Sonia Fernández-Vidal: “La ciència no està prou entrellaçada amb la cultura”

7.02.2019

Sonia Fernández-Vidal és doctora en Informació i Òptica Quàntica i ha passat pels centres científics més importants del món, des del Centre Europeu d’Investigació Nuclear de Suïssa (CERN) fins a l’Institut de Ciències Fotòniques de Barcelona. Però la doctora Fernández-Vidal és encara més coneguda per la seva tasca com escriptora i divulgadora científica: autora de La porta dels tres panys (Estrella Polar), una novel·la que barreja ciència i fantasia amb més de 14 edicions a casa nostra i traduïda a més d’11 idiomes. Fernández-Vidal és, doncs, una dona del renaixement, un exemple perfecte de com la separació entre ciència i humanitats és un estrip completament artificial que caldria recosir. Ens rep per explicar-nos la Biennal Ciutat i Ciència de Barcelona que tindrà lloc entre el 7 i l’11 de febrer, però acabem parlant de com la ciència ens ajuda a viure i entendre el món.

Sònia Fernández-Vidal. © Ester Roig

Millor fem l’entrevista a la taula, que necessito un suport físic per l’ordinador.

Pensa que aquesta taula està composta d’àtoms buits en un 99,999%, fins al punt que, si extraguéssim tot l’espai buit que hi ha dins dels àtoms de la terra, la humanitat sencera cabria en un terròs de sucre. La ciència ens ensenya que la percepció, allò que veiem, només és una part molt petita de la realitat.

La ciència ens pot respondre aquestes grans preguntes, com què és la realitat o quin és el sentit de la vida?

Precisament, l’origen de la ciència no és cap altre que respondre les grans preguntes, les preguntes que s’ha fet la humanitat des de la nit dels temps. D’on venim? Doncs avui en dia tenim la teoria del Big Bang, que és dir quin va ser el capítol 0.0 del Gènesi. Cap on anem? Quin serà el futur, quines tecnologies podem utilitzar, com allargar la vida de l’ésser humà… també són preguntes de la ciència, que no tenen res a veure els tecnicismes que diu el tòpic, i això és el que em va enamorar a mi de la física.

Quines respostes de la física t’han canviat la manera de veure el món?

Començar a introduir-me en el camp de la física quàntica em va afectar profundament. Vaig començar a estudiar física perquè pensava que aquesta branca del coneixement em podia explicar el perquè de tot plegat. Al principi sembla que l’univers era una gran màquina de rellotgeria, que tot tenia unes lleis, que tot estava ordenat. I, de sobte, a segon de carrera, quan comences a estudiar física quàntica, just quan semblava que tens totes les respostes, arriba l’univers i et canvia les preguntes: de cop i volta les partícules comencen a travessar parets, a estar a dos llocs alhora, les coses canvien si les observes o sí no… tota aquella cosa tan ordenada que m’havia semblat la física canviava les regles del joc però, al mateix temps, em descrivia un univers cada vegada més fascinant. I vaig quedar atrapada com si fos un forat negre.

Amb quina imatge s’entén millor aquesta revolució?

Al principi, crèiem que l’univers era com un rellotge de cucut suís, una màquina gegant i perfecta. Amb la física quàntica, és com si aquest univers esclatés, veiéssim les molles saltar per tot arreu i, com deia Sir James Jeans, l’univers passa a assemblar-se més a una idea que a una màquina. Des de la perspectiva de la física quàntica, l’univers sembla un pensament gegant.

Es pot explicar tot amb el mètode científic?

No, esclar que no. Però un dels principals avantatges del mètode científic és que et permet deixar fora els teus prejudicis. Johannes Kepler, per exemple, quan estudiava els moviments planetaris, esperava que els planetes haurien de donar voltes al voltant del sol descrivint esferes perfectes, que era el que Déu hauria volgut. Però, quan va descobrir que es movien en forma d’el·lipsi, encara que va dir que “m’he trobat amb un carro de fems”, va deixar enrere les seves pressuposicions i va rendir-se a l’evidència. El mètode científic és, de moment, el més vàlid que tenim per confrontar experiments amb teories. Però la ciència no ho pot explicar tot. Els científics sabem que descrivim les ombres de la realitat, no la realitat última.

I no us heu convertit, precisament, en els encarregats de respondre a la pregunta sobre quina és la realitat última?

Malauradament. A l’edat mitjana els que s’encarregaven de fer això eren els capellans i ara s’està posant la responsabilitat sobre els científics. Però penso que hem d’evitar jugar el paper dels sacerdots moderns. Nosaltres utilitzem les equacions diferencials per entendre l’univers però, si alguna cosa sabem gràcies a la ciència, és que les veritats són provisionals. La ciència evoluciona, aquesta és la diferència amb les veritats universals de les religions.

Sònia Fernández-Vidal. © Ester Roig

L’univers provisional i incert que descriu la ciència contemporània és més lleig que el de la religió o el de la física clàssica?

