Susan George i la independència de Catalunya

14.03.2014

Susan George, autora de L’informe Lugano, ha participat al cicle D.O. Europa, que dirigeix i presenta Mònica Terribas cada dijous al Born CC. George va alertar del poder desmesurat de les multinacionals, que encara serà més perniciós si finalment s’aprova el tractat de lliure comerç entre la Unió Europea i els Estats Units.

Susan George amb Mònica Terribas | Foto Manel Gil

 

“Els governs s’han posat al servei dels bancs i les grans empreses multinacionals”, va dir Susan George. “L’any 2008 vaig cometre la inegnuïtat de pensar que la crisi financera portaria a un replantejament de les polítiques neoliberals, que els governs apuntalarien l’estat del benestar perquè la gent no s’enfonsés en la misèria. I ha passat tot al contrari. I no és pas que els polítics no tinguin poder sinó que no tenen nassos”.

Segons George, el gran mal d’Europa és que està en mans de tecnòcrates i els ciutadans de base no s’han sabut organitzar a escala europea. El moviment dels indignats a Espanya, per exemple, no va tenir cap efecte als carrers de Portugal. “Per més que fem, no podem guanyar només en un país”, va dir davant del públic que omplia la Sala Moragues del Born CC. “Els poders fàctics ens semblen tan alts i inexpugnables perquè nosaltres estem agenollats”, va dir citant el filòsof renaixentista La Boetie. George es declara pessimista a curt termini i només esperançada a llarg termini.

 

El tractat entre Estats Units i la Unió Europea

Un dels cavalls de batalla actuals de George és alertar l’opinió pública del tractat de lliure comerç que s’està gestant per convertir la Unió Europea i els Estats Units en un mercat únic, un acord que permetria a les multinacionals fer i desfer a la seva manera. Una lluita que és molt difícil de comunicar i encomanar. “Abans podies dir que estaves contra l’Apartheid o contra el racisme i la gent de seguida podia entendre la teva protesta. En canvi, a l’hora de fer entendre a la gent les implicacions d’aquest tractat, cal filar molt prim i baixar molt al detall”. Segons George, la Comissió Europea ha redactat aquest tractat al llarg d’una sèrie de reunions, un total de 120 reunions, el 90% de les quals han estat mantingudes amb lobbies de grans multinacionals. Els col·lectius sindicals i altres organitzacions ciutadanes, en canvi, han estat convocats tan sols a alguna reunió per complir amb l’expedient, però no han tingut cap possibilitat d’intervenir en la redacció d’aquesta carta. En el seu redactat, la comissió anomena el ciutadà amb el significatiu terme stakeholder o partie prenante, que en català es podria traduir com a dipositari o accionista.  George va fer tota una dissecció indignada de la perversió que amaga el llenguatge neoliberal.

 

Contra el vocabulari neoliberal

Durant els ultims trenta anys, des de Reagan i Thatcher, els neoliberals han mantingut una estratègia que els ha donat grans resultats. Segons George, els neoliberals van saber llegir molt bé Gramsci, que deia que si vols portar la gent per un camí, no la convenceràs a força de repressió, sinó fent per manera que pensi com tu. El programa neoliberal s’ha forjat a base de finançar projectes universitaris, fundar revistes acadèmiques i de pagar generosament aquells catedràtics de dret i economia que eren de la seva corda. També han colonitzat els mitjans, o els han comprat directament. En definitiva, han anat allà on hi havia idees i hi han estampat el seu discurs per controlar el pensament de la gent. Per arribar aquí han hagut de canviar el vocabulari de la gent. D’un sindicalista avui dia en diuen Trade Union Thug. En lloc de ciutadà, diuen stakeholder. En lloc de govern (governement), governança (governance). I ara estem encallats en el concepte absurd de ‘creixement’ (growth) i ‘austeritat’. “No hi ha cap estudi que demostri que l’austeritat ens portarà al creixement. L’austeritat, tal com l’entén el programa neoliberal, només comporta socilaitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis. I qui pensi que l’activitat econòmica pot créixer infinitament és un boig o un economista”, va dir George, que es va declarar contrària a la ‘competitivitat’, un altre terme pervers del neoliberalisme. L’economista americana es va mostrar partidària d’un nou ordre en què el repartiment del treball garanteixi que tothom pugui viure sense la coacció del creixement, un imperatiu que només pot conduir a la destrucció del planeta.

 

Susan George al cicle D.O. Europa | Foto Manel Gil

La independència de Catalunya

Susan George va dir també de les polítiques identitàries són útils per a l’agenda neoliberal, ja que permeten als governants tenir distreta la gent en preocupacions parcials, sigui la religió, la sexualitat, la nacionalitat, etc. “Si tots els ciutadans de cop tinguessin una mateixa preocupació, l’energia que es generaria seria formidable, fins i tot indesitjable per als poders fàctics.

Aquí Terribas es va sentir interpel·lada i va preguntar a Susan George si creia legítim que el pobe català plantegés un referèndum per redefinir la seva relació amb Espanya. El públic va aplaudir la pregunta de Terribas, i George, que en algun altre moment del debat ja havia insinuat que no seria bo per a Catalunya apartar-se del projecte europeu, va preferir ficar-se en un trencacolls i va reconèixer que “era legítim dotar la gent d’eines democràtiques per decidir en quin país vol viure”.

George va arribar a elaborar una mica com hauria de ser una Catalunya independent al marge de la Unió Europea. L’autora de L’Informe Lugano ens va dir que un país petit com Catalunya podria fer una transició econòmica i esdevenir un estat ecològic: un país que no depengués dels grans oligòpolis de l’energia i en el qual es pogués redistribuir la feina per tal que tothom pogués treballar. Un país, per dir-ho a la manera de Carner, “amb uns soldats no gaire de debò, i on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris