Supervivents, crancs i elixirs del Trapezi

14.05.2019

Vet aquí, a Ghent als volts de 1827, un noi que amb només quinze anys va decidir marxar de casa i unir-se al circ. Ja fet tot un acròbata eqüestre va conèixer una actriu d’una troupe de Commedia dell’Arte a Alsàcia i es van enamorar. Plegats van formar una companyia que combinava circ i teatre en ple segle XIX. Aquesta és la història dels avantpassats de Danny Ronaldo, cap de cartell de la 23a edició del Trapezi. Ell mateix la va explicar als professionals que van assistir a la taula rodona sobre el circ i l’herència.

La companyia Circo Ronaldo al Trapezi 2019 | Foto: Tjerk van der Meulen Comunicacio IMRC

Què porta a un artista a dedicar-se al circ? Com es transmeten les habilitats i la manera de fer circ d’una generació a una altre? Què s’enyora del circ d’abans? Hi ha una incompatibilitat entre el tradicional i el contemporani? I, quin pes tenen les famílies o tribus circenses? Dos dels plats forts; Fidelis Fortibus de Circo Ronaldo i Quan els crancs portin talons d’Escarlata Circus –els fundadors de la fira de circ– van fer brotar aquestes preguntes durant quatre dies. Però com és habitual, l’actual director del Trapezi de Reus, Leandro Mendoza, va programar 35 companyies per desplegar un ventall ampli d’estils, reflexionar sobre el passat, present i el futur i prendre el pols als circ fet a Catalunya, a l’Estat Espanyol i l’internacional.

Cal Massó es va tornar a convertir en el centre neuràlgic de la Fira del Circ de Catalunya. La jornada per a professionals de la fira va oferir un programa intens de continguts durant tot el divendres al matí i primera hora de la tarda; des d’un taller per sentir el risc dinamitzat per Alba Sarraute, a xerrades sobre cooperació internacional i tabús com el caixet organitzades pel projecte ‘De mar a mar, Pirineus de circ’. De fet, l’última activitat de la jornada va ser precisament la taula rodona sobre circ i herència que va moderar Neus Molina. Del recolliment de Cal Massó, professionals i periodistes ens vam dispersar per les places i els teatres amb el públic. La meva primera parada va ser a la Plaça Llibertat, on ja hi havia una cua llarguíssima per pujar a les grades –un dels espais gratuïts on enguany hi havia un aforament limitat.

La pluja cau de dalt

La mala llet amb bon rotllo va fer les delícies del públic intergeneracional de la Plaça Llibertat, on la companyia Circo No Ato dirigida per Roberto Magro va presentar A Salto Alto – Entre gentilezas e extermínios. Salts, acrobàcies, canvis de vestuari i humor histriònic són els ingredients d’aquest espectacle de la companyia brasilera que manté el públic atent amb les seves intricades coreografies gairebé durant tot l’espectacle. Tanmateix, la dramatúrgia sovint recau en recursos pobres i desencertats per fer temps –els acròbates també necessiten respirar– que sovint consisteixen en fer-se la punyeta als uns als altres, la qual cosa dona peu a la retransmissió adorable de la senyora gran del meu davant al seu acompanyant. Els set artistes es guanyen una vegada i una altra al públic amb la seva personalitat desbordant i tècnica impecable –sobretot la de les tres dones que protagonitzen els moments més màgics i simpàtics. De la descàrrega d’energia a la Plaça Llibertat cap a la Plaça de la Patacada, on tampoc hi falta gent per veure una de les coproduccions de la fira: Davaiii.

Domichovsky i Agranov ens traslladen a un món rònec, un parla en una mena d’italià i l’altre en un simulacre de rus. Al llarg de l’espectacle descobrim que comparteixen el mateix amor per la seva babuxka, molt present gràcies a un retrat. Són germans o cosins? Un té pinta de músic refugiat i l’altre de macarra beneit. Tot i comptar amb els ingredients i atrezzo per gaudir de trucs i sorpreses hilarants tenyides d’humor negre, Davaiii es va desplegant amb dificultat a través de números reiteratius de llançament de ganivets, maltractament d’instruments musicals, cordes i gags diluïts.