Per mi és molt més misteriós. Perquè, tot i que les lleis són diferents de les que ens esperàvem, hi ha unes normes. La física quàntica està envoltada d’incertesa, com el principi d’incertesa de Heisenberg, i de dualitats, com la dualitat d’una partícula, o el fet que sabem que, quan fas un experiment, afectes allò que estàs experimentant. Però, al mateix temps, és una de les teories més exactes que s’ha trobat fins ara: les seves prediccions no han fallat mai.

La física quàntica ens diu alguna cosa del lliure albir?

La física clàssica és mecanicista i determinista: si jo sé on està una partícula en el passat, sé on estarà en el futur. En física quàntica això ja no és així: passes a tenir un univers completament aleatori. Hi ha dues visions filosòfiques oposades entre determinisme i indeterminisme. Jo prefereixo la interpretació de la física quàntica i sempre penso en Match Point, la pel·lícula de Woody Allen, en el moment en què la pilota de tenis toca la xarxa i durant uns instants és impossible saber si caurà d’un costat o de l’altre.

A la cultura, la política o les humanitats els hi falta mètode científic?

Sí, definitivament. Ramón y Cajal va dir que “Al carro de la cultura espanyola, li falten les rodes de la ciència”, i crec que és una frase molt encertada. Aquí, de manera històrica, la ciència no ha estat prou entrellaçada amb la cultura. Cultura i ciència han d’anar de la mà, però, a l’Edat Mitjana es va fer aquesta escissió entre les àrees del coneixement, el trívium i el quadrívium. Jo penso que arriba el moment en què es tornin a bastir ponts entre humanisme i ciències, que mai s’haurien d’haver separat.

Però no està passant el contrari, que les ciències són cada cop més súper-específiques?

Així és, però, precisament per això, necessitem cada vegada més científics que siguin grans humanistes.

La Biennal de Ciència és un projecte que intenta bastir ponts entre els dos mons?

Efectivament. És des de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) que es fa una iniciativa per aproximar la ciència a la cultura. Hi haurà conferències d’art i ciències, una sessió de cine-fòrums, activitats per nens com el safari de participació de ciència ciutadana, etc. Hi ha moltíssimes activitats perquè la gent vegi que la ciència no és quelcom aliè, sinó que té molt a veure amb les nostres vides.

Sònia Fernández-Vidal. © Ester Roig

Com està el nivell científic de Barcelona?

Estem a la cua pel que fa a inversions i consciència dels nostres polítics sobre les necessitats científiques que hi ha. Any rere any s’han anat retallant les inversions en ciència i, a més, bona part del pressupost no s’acaba executant. Això té conseqüències, perquè no es pot apagar el botó de la ciència i esperar que en tornar-lo a encendre tot seguirà igual. Malauradament, aquí es pensa que són els països rics els que inverteixen en ciència i ningú s’adona que els països són rics perquè inverteixen en ciència. Si des del 2005 s’hagués mantingut la inversió que ha mantingut Europa en R+D, hauríem tingut un PIB per cap un 20% superior. És essencial que els ciutadans tinguem aquesta informació perquè, vivint en democràcia, exigim més als nostres representats.

En què es fa evident la connexió entre art i ciència?

A la Biennal trobarem moltes obres d’art inspirades en la ciència. Especialment, moltes han triat la física quàntica per inspirar-se, perquè suscita misteri, tant en l’àmbit filosòfic com pel que fa a la creativitat, ja que canvia les respostes a les preguntes fonamentals.

Un escriptor, un periodista o un artista poden treballar avui sense nocions bàsiques de física quàntica?

Bé, n’hi ha molts que ho fan (riu). Però, probablement, això haurà d’anar canviant, perquè cada vegada s’estan desenvolupant noves tecnologies que fan servir la física quàntica i tenen en compte els sues fenòmens. IBM presentava fa poc el primer ordinador quàntic comercial. De la mateixa manera que ara hi ha molts periodistes que saben programar, que fa uns anys era inconcebible, és probable que les properes generacions tinguin aquests conceptes de física quàntica integrats perquè formen part del seu dia a dia.

Evgeni Morozov adverteix contra els perills del  solucionisme tecnològic: la idea que no ens cal canviar com a societat perquè la ciència i la tecnologia ens solucionaran els problemes sense haver de modificar creences, relacions de poder, patrons de consum, etc.

Jo prefereixo ser optimista i pensar que sí que trobarem solucions gràcies a la tecnologia, però que aquesta solució també haurà de ser global. Si no canviem els nostres hàbits, amb la tecnologia no n’hi haurà prou.

La ciència va portar a la bomba nuclear i ara es diu que els ordinadors quàntics poden ser la nova bomba nuclear. Què són els ordinadors quàntics?

Els ordinadors normals funcionen amb bits d’informacions, amb uns i zeros. Un 1 vol dir que passa corrent elèctrica i un 0 que no. A través d’això, els ordinadors fan tots els seus càlculs. En canvi un ordinador quàntic utilitza cúbits: uns i zeros simultàniament. L’ordinador utilitza el principi de superposició i això seria com si tinguessis tots els ordinadors de la terra calculant en paral·lel, fins i tot en infinits universos, calculant a la vegada. Encara va més enllà: un ordinador quàntic és com fer competir els senyals de fum amb un telèfon mòbil. Un ordinador quàntic seria capaç de desencriptar tota la informació que volgués amb el que trigues a fer petar els dits. El que tingui el primer ordinador quàntic serà capaç de desencriptar tota la informació que hi ha avui en dia i això pot arribar a ser més perillós que una bomba. Com sempre, tot dependrà de l’ús que en fem.

