Steven Isserlis interpreta les Suites del Misteri al Palau amb gran èxit

4.10.2017

La temporada de concerts d’enguany ha començat amb el cicle Palau 100 Bach, amb un solista d’excepció: el violoncel·lista britànic Steven Isserlis, que va oferir tres de les sis suites de Bach, les núm. 1, 5 i 6. Isserlis, amb el seu Stradivarius, va deixar el públic del Palau corprès amb una interpretació caracteritzada per una gran intensitat, devoció i misticisme.

Steven Isserlis|Foto: Jean Baptiste Millot

Steven Isserlis|Foto: Jean Baptiste Millot

Isserlis anomena aquestes tres obres les Suites del Misteri: la Joia, el Dolor i la Glòria. Així mateix ho vam percebre, tant en l’audició de la música com en la visió de l’intèrpret, que tot sovint alçava els ulls enlaire mentre interpretava les peces, com si fos un mèdium tocat per la gràcia divina a través de la música de Bach.

Les suites per a violoncel, compostes pels volts de l’any 1720, quan Bach treballava a Köthen, estan amarades d’una aura de profunditat mística extraordinària. Van molt més enllà d’un mer exercici de virtuosisme tècnic, i així ho va establir Pau Casals, que va ser qui les va convertir en peces de concert. No és rar que s’interpretin totes sis en un únic recital. L’última vegada que es van poder sentir en directe a Barcelona va ser a càrrec del violoncel·lista francès Jean-Guihen Queyras.

Steven Isserlis es va reivindicar com un instrumentista tècnicament molt sòlid, cosa imprescindible per a aquestes obres, però més enllà, va transmetre el misteri, la passió que les suites traspuen: la joia en la primera, el dolor en la cinquena i la joia en la sisena. Devia tenir un dia optimista, perquè va excel·lir de manera impressionant en la joia i la glòria, però menys en el dolor. Té un estil de tocar lleuger, eteri, amb unes passades d’arc lleus i una gran facilitat per als salts ràpids de notes, amb una afinació sempre perfecta. És a dir, no toca amb un so a la corda, però tot i així aconsegueix imprimir una marca de profunditat en la seva interpretació. Val a dir també que la sonoritat del seu Stradivarius és vellutada i càlida, i es caracteritza per tenir la corda La (la més aguda) de tripa i les altres de metall.

Les suites núm. 1, en sol major, i núm. 6, en re major, Isserlis les va brodar amb una brillantor poc comuna, amb un estil molt propi, però completament entregat a la música. A la suite núm. 5, en do menor, en canvi, li va faltar un punt de precisió tècnica, i també un punt de dolor, en els termes en què ell mateix la defineix. Tot i això, la famosa Sarabanda va ser d’una gran introspecció mística i amb ella Isserlis semblava com si levités, amb els ulls tancats i el cap alçat al sostre en senyal de comunió amb algun ésser superior.

Després dels tres misteris, Steven Isserlis, davant dels aplaudiments entusiastes del públic, va cloure el concert amb El cant dels ocells, en una interpretació particular que fonia piano i violoncel en un sol instrument i que va resultar d’una gran emoció, atesa a més la situació que viu aquests dies el nostre país.