Després d’un ruixat, la nit de divendres ens prometia una altra estrena i coproducció del Trapezi: Dioptries, de la companyia Toti Toronell. A la cua per entrar a la Palma, un fila expectant d’espectadors esperava notícies de la companyia. Cap a les deu tocades van sortir els pallassos Pere Hosta i Toti Toronell per explicar-nos amb precisió científica que la pluja cau de dalt i que per això mulla el terra, i que, per tant, estaven intentant eixugar el terra. Malgrat les bones intencions, l’espectacle es va haver de cancel·lar, així com el Cabaret, per raons de seguretat. Ara bé, el dissabte Reus prometia més circ sota una sol espaterrant. Totes les places estaven llestes per acollir més i més espectadors. 90.000 persones van viure el circ durant quatre dies.

Després d’haver bescanviat la meva entrada per a Nu de Circ d’Hivern per la de Dioptries –no em podia perdre una estrena, oi?– vaig donar un tomb de ravals, com es diu a Reus: a l’estació etnològica Trape-xic tenia a les famílies entretingudes amb les seves instal·lacions, la Strong Lady deixava amb un pam de nas a tothom amb la seva força elegant i a l’espai habilitat per a escoles de circ, anomenat el Covador, hi actuava l’escola madrilenya Carampa. Així doncs, del circ del demà vaig anar a petar al circ d’ahir en plena hora del vermut.

Non e comico!

Després del one-man-show de David Dimitri l’any passat, enguany un altre home sol ha fet que el públic de Reus es rendís als seus peus. Danny Ronaldo va plantar la seva carpa al bell mig del parc Sant Jordi per fer-nos viatjar als seus records, un circ que ha desaparegut, Fidelis Fortibus, que ja es va poder veure al Grec 2017. Abatut, Ronaldo no dona la benvinguda al públic, de fet, intenta convèncer sense èxit als espectadors que no hi haurà espectacle. És l’últim supervivent d’una companyia de circ. El ring s’ha convertit en un cementiri on hi ha enterrats els antics companys del pallasso: la ballarina, el trapezista, el cowboy, l’home forçut, el malabaristes i el mag. “Non e comico”, ens repeteix una vegada i una altra el pallasso desesperat. D’aquesta negació de l’espectacle, en sorgeix una història fascinant narrada a través dels números i els objectes que havien acompanyat en vida als altres artistes. Entre les tombes, el supervivent ens confessa que estava enamorat de la ballarina, que no el corresponia i s’havia embolicat amb el fatxenda del trapezista. Atrapat en el passat, Danny Ronaldo ens submergeix en un acte heroic de nostàlgia i amor pel llegat de la seva nissaga. Ens fa riure amb el gran número de màgia, la inesperada intervenció d’una col·laboradora fidel (una rata obedient), els equilibris impossibles, i alhora ens fa caure més d’una llàgrima per aquest món que ha desaparegut. Al capdavall Fidelis Fortibus és pura tragicomèdia.

Fer de la parella una professió

Ser espectador de carrer no és fàcil i més enmig de la gernació de la tarda de dissabte del Trapezi. Trobar un punt des del que no calgués fer contorsions per veure Entre nous de la companyia francesa Collectif Entre nous va ser una comesa complicada. L’espectacle, que consistia en una coreografia de perxa xinesa, era prou entretingut i amb una dosi alta d’acrobàcies espectaculars que mantenia el públic atent. Del bullici de la plaça Evarist Fàbregas al Bràvium, on ens esperava somrient una dona molt serena per preparar-nos per Íntimo, un duet entre dos acròbates que retraten la intimitat d’una parella sota el fil musical que els proporciona un pianista. Tot i tenir una arrencada fluixa, aquest duet delicat de la companyia brasilera LaMala va guanyant força i interès. El desplegament de les figures ens va desvetllant alhora la seva complicitat de parella com de parella artística. Silenci, sospirs i moltes boques obertes en una sonata d’acrobàcies.

