Stefanie Kremser: “Els alemanys són un país de migrants. I no ho saben”

13.01.2016

Si algú preguntés a Stefanie Kremser d’on és, a ella li seria molt difícil de respondre a aquesta pregunta d’una manera ràpida perquè té una biografia molt barrejada: “Vaig aprendre a defensar-me d’opinions prefabricades”, confessa. Nascuda a Düsseldorf de pare bolivià i mare alemanya, va créixer al Sao Paulo multicultural dels anys setanta i, quan tenia vint anys, es va traslladar a Alemanya —a Munic— per estudiar cinema documental. A diferència de la resta de famílies, la de Kremser és una família poc convencional, començant pel fet que cadascú té un idioma matern diferent.

Stefanie Kremser  |  Foto: Martí Albesa

Stefanie Kremser | Foto: Martí Albesa

Aquest entorn multilingüe i multicultural també es percep en la seva última novel·la, El dia que vaig aprendre a volar (Edicions de 1984) —traduït al català per Anna Punsoda—, en què explica la història de Luisa, una nena abandonada per la seva mare, l’Aza —una afrobrasilera d’origen alemany—, i que passa els seus primers anys de vida vivint amb el seu pare solter en un pis d’estudiants, fins que decideixen anar-la a buscar. “És un llibre sobre migració, emigració i immigració”, assegura l’escriptora, que diferencia entre aquells migrants que es barregen amb la societat d’arribada i els que s’aïllen i viuen en una bombolla endogàmica.

De fet, el detonant que va servir a l’escriptora d’inspiració va ser la història que una amiga seva li havia explicat. L’any 1860 un grup d’immigrants alemanys i bavaresos es van embarcar cap a Perú perquè els havien promès unes terres a la selva. Van tardar dos anys a arribar-hi i, un cop hi van arribar, es van barallar i van decidir separar-se en dos pobles, Pozuzo, on van viure els alemanys, i Prusia, on es van establir els bavaresos. I van viure allà aïllats. A partir d’aquesta història construeix la història familiar de l’Aza, la mare de la protagonista. “La novel·la vol parlar de la importància de les arrels i de les tradicions, però també de les persones que han aconseguit trencar la bombolla endogàmica”, explica l’autora.

“Fins a quin punt és possible desprendre’s de l’herència paterna i materna? Fins a quin punt ens hem de sentir arrelats a un lloc o a una persona?”, es pregunta Kremser, que afegeix que aquesta novel·la trenca amb els models familiars més tradicionals. De fet, tal com apunta Josep Cots, editor d’Edicions de 1984, que ha qualificat la novel·la de cant a la llibertat, “l’única pàtria de la Luisa és l’afecte”. A través dels ulls i la veu ingènua, neutra i natural de Luisa, que narra minuciosament la seva vida —fins i tot explica coses de les quals un bebè no té consciència—, ens convida a reflexionar sobre la immigració i la multiculturalitat que hi ha països com el Brasil, on la immigració alemanya va ser molt important. “Els alemanys són un país de migrants. I no ho saben”, afegeix l’autora entre somriures.

Un toc autobiogràfic

Gran part de la novel·la transcorre per llocs on Stefanie Kremser ha viscut durant molt de temps: Alemanya i el Brasil. Tanmateix, la novel·la se situa a l’any 1993 perquè l’escriptora no volia fer una història contemporània: “És una manera d’allunyar-me de la meva pròpia història, perquè la narradora parla en primera persona i no volia caure en la temptació d’explicar el que jo mateixa vaig viure”, aclareix l’escriptora. Quan va trobar la veu va començar a escriure —de fet, des que va tenir la idea de la novel·la fins que la va publicar van passar 14 anys.

El dia que vaig aprendre a volar aborda episodis moments molt tràgics amb un estil joiós i alegre —fins i tot irònic— amb salts temporals i es desmarca, així, de l’última novel·la que havia escrit l’autora, Carrer dels oblidats, que s’inscriu en el gènere negre. “Aquesta novel·la és com sóc jo”, assegura Kremser.