Sor Forcades, Fra Oliveres i el ‘messiànic’ Barberà

30.04.2013

“Ens hem avesat a uns representants públics que no han après cap norma de la bona oratòria, però sí de la pitjor xarlataneria. I el que és encara més trist, ens hem avesat a no fer-ne cas, o a encongir-nos d’espatlles davant d’aquest espectacle penós. I, sisplau, que ningú em tregui com a exemple d’esperança el projecte de sor Forcades i fra Oliveres”. El fragment que acabau de llegir pertany a un article que el passat dia 18 va signar Sebastià Alzamora en la seva columna diària al diari Ara. L’article es titulava “Contra els xarlatans”, i es referia a la facilitat que determinats membres de la classe política tenen a l’hora d’entrar en qualificacions, desqualificacions i afirmacions més o menys gratuïtes i totalment desproporcionades.

Teresa Forcades i Arcadi Oliveres al programa 'Singulars' de Jaume Barberà

Dins les mateixes dates, al Diario de Mallorca, llegia un altre article, aquesta vegada de Daniel Capó, en què advertia dels perills de l’adveniment del populisme arreu d’Europa, amb exemples com els de Beppe Grillo a Itàlia o Marine LePen a França. Sorpresivament per a mi, una altra vegada es tornava a incloure Teresa Forcades dins el sector populista: “Sor Forcades és la sal que no pot faltar en cap guisat que es preï. Al costat del coach Pep Guardiola i el prestigiós professor Sala-i-Martin, conforma la santa tríada mediàtica de la intel·lectualitat catalana; però, al contrari del que passa amb els altres dos -referents mundials en el seu àmbit professional-, no se sap gaire bé en què destaca la monja benedictina: si en la medicina holística, el lobby antivacunes, la teologia feminista, el cercle dels admiradors del chavisme o la temptació de l’antipolítica”.

I dimarts passat, dia de Sant Jordi, que encara és més fresc, vaig llegir que Sergi Pàmies aprofitava la seva crònica de la diada de Sant Jordi a La Vanguardia per deixar-nos clara la seva opinió sobre el periodista Jaume Barberà, conegut els darrers anys per la seva tasca al programa Singulars. Extrec la informació del digital El Singular: “En un moment de l’article l’articulista compara la cua de lectors per aconseguir signatures dels seus escriptors predilectes. Pàmies explica que Jaume Barberà i l’expresident càntabre, Miguel Ángel Revilla, van ser en aquest aspecte dels autors que més persones van atraure. A partir d’aquí estableix un símil entre Barberà i el polític espanyol per defensar que el periodista de TV3 és ‘un personatge’ que ha sabut treure rèdit de la ‘decadència política’ per establir ‘un discurs populista, messiànic i, a estones, delirant’”.

Alzamora, Capó i Pàmies són creadors d’opinió, personatges (cadascun en el seu àmbit i en graus diferents) amb una certa influència sobre l’opinió pública. Tots tres ens exposen el que pensen i ho fan sense embuts, cosa que és d’agrair. Cadascun d’ells, a més, té un perfil ideològic que crec que és determinant a l’hora d’entendre les seves precaucions sobre els personatges de Teresa Forcades, Arcadi Oliveres i Jaume Barberà.

Per part meva, i pel que fa a Forcades i Oliveres, reconec que vaig acollir amb una mica de desconcert l’anunci de la seva entrada en política, atès que la seva proposta, si no aconsegueix establir arrels fondes de relació amb elements del mapa polític ja existent, només aconseguirà erosionar propostes minoritàries de forta càrrega ideològica, com ara la CUP (recordem que Forcades i Oliveres parlen també de candidatures d’unitat popular, sense parlar de sigles), o la més majoritària i convencional Iniciativa. En tot cas, mirant el tassó mig ple, també és cert que aquesta nova proposta podria ajuntar l’independentisme (11-S) amb els moviments antisistema (15-M) i donar cabuda als escindits del PSC (Nova Esquerra), Iniciativa, les CUP i, molt difícilment Esquerra Republicana, que essent ara segona força i amb tendència a l’alça no sembla senzill, tenint en compte la lògica interessada que solen fer servir els partits polítics, que volgués formar una gran candidatura alternativa al poder oficial. Ara bé, una vegada feta aquesta valoració sobre l’entrada en política de Forcades i Oliveres, la meva opinió és que es tracta de dues persones que basen la seva postura vital i ideològica en un argumentari d’alt voltatge racional i en una xarxa de valors procedents sense dubte del cristianisme (entès, en aquest cas com a lectura dels evangelis, i no com a dogma) però que no per això hem de considerar rebutjables (solidaritat, justícia, igualtat…). Sentint-los no he pensat mai que fossin xarlatans, ni populistes, ans al contrari. És clar que també jo em podria considerar membre de la massa adoctrinable i desorientada que escolta i refrenda la primera paraula bella que li passa per davant…

