Sols no podem, juntes sí

1.02.2018

Des que Barcelona en Comú va agafar les regnes de l’ICUB, amb Berta Sureda com a comissionada de Cultura, un concepte predominava en el discurs polític sobre la cultura: empoderament. Era un concepte nou, i mentre no es concretava en accions tangibles, alguns es distreien amb disquisicions filològiques per determinar si en català se n’havia de dir apoderament o empoderament. Berta Sureda va tenir poc temps per il·lustrar amb un programa de govern l’abast d’aquest concepte, que a base de repetir-se de manera abstracta es va convertir en una paraula fetitxe. Amb l’arribada de Collboni, el precepte de l’empoderament no va desparèixer. El Tinent d’alcalde va entendre que encara que fos difícil d’aplicar, empoderament no era un terme purament retòric i en feia ús en els seus discursos i presentacions. El va mantenir com una crossa que l’havia de permetre fer la transició cap a la seva pròpia acció de govern. Per a Collboni, l’empoderament a la cultura va consistir, ras i curt, a aconseguir que l’ICUB pogués gestionar el 5% del pressupost municipal i que bona part de la taxa turística revertís en cultura, però la seva política va consistir més a repartir els dividends generosament amb la idea de galvanitzar el públic i el consum cultural que no pas posar èmfasi en la participació, que és la condició de possibilitat de qualsevol exercici d’empoderament.

Cultura Viva s’ha celebrat a El Borsí

Aquests dies hem assistit amb expectació als discursos de Joan Subirats, el nou comisionat de Cultura, tant a l’ICUB com a les jornades Cultura Viva, que s’han celebrat amb la bona inspiració de Daniel Granados a El Borsí. I vam estar molt pendents de si Subirats faria ús del terme empoderament o si l’hi donaria un nou sentit. La sorpresa ha estat comprovar que a hores d’ara, el concepte no ha aparegut en cap moment en els discursos de Subirats. No sé si és una omissió voluntària o si és que el terme és tan elemental dins el vocabulari de la nova política que es dóna per descomptat. En qualsevol cas, sí que puc dir que les jornades de Cultura Viva, que és un laboratori d’empoderament, han servit per obrir el discurs amb un vocabulari més concret i específic que ha de servir per descriure les noves pràctiques culturals.

Cultura Viva ha estat la incubadora de projectes de gestió comunitària que es podrien inscriure en les noves economies de la cultura. El plural és aquí un dels vectors que entrelliga els projectes que s’han impulsat des de Cultura Viva: la xarxa de comunitats de memòria, el nou BAM, la música al carrer o la xarxa de ràdios comunitàries són alguns dels projectes que es van presentar a les jornades de la setmana passada. Projectes codissenyats entre l’ICUB i les comunitats que hi participen, més amb la idea de generar polítiques amb vocació de servei públic que no pas amb la exigència d’accelerar models de negoci (que seria la lògica de la incubadora).

La idea motriu de Cultura Viva és que hi ha una altra manera de construir la cultura. Contra la lògica del consum capitalista, s’erigeix el model de participació i de cooperació. El model cooperatiu tendeix a l’autogestió, hi ha la consciència que no pot dependre únicament de les subvencions ni el patrocini a qualsevol preu. Cal que els projectes siguin sostenibles per si mateixos.

La jornada va acollir un col·loqui sobre noves economies de la cultura en què representants de diverses cooperatives van explicar el seu projecte: La Tremenda, una cooperativa especialitzada en comunicació cultural. L’Afluent, una cooperativa que gestiona la programació de la sala Be Good al Poblenou o la cooperativa Kesoni, que es dedica a la producció musical i organitza un festival de música amb recursos propis i un pressupost molt ajustat i aposta per un model de festival basat en la participació i l’economia social. Miquel Cabal, de L’Afluent (exgestor de l’Heliogàbal) apuntava que el cooperativisme no és garantia d’economia social. Es pot fer feina amb vocació de servei públic des d’una SL i també treballar amb criteris estrictament capitalistes des d’una empresa cooperativa. Aída Pallarès, de La Tremenda, apuntava que l’administració, en canvi, sovint no és prou sensible a aquesta diferència a l’hora d’adjudicar contractes i que els concursos públics sovint van a parar a mans d’empreses que rebenten preus amb ofertes molt baixes però que no garanteixen unes mínimes condicions de treball als seus empleats. També es va apuntar que hi ha un problema d’escala, en els projectes cooperatius, perquè no disposem d’estructures d’economia social de segon grau.

La música ha estat molt present en els projectes que s’han incubat dins de Cultura Viva. Les jornades també han acollit una presentació del projecte de música BAM Cultura Viva, que es van celebrar per la Mercè l’any passat a la Fabra i Coats, un programa d’actuacions musicals que es va decidir de manera assembleària. Aquest àmbit del BAM aposta per la convivència cultural més enllà de la celebració d’un seguit de concerts.

