Suc de síndria: la intimitat com a força política

18.02.2019

El cinema català d’aquesta 69 edició de la Berlinale ha donat continuïtat a l’alça a la tendència dels darrers anys, i ha tingut representació a les dues seccions més importants del festival: l’Oficial a Competició (Isabel Coixet amb ‘Elisa y Marcela’) i Panorama (‘Staff Only’ de Neus Ballús). Tot i això, resulta impossible no desviar-nos cap a un territori sovint ignorant injustament, i centrar la nostra mirada en el curtmetratge ‘Suc de síndria’, d’Irene Moray, que és sens dubte una de les millors obres audiovisuals que veurem en la nostra llengua aquest 2019.

Elena Martín (Bàrbara) a ‘Suc de síndria’, un curtmetratge d’Irene Moray seleccionat enguany a la Berlinale.

El món en una carícia

Al centre de ‘Suc de síndria’ hi ha la Bàrbara, interpretada per Elena Martín. La Bàrbara està de vacances amb la seva parella i un grup d’amics. En un grapat de seqüències, som partícips d’un viatge introspectiu en el qual l’amor, la cura i una proximitat honesta resulten acompanyaments fonamentals per donar clausura a un episodi hostil del passat. Parlem d’abordar els tabús des de la transparència, el mal des de la serenor, el sexe des de l’afecte. Poc valen les paraules davant d’una obra tan basada en els sentits, però mentre el públic català espera que el curt acabi el seu periple festivaler (sense anar més lluny, el jurat internacional de curtmetratges de la Berlinale ja l’ha seleccionat com a candidat pels European Film Awards), hem segut a conversar amb la seva directora i la seva protagonista.
“Jo he volgut filar molt prim amb aquest curt perquè tracta un tema complex, i de seguida podríem haver fet una cosa massa optimista o massa dramàtica”, comentava Irene Moray sobre l’aproximació naturalista i detallista que ‘Suc de síndria’ té a la seva temàtica. “Jo tenia molt clar que volia que al final fos una història íntima, una història d’amor, de superació. També hi ha un tema fosc i complex al darrere, però per mi la intimitat era molt important, i crec que a vegades és en la nostra intimitat on més podem fer una força política. La lluita també està en allò petit”.

Celebrar la intimitat

“Potser amb els altres personatges no tant, però jo volia que l’Elena arribés a llocs molt profunds, i vam treballar a través de meditacions guiades i exercicis de tantra. Abans de començar a assajar pròpiament les escenes amb ella i el Max [Max Grosse, actor] fèiem exercicis de respiració, de mirar-se als ulls, perquè volia construir una sexualitat conscient entre ells, de presència afectiva”.
Per Elena Martín va resultar un exercici evidentment intens: “Jo no havia treballat mai per ningú d’aquesta manera, i crec que és el personatge que més he gaudit fins ara, encara que fos curtet. Va ser molt interessant perquè és una manera d’aproximar-se a l’emoció que no té a veure amb una cosa racional, amb evocar racionalment una sèrie d’emocions o vivències, sinó col·locar-les directament en el cos i en l’imaginari per via d’un altre canal. Això és difícil de fer i a més requereix molta responsabilitat per part de la directora, perquè poses en un punt de molta fragilitat a algú. La Irene em va inspirar molta confiança i jo em vaig llençar; ella em va guiar i per mi el viatge ha estat molt plaent tot i la foscor. Malgrat que jo no hagi tingut l’experiència que ha tingut la Bàrbara en el curt, ella va poder percebre que jo tenia una energia que podia conduir-se clarament cap allà, i per mi ha estat clau atrevir-me a posar el que jo tinc de Bàrbara sobre la taula perquè ella ho pogués modelar”.

Un estil propi

Davant una pregunta sobre el format del film (4:3), per Moray “és tan senzilll com que sóc fotògrafa i la càmera que més faig servir és una Bronica de mig format, de 4.5×6, que és molt semblant al 4:3. Dóna un pes als retrats, se centra molt més en la cara dels personatges, i per mi era molt important estar amb ella i la seva emoció tota l’estona. De fet, torno a mirar fotografies antigues i hi veig un paral·lelisme enorme, amb aquest format sento que el curt és molt meu. El fet de poder fer la direcció de fotografia del curt, que per mi era un repte molt gran, em feia bastanta por però va resultar ser molt intuïtiu”.

Aixecar un projecte

“La Irene em va enviar una primera versió de guió l’estiu passat, jo estava sola a la platja. No em va dir que volia que hi actués ni res. Ho vaig llegir i de seguida hi vaig connectar. Li vaig dir [fent veu de plorar]: ‘hi ha coses, però m’he emocionat molt’, i ella em va dir: ‘perfecte perquè vull que ho facis tu’”.

“Això és molt fort”, reconegué sense embuts Moray. “Jo el meu primer curt [Bad Lesbian] el vaig aixecar sola, el vaig produir, hi vaig actuar. No he estudiat cinema ni tinc una plataforma, per tant que algú em produís un curt no m’ho havia plantejat. Recordo que el vaig escriure en una tarda, podríem dir gairebé per inspiració divina, em va caure del cel. Li vaig enviar a l’Elena l’endemà, i ella em va parlar de la subvenció de l’ICEC. Vaig veure que per presentar-m’hi havia de ser una productora, i vaig trucar la Míriam Porté de Distinto Films, perquè jo havia treballat amb ells de foto fixa. Vaig preguntar si m’ajudaven a presentar-me i de sobte em van dir que em produïen el curt. Tot el procés ha estat ideal: ens va donar la subvenció que volíem, després una altra, Distinto han estat molt respectuosos amb com volia rodar, em van deixar fer de directora de foto quan no tinc cap experiència, vam aconseguir la localització que volíem, vam poder estar tot l’equip dormint junts en un ambient de molt d’amor. L’amor que tothom va posar al rodatge es percep totalment, estic molt agraïda perquè es va crear una energia, un ambient molt maco on es podia plorar, riure, emocionar-se”.