Sonata per ‘què tal’, ‘vamos’, ‘fuck you’ de categoria

9.07.2018

Tot plegat comença el dia que Sònia Gómez i David Climent es van confessar mútuament que sentien un rebuig mutu pel treball de l’altre. La bona sintonia personal i l’element aglutinador Pere Jou han portat aquests intèrprets i creadors a treballar plegats per trobar-se enlloc en particular. Gómez, Climent i Jou han presentat Nowhere in particular al Grec, un espectacle que catapulta a l’espectador en un planeta en el qual les convencions ordinàries s’interpreten fora de context i per tant prenen formes extraordinàries. És a dir, com un “clar, clar”, un “hola”, una aixecada de celles, i altres monosíl·labs, gestos, que utilitzem de manera gairebé inconscient, si els observem a través d’un microscopi i n’ampliem la fotografia, ens duran a una altra realitat que navega entre la individualitat i la col·lectivitat.

Sònia Gomez, Pere Jou i David Climent en una imatge promocional de ‘Nowhere in particular’.

“Hola” es converteix en cant gregorià o bé cridar “ibuprofeno”, en un reclam per la llibertat. Una sonata ben absurda. El disseny de l’espai i la il·luminació de Cube.bz embolcalla el món fabricat per aquest trio afortunat amb una barreja d’aura de misteri, ritual i concert de rock. Però, què té d’especial que s’hagin reunit aquests tres artistes?

Per entendre la cruïlla en la qual s’han trobat Climent, Gómez i Jou, fem un repàs breu a la trajectòria de cadascun. Amb un bagatge molt diferent, tots tres tenen un denominador comú: l’interès infatigable per l’exploració dels llenguatges escènics entès de la manera més transversal possible. Ballarina i performer, Sònia Gómez va començar a treballar en companyies com la General Elèctrica i La Carnicería Teatro. Des del 2004, Gómez ha creat i dirigit els seus propis espectacles que s’han caracteritzat durant una etapa per performances autobiogràfiques que han ballat a cavall de la dansa, el teatre i fins i tot la televisió com a Mi madre y yo o bé Experiencias con un desconocido. Darrerament, però, Gómez s’està endinsant en l’exploració de les formes com és el cas del projecte Ballarina.

David Climent és un terç de la taronja de loscorderos.sc –juntament amb l’actor Pablo Molinero i la productora Pilar López– amb qui s’ha dedicat a cultivar el teatre bastard des del 2003. Aquest grup de teatre ha construït un llenguatge contaminat amb un imaginari gens realista, però que explora sense concessions temes molt reals i actuals. I per la seva banda, en Pere Jou és un músic i compositor, membre del grup Quart Primera, que des del patí de butaques del Mercat de les Flors –és un espectador fidel de la casa de la dansa– s’ha “colat” a espectacles de diferents companyies i artistes com Sol Picó, Amalia Fernández o bé Enric Montefusco. A finals del 2017 va estrenar, juntament amb Sònia Gómez, Apel·lació a la pedra.

Tornem a Nowhere in Particular. L’espectacle és sobretot una exploració de formes i un deixar-se endur per aquestes. Abstracció i absurditat es donen de la mà. A l’entrar a la Sala Pina Bausch ens els trobem dispersats per l’espai, una creu blanca acota i organitza l’espai. Els tres intèrprets vaguen per l’escenari concentrats en l’expressió o gest de torn. David Climent s’apodera de tots els moments –els anys d’ofici de l’actor es noten en cada micro-gest–, es menja el temps i l’espai a favor d’una interpretació generosa que el fa brillar a ell i a Gómez i Jou, de retruc. Al seu torn, Gómez es mou d’una manera menys emocional, com si l’objectiu fos encaixar en un motlle i deixar que la resta flueixi. Entre ells dos, Jou es belluga sense complexes amb moviments maldestres ben dissenyats. L’espectacle que sovint perd el ritme o bé navega en un mar vague de troballes –algunes de molt divertides– no acaba de cosir un fil que el tensi. Ara bé, hi ha un fet inaudible que dibuixa somriures i arrenca rialles de tant en tant i és la combinació còmica de tots tres en escena. El gust que Climent, Gómez i Jou comparteixen per l’absurditat i traspassar estils d’una nota a una altra, d’un gest al següent. Així doncs ens trobem que passen d’un cant molt espiritual a entonar una expressió com si fos un èxit de Broadway. Ras i curt: una sonata absurda per a un ‘hola, què tal’, ‘som-hi’ o ‘clar, clar’, que celebra, sobretot, el fet de voler-se trobar.