Música al carrer

També s’hi va presentar el programa de Música al carrer, que s’ha proposat de restituir el lloc que els músics de carrer ocupaven a l’espai públic a Ciutat Vella. Daniel Granados va explicar les dificultats que havien tingut per actualitzar l’ordenança de la musica en viu de Ciutat Vella. “Cal afavorir la música, no regular-la per evitar confilctes”, deia Granados. Des de Cultura Viva es van trobar amb músics de carrer i els van proposar de fer un conveni, amb la idea que la relació entre l’administració i els músics no fos tan vertical ni normativitzada i tendís a l’autogestió. Vam descobrir que els músics no demanaven tampoc autogestió sinó més recursos”, explicava Granados.

L’advocada Cristina Fernández està treballant des de l’ajuntament per fer una nova ordenança que corregeixi l’ordenança de civisme ara vigent. “L’ordenança actual incideix en l’espai públic i està molt regulat amb diferents normes i objectius. Hi conflueixen normes de seguretat ciutadana, que són competència de l’estat, amb normes de salut pública”. Segons Fernández l’orenança de civisme és ideològicament perversa perquè pretén estigmatitzar la música de carrer com a contaminació acústica. Fernández ha treballat molt per proposar una normativa més integradora dels drets a l’espai public i on la música es pugui entendre com un dret a la cultura a la ciutat, però per ara ha topat amb una actitud refractària dels altres grups municpals al consistori.

Xarxes de comunitats de memòria

Francisco Rubio, menbre de La Fundició, va presentar la xarxa de comunitats de memòria, un altre projecte que s’ha impulsat des de Cultura Viva. Per Rubio, la memòria és sempre un espai de conflicte. “No es tracta tant de dilucidar què va passar sinó com entenem el nostre present. El passat no és una foto fixa sinó un acte productiu que sempre està en disputa. Contínuament produïm relats, formes de relació i sobretot sentit”, diu Rubio. A partir d’aquí es defineix una comunitat de memòria com un grup de gent (també pot ser una institució) que produeixen representacions, imatges relats del passat en el present. Això sí: “La restitució de la memòria no ha de ser celebratòria, ni mitificadora ni nostàlgica”, diu Rubio. “Més aviat ha de problematitzar i preguntar-nos per què hem oblidat certes coses i interpel·lar el present des d’aquest qüestionament”.

La xarxa de comunitats de memòria pretén generar espais de trobada que permetin pensar col.lectivament: crear cultura al voltant de la creació de relat i intervenir en la realitat que ens envolta, tot donant suport a pràtiques instituents, qüestionant el paradigma custodialista. “La memòria ordinària està inscrita en els cossos i els paisatges i cal recuperar el sentit que tenien en un ecosistema concret. I també plantejar-se si té sentit recuperar-la.

Restituir memòries que han estat ocultes o subalternitzades vol dir també restituir els dispositius que tenien determinats col·lectius per representar-se. “No n’hi ha prou amb posar una placa al carrer per restituir la memòria col.lectiva. Cal engegar una conversa que no tingui fi”, rematava Rubio.

La ràdio del futur està per construir

Cultura Viva també ha impulsat la xarxa de ràdios comunitàries amb la complicitat de Guifi.net, una empresa d’Osona que construeix infraestructures obertes de telecomunicació. Guifi.net ha apostat per un model de gestió de la xarxa diferent de de l’internet corporatiu dominat per empreses opaques. El projecte de ràdios comunitàries es proposa d’explorar noves maneres de fer ràdio a partir del redisseny i la reapropiació de les tecnologies. La xarxa de ràdios comunitàries de Barcelona (XRCB) pretén bastir una malla radiofònica integrada per diferents comunitats. El projecte ha arrencat amb una investigació per mapejar les ràdios existents i donar-los les eines per emetre i compartir continguts. La professora i articulista Alicia Vázquez Vaquero i karma Peyró, directora de Nació digital, van intervenir a les jornades amb ponències molt interessants, apuntant els escenaris futurs que esperen a la ràdio, que probablement no trigarà a ser íntegrament digital.

Vázquez Vaquero va lamentar que els diaris no explorin les plenes possibilitats que els dóna la seva condició digital, ni facin espai al podcast. “Les comunitats juvenils consumeixen més musica que mai i interactuen amb els dispositius mòbils. Si no consumeixen ràdio és perquè fem alguna cosa malament”, va dir Vázquez Vaquero. “La ràdio no pot ser exclusivament d’escolta. Les ràdios angleses tenen canal de YouTube”.

Karma Peiró va oferir una mirada a la ràdio futura. Va augurar que anys a venir, la ràdio serà descentralitzada i oberta a la participació. Es valorarà econòmicament cada contingut, amb el token. També es valorarà si hi ha un curator, i el seu treball. I la feina dels tècnics. Qui ho valorarà serà la gent que escolta. Peyró preveu que tot funcionarà a través de blockchain, una tecnologia que transformarà Internet d’aquí a pocs anys i que farà possible noves maneres de finançar projectes comunitaris, nous models de subscripció, tan necessaris per als mitjans que ara són escalus de la publicitat.

Les jornades es van tancar amb una ponència de Joan Subirats (de la qual ja n’hem parlat aquí) i un concert de Seward.