Susanna Rafart. Com un cançoner

8.06.2013

No sé si es tracta tan sols d’una suggestió personal, però quan vaig sentir Susanna Rafart que recitava els seus darrers poemes, no podia deixar de pensar en les veus femenines (potser més PJ Harvey que no pas Kylie Minogue) que acompanyaven Nick Cave en les Murder Ballads amb una intensitat que, a poc a poc, s’imposava sobre el cant de l’intèrpret principal. El paral·lelisme, no ho negaré pas, és forçat, però ens ajudarà a desfer-nos de l’engany d’una lectura superficial: l’eina d’aquesta escriptora no és el cisell, sinó la mola de l’afilador. La precisió, l’elegància i la riquesa del seu lèxic no serveixen per embellir les imatges amb un preciosisme refinat; ans, ben al contrari, la seva recerca poètica porta a una semàntica desencarnada on els mots s’organitzen al voltant dels quatre elements primordials: aire, terra, foc i aigua. I tanmateix, l’eix vertebrador de tot el volum és l’Amor, personificat en una divinitat capriciosa i sorda a les voluntats humanes.

Susanna Rafart | Foto A. Rossell

Aturem-nos aquí, i fem un petit parèntesi històric. A Itàlia, durant la fase inicial de la Contrareforma, la lírica i l’èpica −sense perdre les seves peculiaritats− van confluir en un sol text que, a més a més, s’erigia com a representació de la cristiandat, la Jerusalem Alliberada de Tasso. Com, des d’aquest plantejament, s’arribaria a la descoberta d’allò patètic, ho va explicar Franco Fortini, qui va notar, a les darreries del mil·lenni passat, que «horror» i «llanguir» eren les dues paraules temàtiques que dominaven l’obra. Precisament a través de la interpretació de Fortini, Rafart es va apropar al gran autor del Renaixement −que seria tan lloat pel romàntics també a causa de la seva follia− i en va pouar no tan sols l’estil, sinó també la poètica.

Agafem el poema vii de La llum constant, el que comença «Senyor, no m’abandonis a l’amor». De bell antuvi, l’entroncament amb la tradició catalana dels cants espirituals de la modernitat, de Maragall a Palau i Fabre, val com una declaració explícita d’intents. Tanmateix, si mirem el text amb una lupa més enfocada, ens adonarem que aquí no hi ha cap dubte que reforci o posi en crisi una creença: el vocatiu s’adreça a un Eros totpoderós, motor immòbil que decideix de manera arbitrària les sorts dels individus. No hi ha espai per la pietat, no hi ha possibilitat de perdó: els designis del Déu són realment inescrutables, i els imperatius que formen el poema amaguen, darrere la fal·làcia d’una pregària, la inevitabilitat d’una condemna predestinada. L’infern de Rafart és un Còcit glaçat on les úniques ànimes que s’hi veuen, la parella d’amants, trenquen la seva condició estàtica rememorant les esperances que tenien en el passat.

El cromatisme que trasllueix dins l’obra és basilar, gairebé sense matisos, i es condensa en l’enlluernament que dóna títol al volum. Només cal reproduir uns sintagmes escampats pels poemes («blanc sobre blanc», «el blanc és blanc», «fulles blanques», «el blanc boscatge / on ara obre la llum les seves venes», «al pits blancs de la lluna») per entendre que la «llum constant», com l’alba caravaggiana, prepara a la mort, i no s’oposa a l’angoixa de la foscor, sinó que més aviat l’augmenta, com la poeta ens assenyala conjuminant  el «sol negre» amb una «alba [que] ja és ben negra», o subratllant la continuïtat de les extremitats de l’espectrograma amb aquest esplèndid alexandrí: «i en l’aire l’ombra tria el dol batut de l’alba». La desesperació del jo poètic penetra qualsevol racó de l’escriptura, fins a envair l’espai mètric, i això provoca la tensió entre el respecte a uns ritmes codificats i el trencament de les fórmules, passant per l’ús de rimes riques («dàlies / «sandàlies»), canvis de número que impedeixen una rima derivativa («ombra» / «penombres») o l’ús, meravellós, d’una estrofa sàfica que, amb una cadència capciosa d’accents i de reiteracions fonètiques, converteix el darrer poema en una prosa poètica i dóna la clau per rellegir, al compàs dels batecs del cor, tot el recull.

La producció de Susanna Rafart, des de Pou de glaç (corria l’any 2002), pot ser considerada globalment com a «pòstuma», perquè il·lustra, amb visió retrospectiva, la progressiva manera en què el subjecte ateny la pròpia eliminació. Així, doncs, els seus volums, posats en seqüència, es presenten com a seccions separades d’un únic cançoner. Ara bé, tornant a les sensacions personals del començaments, tinc la impressió que l’autora ha tancat un cicle. Fora de les consideracions no demostrables, el que aquest llibre apunta és que ja ha arribat el moment d’endreçar el material publicat durant més d’una dècada de creació: la importància i la coherència de la trajectòria de Rafart demanen a crits la preparació d’un volum d’obra poètica o, com a mínim, d’una antologia ben fonamentada.