Soliloqui d’un desconcertat

14.05.2013

Hans Magnus Enzensberger és un dels poetes convidats al Festival Internacional de Poesia de Barcelona 2013, que es va celebrar ahir a la nit al Palau de la Música. L’autor alemany ha tingut la gentilesa de cedir a Núvol la publicació la primera peça que llegirà aquesta nit, un poema en prosa traduït per Ramon Farrés.

 

Hans Magnus Enzensberger | © Pere Virgili

 

 

Nosaltres som els uns, i els altres són els altres. Només perquè quedi clar! Els altres sempre hi han sigut, i sempre ens han fet la guitza. No hi ha manera que et deixin tranquil! Si només fossin diferents, encara es podria aguantar. Però no, s’imaginen que són millors. Els altres són uns arrogants, uns pedants, i no ens poden suportar. És difícil saber què pensen en realitat. De vegades tenim la sensació que estan bojos. El que és segur és que volen alguna cosa de nosaltres i no ens deixen en pau. La manera com ens repassen de dalt a baix, com si ens haguéssim escapat del zoològic, o com si fóssim extraterrestres, és una provocació. El mínim que es pot dir és que ens sentim amenaçats per ells. Si no ens protegim, ens prendran tot el que tenim. Si poguessin ens matarien.

D’altra banda, ja no ens podem imaginar un món sense els altres. Alguns fins i tot afirmen que els necessitem. Tota la nostra energia l’esmercem en els altres, tot el dia i fins durant la nit pensem en ells. Encara que ens siguin insuportables, no ens en sabem estar. És clar que ens n’alegraríem, si se n’anessin a algun lloc on no els haguéssim de veure més. Però llavors què? O bé uns altres altres ens vindrien a emprenyar, i llavors tot tornaria a començar des del principi, hauríem d’estudiar els nous altres, protegir-nos contra ells, o encara pitjor: començaríem a barallar-nos entre nosaltres, i llavors naturalment uns de nosaltres serien els altres i s’hauria acabat per sempre més el nostre nosaltres.

De vegades em pregunto si realment som els uns. Perquè com és natural som alhora els altres dels altres. Ells també necessiten algú que no puguin suportar, i sens dubte això és el que som nosaltres. No som només nosaltres, que no ens sabem estar d’ells, de la mateixa manera ells no se saben estar de nosaltres, i certament se n’alegrarien, si nosaltres ens n’anéssim a algun lloc on no ens haguessin de veure més. Però llavors segurament ens trobarien a faltar. Tan bon punt s’haurien alliberat de nosaltres, es barallarien entre ells fins arribar a la sang, igual que nosaltres si els altres desapareguessin.

Això, naturalment, no ho puc dir gaire alt entre nosaltres, només és una idea meva que m’estimo més guardar-me per a mi. Perquè si no tots dirien: ara ja ho tenim clar, estimat! En el fons no ets un de nosaltres, no ho has sigut mai, ens has enganyat! Ets un dels altres! I llavors estaria perdut. Hi deixaria la pell, d’això no n’hi ha dubte. No hauria de donar-hi tantes voltes, no és bo per a la salut.

Potser tindrien raó i tot els meus. De vegades jo mateix no sé si sóc un dels uns o un dels altres. Això és el més greu. Com més hi rumio, més difícil se’m fa diferenciar entre nosaltres i els altres. Si t’hi fixes bé, cada un dels uns s’assembla de mala manera als altres, i al revés. De vegades jo mateix no sé si sóc un dels uns o un altre. El que més m’agradaria és ser jo mateix, però això naturalment és impossible.

(Traducció de Ramon Farrés)