La tarda deparava una nova parella sobre l’escenari. Al Teatre Fortuny, Escarlata Circus (Bet Miralta i Jordi Aspa, fundadors i artífexs del Trapezi) ens rebien sota els noms d’Àngel i Bàrbara sobre l’escenari poblat d’artefactes i rampoines. Quan els crancs portin talons salta endavant i endarrere en el temps perquè dos artistes que han fet de la seva parella una professió, i de la seva professió la seva vida personal, s’emmirallin en el passat. Com es mira endarrere? Amb el llast del temps i uns cossos que ja no són el que eren? Entre el somriure sardònic i els comentaris irònics, Àngel i Bàrbara s’emmirallen sobre diferents imatges projectades sobre una tela blanca i els seus propis records: trossets d’espectacles que han definit el caràcter de la seva companyia es converteixen en simulacres de números: un llançament de ganivets d’un domador frustrat, acrobàcies i figures que no arriben ni a la categoria d’esbós. Però, en aquesta “retrospectiva” maldestre, la parella aconsegueix fer còmplice dels seus records i reflexions de futur al públic.

Dioptries i eau de courage 

Depén de com t’ho mires, o més aviat en quin costat estiguis assegut. La companyia Toti Toronell s’ha proposat crear un espectacle, Dioptries, en el què el públic es mori de curiositat per què està passant a l’altra banda. (És una altra coproducció del Trapezi, FiraTàrrega, Olot, Atrium de Viladecans i del MAC, el festival de la Mercè). Com ens afecta sentir aplaudiments a l’altra banda? Una estructura i unes cortines separen dos grups de públics. Ulleres gruixudes, pallassades, bicicleta acrobàtica, bàscula, mans-mans i un joc de maletes són els elements del vodevil d’entrades i sortides. Acompanyen als pallassos Pere Hosta i Toti Toronell, Jessica Arpin a la bicicleta, i Mon Mató i Maria Palma de mans-mans i bàscula. Els acròbates també deixen aflorar la seva bis còmica que s’entrellaça amb recursos clàssics dels pallassos que no fallen. Uns dels moments més divertits de l’espectacle és quan juguen a fer d’oculistes per fer parar boig al públic –tan de bo hi hagués més moments que s’inspiressin en el títol de l’espectacle. Dioptries funciona, però encara no ha guanyat un ritme esbojarrat per fer-nos morir de riure i obrir la boca a la vegada.

Un dels grans canvis d’enguany és el format i la posada en escena del cabaret, que s’ha fet en col·laboració amb Mercè Arts de Carrer (MAC) de Barcelona i que ha estat dirigida per Martí Torras. La pallassa Alba Sarraute va ser l’encarrega de fer de mestre de cerimònies acompanyada per l’enorme titella manipulada per Discípulos de los Morales. Sarraute se’ns va presentar com una xarlatana venedora d’elixirs. El seu producte estrella: eau de courage, una recepta que fa perdre la por. A partir d’aquesta premissa senzilla, es van presentar els diferents números de la nit: Iara Gueller penjada amb el seva roda, el duet de trapezi giratori la Fem Fatal, el quadrant aeri de Duo 2 filles –les més espectaculars– i els malabars de fang de Jimmy González van meravellar al públic. Tot i que el guió del cabaret encara no funciona –no arrencava masses riures i el discurs reivindicatiu era massa autoreferent– la nit va acabar amb un explosiu número de bàscula.

Reus s’ha tornat a penjar de ple al Trapezi i noranta-mil espectadors que han inundat les places i els teatres han demostrat una vegada més la passió pel circ, ja sigui pel més urbanita, contemporani, tradicional o el més nostàlgic. Tot i que potser, en aquesta edició la noció romàntica de la nissaga de circ i teatre de Danny Ronaldo ha captivat a fons la imaginació dels espectadors.