Aquest excés de poder ha creat l’estereotip del geni boig. No hi ha casos, com l’enginyeria genètica, en què la ciència s’hauria de posar límits?

El cas de l’enginyeria genètica sempre toca la fibra: fins a quin punt podem jugar a ser Déus? Per això fa falta el que deia abans, recosir humanisme i ciència. El científic sempre ha de ser molt conscient de les conseqüències de les seves investigacions.

La Xina no demostra que la ciència evoluciona més de pressa sense consideracions ètiques?

Però la qüestió és cap a on volem avançar. No hem de córrer sense direcció, sinó saber cap a on volem anar i perquè hi volem anar.

Tu tens aquesta formació humanista que t’ajuda a saber on vols anar?

És una educació que vas adquirint des de petit en 360 graus. Jo sempre he llegit molta filosofia, especialment els clàssics, al costat dels llibres de física. I, de fet, penso que és més habitual del que pensem. Hi ha el tòpic del científic que només és científic, i penso que és a l’inrevés: trobes més científics humanistes que et poden parlar de literatura, de filosofia, d’art, etc., i molts humanistes que no tenen ni idea de ciència. Ens manca més formació científica que humanista

Ets un cas excepcional d’aplicar la ciència amb gran èxit en àrees on no esperem trobar-la. Per exemple, dirigeixes una empresa de màrqueting on tots sou físics o matemàtics.

Nosaltres vam començar fa 10 anys i només fem màrqueting de buscadors. De seguida, quan vam necessitar contractar una persona, hauria semblat que el més lògic seria agafar algú de màrqueting. Però ens vam adonar que aquí estem analitzant grans números, patrons de comportament, i no hi ha ments més ben preparades per interpretar-los que la dels físics i els matemàtics. El nostre cervell ha evolucionat per pensar de manera lineal, en canvi, quan estudies xifres enormes, has de comprendre processos i relacions no lineals entre les dades. La física i les matemàtiques preparen el teu cap per poder comprendre aquests processos no lineals. Així vam començar a introduir doctors en matemàtiques i física a l’empresa, i ens ha anat molt bé.

I, a més, ets una novel·lista que utilitza la ciència en les seves històries.

Jo vaig tenir la idea de començar fent La porta dels tres panys –aquest nadal, si tot va bé, sortirà la tercera entrega de la trilogia-, un llibre per a nens, precisament perquè havia vist la por que els feia als adults la física quàntica i tenia la idea de desfer aquesta por ja de ben petits. I per això vaig voler fer servir el gènere de la fantasia, que és també el que sempre m’ha agradat més.

La ciència encara és un camp restringit a les dones?

Està canviant, gràcies a l’esforç titànic que van fer les nostres predecessores. Moltes científiques van estar treballant sense cobrar absolutament res, fent investigacions en les quals els seus col·laboradors homes guanyaven premis Nobel i elles no. Sí que és cert que segueix havent-hi aquest sostre de vidre a l’hora de pujar en càrrecs de responsabilitat, però cada cop hi ha més visibilitat, que és el que cal.

Sònia Fernández-Vidal. © Ester Roig

Com canviarà la cultura si incorpora la ciència tal com t’agradaria?

Jo penso que ja s’està veient un canvi en l’àmbit cultural. Sempre que hi ha hagut un moviment humanista o social fort han vingut iniciats per una revolució científica. Quan Kepler, Galileu i Newton protagonitzen la primera revolució científica donen el tret de sortida a la Il·lustració. La primera revolució industrial també va canviar la nostra cosmologia i ens va fer veure el món d’una manera molt més mecànica, molt més organitzada. Ara, des de principis del segle passat, va començar la revolució de la física quàntica i ara la revolució digital que fa que els objectes amb un xip prenguin vida de sobte, el fet que comencem a connectar-nos en xarxa, reflecteixen aquesta nova cosmologia que comença a florir en la nostra societat. La visió que estem tots interconnectats i sobre com accedim a la informació ha canviat arran d’aquesta revolució científica.

Hem anat del món-màquina al món-pensament?

Exacte: Carl Sagan feia la reflexió que els éssers humans som l’única espècie que vam desenvolupar cervells quan no vam tenir-ne prou amb els gens per emmagatzemar la nostra informació i, quan els cervells no han estat suficients, vam inventar una ment col·lectiva que vam anomenar biblioteques. Som l’única espècie que ha bolcat el coneixement col·lectiu en una ment externa que, al final, és el que són els llibres, i que avui en dia ha anat més enllà i s’ha convertit en el núvol digital.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. La cançoneta em sona. Fa més de 50 anys vaig llegir, en trad. cat., el llibre de Snow “Les dues cultures”. Veig q el tema continua igual (o pitjor, amb minva de la cultura “de lletres”)