Souvenir

19.04.2015

Constituïts com a grup l’any 2008, el Quartet Gringolts (Ilya Gringolts, Anahit Kurtikyan, Silvia Simonescu i Claudius Herrmann) es presentaven a L’Auditori, en un concert ple de musicalitat i també de gestos.

Quartet Gringolts

Quartet Gringolts

Hi ha emocions inesperades que et fan apreciar la bellesa del directe. Podria ser una manera d’expressar el que es va sentir durant l’actuació del Quartet Gringolts a L’Auditori. Format per músics de quatre nacionalitats diferents, Armènia, Alemanya, Rússia i Romania, van interpretar el Quartet en Fa major de Ravel, el Quartet núm. 23 en Fa menor de Haydn i el sextet per a corda, Souvenir de Florence, de Txaikovski, que va comptar amb la col·laboració d’Arnau Tomàs (violoncel) i Jonathan Brown (viola) del Quartet Casals.

El concert va començar amb un gest de negació inesperat: un cop engegat el primer moviment del Quartet en Fa major, la violinista Anahit Kurtikyan es va adonar que no havia obert la partitura per la bona pàgina. Ràpidament va alertar subtilment als altres membres del grup que, per sorpresa de tots, van continuar tocant. Un inici indeliberat per una peça tan mil·limetrada com és aquesta obra de Ravel. La situació recordava l’escena final del film Le concert (Radu Mihaileanu, 2009), on el protagonista reuneix una antiga orquestra russa per a tocar de nou el Concert per a violí de Txaikovski, i tota l’expectativa acumulada recau en els primers compassos del concert final: sabran tocar els instruments després de tants anys? Inicialment sona desafinat, fins que es produeix un gir inesperat i apareix l’elixir de la memòria recobrada que retorna en aquell moment l’èxit i el prestigi a l’orquestra.

D’alguna manera vam ser partícips d’una experiència similar a L’Auditori, quan de seguida Kurtikyan va recuperar la partitura traspaperada i es va enganxar a la peça. Llavors tot va començar a brillar. Amb una sonoritat impecable i una força escènica descomunal, el quartet va destacar pel dinamisme fervent de cada membre, que va accentuar la qualitat expressiva del repertori i va produir una sensació de força visual poc habitual. A través de la configuració d’un catàleg de gestos entre cos i instrument, es va crear pur moviment sonor. Van completar així el cèlebre segon moviment, “l’Assez vif, très rythmé” del quartet de Ravel, on el joc entre pizzicatos i trinats va crear una imatge mental similar al fluir cristal·lí d’un riu.

De la mateixa manera, el quartet de Haydn va destacar pel seu caràcter melancòlic ple de contrastos expressius i dinàmics, que es va poder percebre com una projecció constant de llums i ombres en un estadi de representació musical.

Després de la mitja part, l’obra de Txaikovski va envair de romanticisme melòdic la sala, amb el sextet que l’autor rus va començar a compondre quan es trobava de viatge a Florència, i que té un inici in media res definitori. En absència de qualsevol introducció, els set músics van entrar en diàleg amb una gran vitalitat, més units que mai, gràcies també a l’estil que sempre ha definit el Quartet Casals i que es va deixar veure en les mirades entrecreuades i els somriures, l’establiment d’una conversa que va connectar els músics i va enriquir el gaudi dels espectadors.

Així és com te n’adones de la importància dels gestos entre els músics: hi ha aquells més visibles, que podem relacionar directament amb l’energia que provoca la música i que Xavier Antich anomena els gestos expressius, que són la materialització exterior d’una interioritat subjectiva. Però de tant en tant descobrim que hi ha accions que són fruit de les imprevisions del directe, que fan visible allò que es vol mantenir invisible. És així com es pot apreciar encara més l’esforç que requereix construir col·lectivament una peça de diferents veus, que l’espectador sol escoltar com un dispositiu mecànic perfecte i hermètic. Tenir consciència de la delicadesa interpretativa és imprescindible per a assaborir encara més la interpretació musical, emmarcada en aquesta conjuntura que és capaç de fer sensible els fets inesperats.