 

Jaume Barcerà, presentador de 'Singulars'

Pel que fa a Barberà, hi podria aplicar els mateixos qualificatius que he aplicat fins ara al president de Justícia i Pau o a la monja de Sant Benet. Reconec en aquest cas, que el seu perfil de presentador televisiu, de vegades vehement, de vegades abrandat, li podria fer perdre adeptes en segons quins cercles. Però què punyetes! És que per sortir per la tele han de semblar robots? El seu programa està consolidat en la seva franja horària i té una audiència fidel i creixent, que respon, en la meva humil opinió, al rigor a l’hora de seleccionar els convidats i els temes que s’hi han de tractar.

I em direu: i què? Aquest post és només un reclam d’auxili. Trobau que Forcades, Oliveres i Barberà són xarlatans? Són populistes comparables a Marine LePen o Beppe Grillo? Què volem dir quan deim populisme? El populisme és sempre d’extrema dreta? O pot ser també d’extrema esquerra? Són oportunistes tots els qui provenint d’un altre sector entren en política? Només poden ser polítics els polítics? Ha de tenir tothom vocació política? O ha de ser una professió? Els qui parlen de populisme dins l’àmbit de l’esquerra alternativa són membres d’una esquerra laxa, d’una burgesia benestant o directament neocons? O són opinadors neutres que saben veure la llavor perversa del populisme en un i altre entorn?

Esper els vostres comentaris. Moltes gràcies.

Article publicat a L’estenedor

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

22 Comentaris
  1. Davant el descrèdit (merescut) dels polítics i la política, cal que altra gent es comprometi i prengui les regnes de les decisions públiques.
    Populisme? Crec que són persones amb vàlua i integritat. El seu capital és la seva persona i cal emprendre accions valentes per girar el curs dels esdeveniments que ens aclaparen

  2. Aquest article el podria haver escrit jo (no tan bé, però dient si fa no fa el mateix). Hi estic d’acord, des de la reticència inicial (en conèixer el projecte) a la conclusió. Enhorabona.

  3. Al cap i a la fi, és una reflexió que fa representació de la incertesa i (penso) d’una il·lusió amagada de creure en que les coses, vinguin de on vinguin poden canviar.
    Perquè, el que importa o el que ens hauria d’importar de veritat, és el que ens uneix.
    I crec que en aquest transcendent punt on vola el respecte i la verdadera integració d’opinions penso que aquest parell han aconseguit polir les idees que podrien ser “constituents” per canviar allò que no està funcionant correctament.
    La política s’hauria de construir entre tots, persones qualificades i formades per a tal tasca, però també persones amb gran capacitat d’ideals, creatives que puguin dir la seva en espais per a tal fita, una societat verdaderament democràtica.
    I, per cert, una cosa que hem va agradar que li vaig sentir dir a la Forcades es que… les coses es construeixen des de baix cap a dalt i no al l’inrevés com s’està fent fins ara i que per descomptat no existeix cap canvi.
    Per resumir: QUE ENS MOGUI EL QUE ENS UNEIX, ÉS IMPOSSIBLE I CREC QUE INSALUBRE CERCAR IDEALS QUE SIGUIN DEL GUST DE TOTS. CAL INTEGRAR EN LA MÉS ABSOLUTA EXTENSIÓ DE LA PARAULA

