Sota la ciutat: amb la ràbia al cos

18.04.2016

La companyia Arcàdia ha estrenat Sota la ciutat, de Llàtzer Garcia, al Teatre Lliure. Una història amb uns personatges que es debaten entre el desig i la frustració, el talent i la mediocritat, la resignació i la lluita. Uns actors entregats defensen un text desigual que agafa volada al final, convertint l’escenari en mirall de la platea. A l’Espai Lliure fins l’1 de maig.

Oriol Casals i Muguet Franc a Sota la ciutat. © Alba Lajarín

Oriol Casals i Muguet Franc a Sota la ciutat. © Alba Lajarín

Sota la ciutat es va estrenar a la passada edició del Temporada Alta, més concretament la nit dels fatídics atemptats terroristes de París, el 13 de novembre de 2015. La lògica explosió informativa que van provocar els atacs va sepultar gran part de les notícies que van succeir aquell dia, entre elles l’estrena de la companyia Arcàdia. Ara l’obra (no l’espectacle) arriba a l’Espai Lliure, i el muntatge planteja una sèrie de conflictes interessants, però que es resolen de manera força superficial.

És una llàstima, perquè les dues darreres obres de Llàtzer Garcia (La terra oblidada i La pols, de la que se n’ha rodat una pel·lícula) ens havien posat davant d’un dramaturg amb personalitat, literaràriament més exigent i compromès que la majoria dels seus col·legues de generació. En aquest cas, però, és com si li hagués faltat temps per acabar de donar una volta a la història i els seus personatges. Sota la ciutat explica com la insatisfacció vital de Dàlia (Muguet Franc) i David (Oriol Casals), els fa abandonar el seu poble (“allà dalt”) per traslladar-se a “la gran capital”, Barcelona, a la recerca de feina en el camp de la interpretació (ella) i l’escriptura (ell). El temps és l’ara i l’aquí, o potser el final dels anys noranta (no s’especifica), però la innocència dels personatges queda força anacrònica per a l’espectador d’avui en dia, que viu en el nostre món hiperconnectat i on les distàncies són cada cop més curtes. A la gran ciutat coneixen una artista multidisciplinar, Bàrbara Bonay (Laura López), il·lustradora, poeta i el que faci falta, que per sort Garcia no converteix en caricatura (paper que López defensa molt bé): un reflex de la buidor general que impera en el món cultural dels nostres dies, on el més important és ser en el lloc adequat en el moment adequat, els contactes, un xic de talent i molta sort. Bonay té molts seguidors a les xarxes socials, evidentment, i es va fent selfies durant tot el dia, ansiosa de relatar la pròpia vida i les pròpies experiències, sense importar massa si són de veritat o no. Llavors entra en escena la seva germana Míriam (Marta Aran) i Narcís Munt (Albert Pérez), director teatral que va gaudir d’un cert èxit en un passat no massa llunyà, i que actualment sembla condemnat a poder dirigir només quan fa tallers amb alumnes d’interpretació (“Estic molt centrat en la pedagogia”). És aquí on l’opció del Llàtzer Garcia dramaturg em convenç menys: Narcís Munt està inspirat, clarament inspirat en Jordi Mesalles, director que el 2005 ens va deixar. Mesalles, fundador del Col·legi del Teatre i director que va treballar amb La Gàbia, Teatre a la Deriva, al Centre Dramàtic de la Generalitat o al Teatre Lliure, en els darrers anys de la seva vida es va dedicar a denunciar sense por les pràctiques pròpies del teatre català, especialment el públic. Varen tenir especial ressó les seves declaracions on afirmava que el millor que es podia fer amb el TNC era enderrocar-lo i convertir-lo en un cinema multisales, i on atacava a parts iguals el sistema creat pels convergents i Benet i Jornet (“No em sembla gaire seriós pretendre ser al mateix temps Thomas Bernhard i Corín Tellado”). Mesalles va mantenir, juntament amb Ricard Salvat i Pere Planella, diverses reunions amb Sergi Belbel, aleshores director del TNC, per a poder dirigir un muntatge en el teatre públic més important del país. Fet que finalment no es va produir mai.

El personatge de Narcís Munt, així doncs, va lligat al fet que l’espectador conegui la trajectòria personal i professional de Mesalles, perquè si no pot caure en la simple anècdota, i la voluntat de Garcia d’homenatjar el director queda diluïda en un personatge amb uns valors clars però anacrònics (“El teatre és una arma”), que si no es contextualitzen poden separar encara més el públic d’allò que està veient. El dramaturg introdueix també en el seu muntatge el text projectat, recurs interessant però que acaba essent desaprofitat: funciona com a comentari distanciat d’allò que estem veient en escena, però és poca cosa més que anecdòtic.

Sota la ciutat, de Llàtzer Garcia. © Alba Lajarín

Sota la ciutat, de Llàtzer Garcia. © Alba Lajarín

Per sort, el final de l’espectacle fa pujar el suflé (i de quina manera), i és on trobem el Llàtzer Garcia més crític i compromès amb el seu temps i la seva professió: el monòleg de Laura López (i les paraules projectades a la pantalla) són un cop de puny al cinisme del món teatral, especialment en el cas de Narcís Munt / Jordi Mesalles, però aplicables a tants i tants noms de la cultura catalana. La darrera escena entre Muguet Franc i Oriol Casals, epíleg de l’obra, és alhora confessió i alleujament d’un dramaturg i director que s’obre en canal públicament. Hauríem desitjat que la brillantor d’aquestes dues escenes finals s’hagués repetit durant tot l’espectacle.

Seguirem anant a veure les obres de Llàtzer Garcia i la companyia Arcàdia.