Som alguna cosa més que likes?

5.12.2017

Divendres passat, el CCCB va acollir un any més les jornades culturals anuals organitzades per l’Associació de Professionals de Gestió Cultural de Catalunya posant, en la seva segona edició, la perifèria al centre. Un centre, però, obert, en constant tensió i permanent redefinció.

Alicia Kopf

Jordi Baltà donà el tret de sortida a les jornades, recordant-nos les tres premisses del XOC, resumides en el seu propi acrònim: xarxa, oberta i comunitat. La voluntat del XOC és, doncs, la de crear comunitat, una comunitat oberta que generi i vehiculi debat. “Un espai a mig camí entre la teoria i la pràctica”, sosté Baltà, que des de la proactiviat defugi les teoritzacions estèrils. I fer-ho des de la complicitat i la solidaritat, creant xarxa. Que no som els treballadors de la cultura, en certa manera, perifèria? Una de les últimes baules de l’engranatge d’un neoliberalisme pervers, que ho instrumentalitza tot en pro de l’operativitat i l’eficàcia. També el nostre entusiasme i les nostres vocacions.

Remedios Zafra fou la primera en prendre la paraula. En la seva conferència inaugural, posà els treballadors de la cultura d’avui al centre. Els treballadors amenaçats per la precarietat. Els precaris entusiastes. Subjectes creatius sempre connectats.

Remedios Zafra Foto Pere Virgili

Zafra pren el fil dels arguments plantejats al seu darrer llibre El entusiasmo. Precariedad y trabajo creativo en la era digital, premi Anagrama d’assaig d’enguany, del qual Joan Burdeus ens en va parlar ara fa uns dies a Núvol. En poc més d’una hora, la filòsofa sevillana, sense perdre el somriure als llavis i una mirada lluminosa (i entusiasta, per què no dir-ho?), va deconstruir la lògica opressiva que s’amaga al darrere de la vocació entusiasta pel món de la cultura. I ho feu apel·lant-nos directament en tant que còmplices i alhora víctimes d’aquest pervers engranatge. Pertorbant-nos, per dir-ho amb les seves paraules. La cultura hauria de ser pertorbadora i no reconfortant. “Lo periférico habita en este lugar de la conciencia crítica“, sosté Zafra. Aquesta consciència crítica que molesta, que pertorba i que posa el dit a la llaga. Les cruïlles de la “lluita pensant”. Que no són les tangències i els marges el caldo de cultiu de la cultura?

Encadenant pseudotreballs en forma de contractes de pràctiques o convenis de col·laboracions, els nous precaris malden per subsistir entre entregues a última hora, un sense fi d’actes i jornades, piles de llibres per ressenyar, articles per llegir, abduïts pels likes i els clics que no deixen de ser formes d’una nova lògica d’hipervisibilització. I, sempre, visiblement entusiasmats. Encadenats a una “vida permanentemente pospuesta” i a un present continu, constantment caduc i obsolet. Exposats a l’escrutini constant i emmirallant-nos en les pròpies pantalles ens convertim en els Narcissos postmoderns. Entre likes, retuits, reposts i rànquings, els nostres triomfs i els nostres fracassos són en tot moment visibles. Visibilitat i reconeixement, les noves monedes de canvi: el pagament simbòlic. Zafra parla de la feminització de les pràctiques culturals, perversament precaritzades i desvaloritzades talment com ho són les tasques domèstiques o les cures. La normalització de la precarietat.

Eres tan entusiasta que es imposible no abusar de ti“, explica Zafra que li van dir una vegada. Invisibilitzats per la hipervisibilitat i encadenats a aquest entusiasme induït, som una peça més de l’engrenatge. Invisibles i visibles alhora, reguardats al darrere de les nostres pantalles, competint a tothora amb els nostres iguals. A la recerca de clics, a l’espera d’oportunitats, de contactes.

Segons Zafra, la cultura mainstream està mancada d’alteritat, de pluralitat. És homogènica i homogeneïtzadora, malgrat les múltiples màscares que pugui posar-se, ja sigui en forma de likes, canals o comptes a les xarxes. Què en diria Gramsci dels algoritmes que colonitzen les nostres pantalles? Zafra proposa infiltrar-nos en aquest oligopoli des dels marges, trencant des de dins les cadenes però també des de la complicitat i la disconformitat. Pertorbant i pertorbant-nos: “La cultura que pertorba sabe que somos algo más que likes“. La ponent aposta per les aliances entre precaris. I si en lloc d’exhibir el nostre entusiasme, en traguéssim algun profit?

Francesc Serés | © Noemí Roset

Després de la ponència de Remedios Zafra, els escriptors Francesc Serés i Alicia Kopf van agafar el relleu. Moderats per Carme Fenoll, van conversar en una taula rodona sobre sobre vincles, obstacles i reptes confrontant art i perifèria. I ho van fer a partir de les seves pròpies vivències i experiències. D’una manera o altra, més o menys tangencial, les seves obres posen la perifèria al punt de mira. Perifèries reals, palpables, o fictícies. A Pell de frontera, de Serés, ens movem per múltiples perifèries i a Germà de gel, en canvi, les perifèries són interiors, metafòriques.

Serés, nascut a La Franja i olotí d’acollida (on dirigeix la Faber Residency) sosté que “sempre som perifèria respecte a alguna cosa”. I sovint ens situem a partir d’aquestes perifèries que ens envolten i ens delimiten: són les perifèries i no els centres els que ens defineixen. O és al revés? Kopf se sumà en aquesta construcció identitària: “de petits, tots som centre de nosaltres mateixos”, aliens a la nostra pròpia condició perifèrica. És en topar-nos amb l’alteritat que descobrim la nostra condició perifèrica i comencem la nostra pròpia conquesta, forjant una identitat sempre tensionada, a mig camí entre centre i perifèria.

“L’escriptura mateixa porta sempre a la perifèria”, apunta Kopf. Als marges, a les voràgines. Sempre en moviment. Intentar posar veu a quelcom que encara no en té és una forma d’aspirar a la centralitat. Una empresa condemnada d’entrada al fracàs: no és “parlar per” un engany? Un engany del qual en som alhora còmplices i responsables. “Escriure és donar veu a la nostra pròpia condició perifèrica”, sosté Kopf.

Les perifèries són interseccionals i darrerament sembla talment com si fossis, també, omnipresents. En parlem a tothora però, què són ben bé?, apunta Serés. Segons el DIEC, són els contorns, els marges, els extrems, ja siguin dels cossos o geografies.  

I en política cultural, quines són les perifèries? Kopf i Serés cartografiaren els centres i les perifèries culturals de l’ecosistema cultural català i ambdós van coincidir en què a casa nostra hi ha una tendència cronificada al barcelonacentrisme: sembla talment com si tot hagués de passar forçosament per Barcelona. Però no és així. Ambdós subratllen la rellevància de les produccions i projectes culturals en altres ciutats, tals com Olot o Girona, però també a Lleida o Tarragona.

Per a Serés, “cada lloc té dret a sentir-se centre”. I de centres, n’hi ha molts. “Per a mi, Barcelona és avui la perifèria”, etzibà Serés. El pressupost i les oportunitats culturals de la capital catalana no són proporcionals a la producció i creació. Perifèria en relació a les seves pròpies perifèries i perifèria en relació als altres centres, afegeix l’escriptora gironina, que acaba de tornar d’una estada a Mèxic. I si abandonem els discursos autoreferencials proteccionistes i endogàmics? Aleshores potser la cultura esdevindrà, tal com sosté Kopf, “un ecosistema viu, amb flors de tota mena i no només cactus i espines”.