  4. Per a mi un dels problemes greus que patim al país és la manipulació que hi ha dels mitjans de comunicació i la normalitat amb que aquest tema s’assumeix. Tothom ha de a menjar i per tant es pot entendre que molts periodistes optin per treballar en aquestes condicions abans de fer qualsevol altra cosa que no tingui res a veure amb la seva professió.
    Crec que aquí està la clau d’aquest descredit que reben els grups minoritaris o alternatius, vetats en la majoria de mitjans més mediàtics i públics. Els partits polítics treballen bàsicament per mantenir el seu negoci, que és el poder. Per sort les xarxes socials mica en mica van fent forat i permeten emetre missatges que d’altra manera seria impossible. Jo també tinc els meus dubtes quan escolto a la Teresa i l’Arcadi, però em mereixen més confiança que qualsevol polític professional i aquí està la clau, per que el que diuen té sentit comú i sovint coincideix amb la majoria d’opinions que comparteixo pel carrer. Per sembla obvi, que tant els mitjans de comunicació com la classe política estan lluny de la realitat que ens envolta i segueixen treballant bàsicament per confondre i fer creure que la veritat només està d’una part i tota la resta són mentides o paraules sense fonament. Per sort ho canviarem.

  5. Per definició ho són, si entenem per populisme un corrent en defensa dels interessos del poble però sense fer demagògies per extreure’n cap benefici propi. La diferència amb Beppe grillo és que mentre només veig la part ‘destructiva’ i de crítica en el seu discurs, el moviment que volen impulsar Forcades i Oliveres té també la part constructiva. A més, van dir clarament que no volen entrar en política, sinó impulsar aquest moviment perquè aquesta majoria que ja existeix d’alguna manera s’ajunti i es faci forta. Sens dubtes personatges com Forcades, Oliveres, Barberà i d’altres activistes com Colau i en fi, gent amb ganes de fer canvis tenen la benvinguda. Però fa falta que la gent sigui capaç de movilitzar-se i fer-ho possible, perquè això està ja oxidat i corrumput al tope. El canvi és necessari o el següent pas és inevitablement la destrucció total.

  6. “Ens presentem a les eleccions però no ens presentarem nosaltres. En realitat seran uns altres els qui encapçalaran la candidatura, i encara no sabem qui seran…”
    Missatge confús, no?
    Es presenten o no es presenten. Encapçalen un moviment que vol recollir el sentiment del poble, són, per tant, lectors i intèrprets de l’oracle de la veritat absoluta. El seu moviment es fa necessari per la veritat que conté, no per la pràctica política.
    Si això no és populisme…

    • Cadascú ha de fer el paper que millor pugui fer. La Forcades i l’Oliveres poden tenir un paper magnífic de conscienciadors i d’aglutinadors de sectors d’esquerres i sobiranistes que comparteixen bona part de l’ideari i, malgrat tot, per la inèrcia dels partits, l’ego i les ambicions de molts dels seus integrants es fragmenten absurdament per no arribar enlloc.

  7. Populisme i demagògia són els mots de moda per desacreditar ara a qualsevol que aixequi la veu sense tindre més arguments. Oliveres, Forcades o Barberà tenen anys a les espatlles de dir el que diuen, més ara i més radical perquè estem vivint moments d’emergencia social i nacional. Ens calen persones amb crèdit personal i professional, desvinculats de la política convencional, que ens obrin els ulls i ens remoguin la consciència. En tot cas, la legitimitat que tenen és la que els hi otorguem els demés al compartir el seu missatge en la seva totalitat o parcialment.

  8. Per mi es senzill, ni han uns quans que maneguen i que volen seguir manegant. El poble es víctima d´aquests qui maneguen, el poble necessita opcions polítiques que arrisquin, que tallin d´arrel aquest climax que s´ha creat, que les víctimes siguin els mateixos manegants.

