i banda de fiord, és corprenedor. Arribem a la caseta de fusta on, avui, farem nit. Nit amb sol. Caminem, amb tot aquest silenci, fins a una platja rocallosa, on esperarem el capvespre impossible. On esperarem, també, l’arribada imminent del xaman.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
    • Glups. No comparteixo mai els comentaris totalitzadors.
      “Siempre negatifo”, que deia aquell. Ens va conèixer força i ben aviat.

  1. Gràcies per les aportacions que la revista fa en clau internacional. Ens ajuden a situar-nos en el marc de la realitat ampla.
    Tenim força sintonia internacional, ho sabem tots els qui viatgem.
    També sabem que altres pobles en diferents graus d’opressió -alguns infinitament més que nosaltres, palestins, kurds, armenis- desperten també simpaties internacionals que duren anys i panys.
    Ho estem fent, tanmateix, tan bé com podem, i els avenços són importants.