Somniant una possibilitat

10.12.2018

Hi ha qui diu que l’art ens salvarà. Afirmar això potser és massa ambiciós, però, com a mínim, ens pot servir per encarar el panorama actual de crisi econòmica, política i cultural. Una globalització cada vegada més creixent, moviments migratoris, desastres naturals. En aquest context, l’artista pot rebel·lar-se, evadir-se, o resistir. Tots aquests escenaris es troben a la Fundació Vila Casas, en una mostra que, sota el títol Somiant una possibilitat, vol explorar com l’art afronta un món on la intimitat i la reflexió semblen impossibles.

“Rateur”, d’Álvaro Sánchez-Montañés

Somiant una possibilitat aplega més de 40 obres de diferents disciplines, provinents de la col·lecció Fundació Vila Casas i la Col·lecció DKV, que han creat un diàleg entre les seves obres per vincular l’art i la salut. La mostra, comissariada per Natàlia Chocarro i Alicia Ventura, també vol posar en el punt de mira a creadors i creadores emergents.

El que sorprèn a primera vista és que les obres d’art no estan classificades seguint cap criteri: ni per cronologia, ni per tendència artística, ni per suport. Pintures, escultures, fotografies, vídeos i altres instal·lacions interaccionen per crear diferents relats i itineraris estètics. L’única pista que ens permet situar-nos són els dos grans eixos temàtics al voltant dels quals es vertebra el relat artístic. D’una banda “el temps en suspensió”, i de l’altra “la resistència intima”.

Les obres que formen part d'”El temps en suspensió” ens conviden a reflexionar sobre la immediatesa que imposa l’era en què vivim. Així doncs, trobem diferents punts de vista de l’artista sobre la memòria, la història, l’atemporalitat, etc. Destaquen fotografies de llocs freds, com les de Mireya Massó sobre l’Antàrtida, o els paisatges islandesos d’Álvaro Sánchez-Montañés, que ens proposen trencar amb la temporalitat instal·lada a partir de la modernitat

Dins “La resistència íntima” s’apleguen obres que exploren la concreció d’un món propi. I ho fan partint d’un assaig del filòsof Josep Maria Esquirol, que reflexiona sobre la condició humana: “Un dels problemes de la nostra època serà aquesta transparència que ho abraça tot”, diu Esquirol, basant-se en una idea de Walter Benjamin. I així se’ns presenten obres que volen explorar les múltiples formes que té l’ésser contemporani per resistir-se a aquesta exposició constant a la qual ens porten les xarxes socials.

En aquesta línia tenen importància les dones en l’art que, com a subjecte creador, també són una forma de resistència. Per exemple, obres d’Eulàlia Valldosera, Isabel Rocamora i Soledad Córdoba estableixen un diàleg per parlar del cos, vist des de punts de vista diferent. Valldosera ens presenta el cos com una llar, mentre que Rocamora, amb Retreat from the self, ens porta a pensar la dialèctica entre el tancament en un mateix i la intimitat necessària. Córdoba, en canvi, entén el cos com un espai de penitència on transformar-se, amb una connotació mística i gairebé religiosa que es pot veure a Devastación V.

Devastación, de Soledad Córdoba

Així doncs, la Fundació Vila Casas acull una mostra d’art que busca la reflexió lenta i la intimitat a través de múltiples i diversos significats. Fugint de la immediatesa que impera en la societat actual, i de l’exposició en la qual estem sotmesos i l’alienació de la societat en què vivim, ens proposa l’art com a mètode per aguantar, escapar i, fins i tot, resistir.

Retreat from the self, d’Isabel Rocamora