  9. Mireu, jo no simpatitzo gaire amb monges ni capellans, tot i que l’Arcadi sigui un capellà sense sotana, però no em semblen pas demagogs en allò que diuen, perquè sovint tenen més raó que un sant (o una santa), però d’en Jaume Barberà no en podria dir el mateix. Qui tingu ganes de saber de què va el paio, farien bé de repassar-ne l’historial: des del pujolisme més recalcitrant a l’amistat amb Pio Cabanillas, que el va contractar per a la televió del PP. En fi, un oportunista que ara cavalca a lloms de la desgràcia dels altres per poder continuar fent de genet!
    Pel que fa al Pàmies i companyia, mals escriptors graciosets als quals se’ls ha passat l’arròs. Fill d’en López Raimundo i la Pàmies, ha acabat llogant-se com a pallasset al millor postor. Com els clowns que es dediquen a les celebracions infantils.

  10. Junt a l’espantós escenari de la corrupció en tots els graus i versions, és curiós, a mi el que m’esborrona és el silenci exquisit de determinats polítics amb recents o llunyanes responsabilitats públiques de “progrés” (per cert ben remunerades). No sé per què m’inquieta més el seu mutisme que la “verbositat” pacifista.
    Hi ha paradoxes que desconcerten, Mentre uns callen, d’altres xerren. No serà que, en aquests temps canviants, la lucidesa també pot emergir de la indignació? O de la desmemòria?

  11. Potser aquest és el principi de la tan anhelada “regeneració política”? En tot cas, tal i com està el pati, són més que necessaris aires nous. I vénen de veus que no beneficiaran ni caixes ni bancs ni (confio) ficaran la mà a la caixa. Per mi, endavant les atxes.

  12. Si populismo es hacer demagogia y recurrir al uso de símbolos y banderas; PP, PSOE y CIU, deben ser campeones en ésto. No me atrvería nunca a tildar de populistas a personas repetables, de conducta irreprochable, como los mencionados y que no son pprofesionales de la política. ¡Por favor! ¡Déjenlos en paz! Ya que por los menos nos dan un soplo de aire fresco, pues el pueblo, el de aquí y el de Madrid, está ya cansado de tantas imputaciones y escándalos permanentes.
    Para ir a votar hacen falta nuevas formaciones políticas que generen esperanza.

  13. Quan he llegit la descripció de la “sor” d’en Capó no he pogut estar més d’acord. No és el cas de Le Pen -Déu ens guard!- ni Beppe Grillo. Però comparteix amb aquest últim un adjectiu que és el que li dóna tanta popularitat: és “pintoresca”. Una “rara avis”. Entre tanta gent que és anti-clericalista, anti-esglèsia, etc. ha aconseguit fer-se un forat. I aconsegueix ser recordada per coses com les crítiques a la grip A fent pensar que va ser la única que va alertar del que es tractava quan hi ha gent infinitament més solvent que ella que ho van dir però que no són “pintorescos”, tal com el Dr. Laporte, una veritable autoritat en matèria de farmacologia i investigació, un dels grans crítics sobre la sobre-medicalització i la creació de malalties noves.

    El dia que la vaig veure al youtube en un breu video sobre l’amor ja em va deixar morta del tot. Per això i més faig meves les paraules d’en Capó: “no se sap gaire bé en què destaca la monja benedictina: si en la medicina holística, el lobby antivacunes, la teologia feminista, el cercle dels admiradors del chavisme o la temptació de l’antipolítica”.

    I el resum és que resulta una persona poc creïble. No és la millor companya de viatge per encapçalar cap moviment de res.

    A banda, què tant ella com l’Oliveres no saben que ja hi ha gent que s’està unint en una assamblea general i estem sumant forces? Gent que recorre tota la societat civil i no és una forma de parlar sinò una realitat tangible i comprobable? Que sumin i uneixin forces, aportant el que tinguin de valor i de ganes de treballar tots plegats enlloc de fer manifestos individualistes, incomplets i que, en el fons, no diu res de com s’han de fer les coses. Però et dóna hores de televisió que li són negades a d’altres amb molta més autoritat per coneixements, especialització i ganes de treballar.

