Solitud: una lectura arquetípica

8.05.2019

Llegint Ortega y Gasset, he pensat en la novel·la Solitud de Víctor Català. Estranya coincidència. M’ha vingut al cap el moment de la novel·la en què la protagonista, la Mila, s’assabenta que en Gaietà, el pastor, en realitat té seixanta-quatre anys, i no pas quaranta com s’havia imaginat ingènuament ella.

Víctor Català. | Foto: A. M. E.

Un cop duríssim per a la Mila, perquè amb aquell descobriment –tal vegada revelació– se li escola l’última esperança de ser feliç al costat d’un home proper, de bon tracte; un home que l’escolti, que la comprengui, que l’estimi.

“Seixanta-quatre anys! Errada dolorosa, cosa repugnant, la que li havia passat!… I mentre fou al Cimalt no pogué sortir del cercle viciós del terrible descobriment.”

Ella mateixa s’acusa, es recrimina, s’autoodia, no entén com ha pogut covar tantes esperances per un home que no sent, que no pot sentir, cap desig carnal ni sexual cap a ella. “Un negat!… Un vell!… Un negat!… Un vell!…”, es repeteix en veu baixa, rabiosa, al final del capítol XIV.

A partir d’aquest moment, allò que Freud anomenava “el principi de realitat” s’imposarà de totes totes: s’ha acabat, per a la Mila, somiar una vida diferent de la que té, s’ha acabat l’autoengany, s’han acabat les falses il·lusions.

Vint-i-quatre anys de diferència són molts anys i per força s’han de notar. En aquest sentit, l’autoengany de la Mila sembla poc versemblant. Ara bé, si tenim en compte, d’una banda, que el pastor és “un vell amb aparences de jove” i, de l’altra, que la Mila no fa sinó projectar el seu món interior tant al paisatge (sembla que visqui enmig dels escarpats Pirineus, i no en un massís amable com el del Montgrí) com a les persones que l’envolten, l’autoengany no només és versemblant, sinó que esdevé del tot necessari en la lògica interna de la novel·la, o si més no inevitable.

Ortega, cap al final del llibre ¿Qué es filosofía?, fa unes breus consideracions sobre l’ànima femenina:

“En el fondo de su alma, sin que ella [la mujer] lo advierta, lleva performada una figura de varón; no una imagen individual de un hombre, sino un tipo genérico de perfección masculina. Y siempre dormida, sonambúlicamente camina entre los hombres que encuentra, contrastando la figura física y moral de estos con aquel modelo preexistente y preferido.”

La Mila no s’enamora d’en Gaietà, no; s’enamora d’aquesta imatge genèrica d’home a què fa referència Ortega. Quan s’adona, però, que el Pastor no es correspon a la imatge que li ha projectat des d’un bon principi, aleshores apareix la ràbia, el desencís, la incomprensió. Perquè tot sovint no ens enamorem de persones, sinó de la imatge que els projectem, dels sentiments i emocions que aquesta projecció desencadena en nosaltres.

Arran de les reflexions d’Ortega, he ressuscitat el meu vell projecte d’assajar una interpretació junguiana de Solitud, la novel·la cabdal del modernisme català, atès que el psicoanalista suís C. G. Jung va teoritzar sobre les figures arquetípiques d’anima i d’animus, alhora que va relacionar-les amb l’emergència del concepte central de la seva teoria psicoanalítica, el si mateix i el conseqüent procés d’individuació, uns conceptes que es poden fer servir per analitzar i entendre l’evolució psicològica i espiritual de la Mila.

Segons Jung, l’anima (per als homes) o l’animus (per a les dones) és la figura xarnera que ens permet relacionar-nos amb l’inconscient, tant personal com col·lectiu. És una espècie de guia del nostre propi món interior, per dir-ho d’una manera poc tècnica, i en la mesura que aprenem a relacionar-nos-hi d’una manera sana, madura, ens coneixem millor a nosaltres mateixos i, de retruc, als altres, perquè ja no els projectem tots aquells traumes, pors, esperances o il·lusions dels quals no en som conscients.

Anima i animus són, doncs, figures benefactores. Ara bé, si no estem acostumats a relacionar-nos amb la nostra pròpia anima o animus, pot molt ben ser que aquestes figures arquetípiques ens juguin males passades, que és justament el que li ocorre a la Mila. Com que projecta el seu animus, en Gaietà, li fa l’efecte que el coneix de tota la vida i per això s’hi sent tan còmode de bon principi, per això és incapaç de veure l’edat real del Pastor.

Alhora, el personatge de l’Ànima, que no té res a veure amb el concepte d’anima de Jung perquè es tracta senzillament d’una coincidència, representa la part fosca, negativa i destructiva d’aquest animus. És el llop dels contes de fades, l’home-bèstia, el violador sense escrúpols. És un personatge que frega l’amoralitat característica dels personatges de narracions mítiques: herois, déus, dimonis… La Mila té por de l’Ànima –i amb raó!– perquè és la plasmació física, concreta, de la part obscura del seu animus, la part que queda a l’ombra i que ella no pot veure –o no vol veure– perquè no l’ha fet conscient encara, perquè no ha après a relacionar-se amb el sexe masculí d’una manera raonable o satisfactòria.

Aquest personatge, l’Ànima, representa tot ell la bestialitat, la força tel·lúrica, el pillatge. Però alhora, és també símbol de vida, de força primigènia, l’únic ésser de la novel·la capaç d’engendrar –encara que sigui a través d’una violació– nova vida en el ventre de la Mila, tant en un sentit literal –un possible embaràs– com figurat o simbòlic.

Mentre el Pastor és viu i resta prop de la Mila, les forces positiva i negativa de l’animus resten en equilibri. Ara bé, un cop la Mila deixa de projectar el seu tendre i innocent animus en Gaietà, l’equilibri es trenca, el Pastor és assassinat –precisament a mans de l’Ànima– i la topada de la Mila amb l’altra part del seu animus –la part lletja, bruta, fosca i inconscient– esdevé traumàtica.

Aquest és, doncs, el preu que paga la Mila per iniciar, amb paraules de Jung, el procés d’individuació, sempre personal, sempre genuí, sempre intransferible. Per això és en aquest moment, el moment de “La davallada” –l’últim capítol–, quan comença la solitud de debò, “Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí” -última frase de la novel·la-, aquella solitud existencial, fonda, que experimenten les persones que han aconseguit connectar amb el (seu) si mateix després d’un ritus iniciàtic inevitablement dolorós. Alhora, però, la Mila comença una nova vida –més genuïna, més singular– fruit de l’apropiació plena, responsable i conscient del seu propi destí. I ja no hi haurà retop, perquè un cop iniciat el procés d’individuació –dur, traumàtic i alliberador– les velles projeccions deixen pas a una nova mirada, fidel sempre a si mateixa i a la realitat circumdant.

Respon a Branca Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Excel.lent article i una lectura molt interessant de Solitut.
    He llegida, al llarg dels anys, la novel.la de Victor Català, fins 3-4 vegades. Tot i que m’havia fet la meva lectura, lògicament més enriquidora amb el pas dels anys, aquest article encara ha posat més llum en alguns moments del canvi d’actitud de la Mila.