Sylvia Plath i Ted Hughes es retroben

22.02.2019

Són pocs els comentaris crítics que parlen de Plath sense esmentar Hughes, i viceversa. Com si un conjur −la seva biografia, que pesa encara per alguns com una llosa− els envoltés. Se’ls vol veure junts tota l’estona. Dimecres 20, al lloc de sempre −l’estimadíssim carrer Ferlandina, 29−, per fi Plath i Hughes van poder retrobar-se en la nit dels morts que viuen. És a través de Núria Armengol, Míriam Cano i Núria Busquet (aquesta última traductora de Crow: From the Life and the Songs of the Crow a Lleonard Muntaner: obra cruel, irreverent, una baixada als inferns) que ambdós poetes poden dialogar des de la dimensió més eterna: la de la mort, és clar, i la de la poesia que sobreviu al pas del temps.

Sylvia Plath i Ted Hughes. | © B. Book

Armengol, Cano i Busquet aposten per un gest arriscat però del tot productiu: el de fer dialogar la poesia de Plath i Hughes a través del fil biogràfic que va acompanyar la seva escriptura. Cal entendre, però, que aquest relat que generen per unir tots els poemes no és l’afirmació de la seva biografia com a única manera vàlida per entendre les seves obres, sinó que es tracta, més aviat, de la performatització d’un drama en tota regla, el del matrimoni literari més sucós, el del morbo poètic més conegut. Recordem, doncs, que no volen determinar una lectura biografista, sinó evidenciar el contrast entre el relat oficial —el del mite conegudíssim d’un drama contemporani arrebossat de suïcidis i passions— i la poètica, la textualitat.

Així doncs, les veus tan entrenades i captivadores de les tres rapsodes es conjuren per bastir una tragèdia amb tots els seus components: peripècies i anagnòrisis, pathos i hybris. Quina millor forma d’esgotar el tòpic que portar-lo al límit a través d’una necròpsia insuperable? Es dirà però, i serà cert, que la lectura que vehiculen aquesta nit demostra un fet innegable, que és el del vincle evident entre la poètica dels dos poetes i les seves vides (i, consegüentment, el plantejament de la lectura vàlida i legítima que uneix esdeveniments vitals i textualitat dels autors). Es posen, al damunt de la taula, diverses qüestions: narren l’ofegament dels dos poetes en la vida compartida i separada, que va implicar també l’ofegament de dues poètiques potentíssimes; patenten la problemàtica eterna de Plath de conciliar la seva triple realitat de dona, mare i poeta; recorden l’assumpció de la condemna per part de Hughes de tota l’escriptura de Plath (i també dels suïcidis que carregava a sobre)…

Per tant, la lectura paral·lela del conte de les seves vides i dels seus poemes afirma a la vegada que nega. Irònicament fa palès el vincle existent entre aquestes dues dimensions, però al mateix temps el desplaça, el supera, l’aboleix. Cada poema funciona per si sol precisament per la seva qualitat estètica, però la seva lectura al costat de la biografia il·lumina una qüestió literària i vital interessant. Què preval, què pesa més? 

Plath —ritme intern i significat profund de les paraules, força del mot nu, llenguatge despullat. Hughes —comunicació franca d’experiències, evocació de la vida de la naturalesa, alçament contra l’amanerament estètic. Ell només va parlar d’ella i del seu suïcidi just abans de morir, a Birthday Letters (1998), perquè, com ell va dir: “The time to write about Sylvia is when you’re dying”. A partir d’aquest text, últim episodi del drama compartit, les tres rapsodes construeixen el seu discurs. Enfrontament perpetu, irreconciliable: hi ha víctima? Hi ha botxí? Avui, per fi, no parlen només les seves vides sinó també el seu valor literari, la seva estètica poètica. I, el més important, ho fan mitjançant la paraula recitada, perquè com diu Montserrat Abelló al pròleg de Sóc vertical (Proa, 2018): “Crec, com Sylvia Plath, que la poesia és per dir-la en veu alta”. O com deia Plath: “[que] les paraules tinguin una aura de poder místic… Dir-les sempre en veu alta. Fer-les irrefutables”.