  14. Jo sóc del mateix parer que en Carles Terès. D’entrada sóc crític amb la proposta Forcades-Oliveres (sobre tot amb els 10 punts del manifest que he qualificat de la carta als Reis de “los viejos progres que nunca mueren”.). Però també comprenc que les urgències del moment són molt fortes, i que tant la Teresa com l’Arcadi són dues personalment intel·lectualment força preparades tot i que políticament les intueixi com una mica ingènues.

  15. En fem un gra massa volent destriar allò bell i veritable, el gra de la palla.

    No vos ha passat pel cap que, senzillament, davant la situació en que estem, tot-hom intenta posar el seu gra de sorra pel devenir de Catalunya? Millor o pitjor, més pensat o més arrauxat. Els uns acudint a manifestacions, altres escribint articles, altres manifestant-se, altres fent propostes polítiques que empenyin la classe política a donar passos.

    Si començem a valorar la puresa de cadascú no arribarem enlloc. Ço, valorem-ne la voluntat. Amb bona fe, la bona voluntat de la gent d’abans, reconduim tots els granets de sorra vers l’entesa i l’interès comú.

  16. Una verdadera revolució seria que en aquest pais s’acabes d’una vegada per totes amb els privilegis de l’Església catòlica romana. Per què no diuen res d’això la Forcades i l’Oliveres? Mentre no obrin la boca per arreglar coses que estàn “al nostre abast”, no me’ls creure…
    Per a mi, això és un bluff per augmentar un xic més el nacionalcatolicisme (ara, parlat en català), i dividir l’independentisme encara més.

    • Fa molts anys que segueixo els plantejaments d’Oliveres; i no ha sortit del fum. I jo l’he sentit denunciar obertament els privilegis i la carcundia de l’Església Espanyola. L’Arcadi s’ha recorregut pobles i més pobles, en casals, en ateneus, instituts,..etc,… sempre disposat a plantejar una crítica contra els poderosos de tota mena i els seus escolanets…Potser ara és mediàtic, doncs molt bé. Però quan no era mediàtic deia el mateix i anava pels llocs sense exigir res; cosa que quan demanaves una xerrada a algú dels opniadors de TV· Cat Radio, Avui,etc,etc, si no eren 500 euros ni parñlar-ne. A mi em mereix molt més crèdit que aquests opinadors de tot com el Sr. Pàmies que es creu molt enginyós i acaba sent un “titellaire” del poder.
      La Teresa Forcades no la conec però fa anys que diu el que pensa ni que li porti problemes. Té la carrera de medicina i va estar als Estats Units. Ara si se l’ha de desacreditar perquè es religiosa, ja podem plegar….Molt anticlerical de pacotilla encara patim en aquest país.
      Per cert, Oliveres ha perdut un fill de càncer, i ell mateix en va patir un i mai ha tingut un no per resposta quan se l’ha convidat a llocs tan mediàtics com els poblets del Priorat.

  17. No està de més que s’afegeixi renovació a l’arena política amb nova gent que combini pensament i activisme social. Sempre que siguin conscients de les pròpies limitacions a l’hora d’encaixar en una realitat d’aquesta societat tan complexa i en múltiples crisis que patim i defugin posicions dogmàtiques o simplistes.

    Negar aquesta possibilitat, titllant-la a priori de populista, denota una certa ressecació mental d’opinadors que no són pas infal·libles i tenen precisament ells, enormes dificultats en produir idees noves i orientadores. Molts s’esforcen en resituar-se contínuament per no quedar fora de joc i sovint amaguen les pròpies carències sota una façana d’ocurrents en to escèptic, cínic i d’estar de tornada de tot.

    Ens poden semblar naïfs moltes de les propostes de la Forcades i l’Oliveres, però qui no és naïf davant dels desafiaments enormes que se’ns presenten, si tots els que gestionen o haurien de proporcionar solucions no fan més que donar pals de cec i culpar els altres del seu poc encert?

    Jo també veig interessant la seva iniciativa, sempre que serveixi per aglutinar les forces polítiques existents i els moviments d’indignats que combreguen amb la major part de les seves idees, en una gran coalició que sumi forces enlloc de contribuir a la tradicional i estèril fragmentació de l’esquerra i el sobiranisme del nostre país.