Soliloquejar amb algú

Si busquem “soliloqui” al DIEC apareix l'entrada “monòleg”. El Termcat, en canvi, sempre més puta, hi afegeix “diàleg al·lucinatori”. La companyia El Eje presenta Soliloquejar amb algú, de Roger Torns. A la Sala Joan Brossa.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

Si busquem “soliloqui” al DIEC apareix l’entrada “monòleg”. El Termcat, en canvi, sempre més puta, hi afegeix “diàleg al·lucinatori”. La companyia El Eje presenta Soliloquejar amb algú, de Roger Torns. A la Sala Joan Brossa. A La Seca. Al carrer Flassaders, on podem menjar els millors croissants de xocolata de Barcelona. 

Soliloquejar amb algú. © Andrea Bassart

La companyia El Eje és jove. Una més. Una més? El temps (i una canya) dirà d’aquí uns anys (diguem-ne deu) quantes d’aquestes companyies han sobreviscut. Companyia sortida de l’Institut del Teatre (on creiem que la flamant, finalment, nova directora farà grans coses) i formada per Maria Hernàndez, Marc Ribera, Mar Pawlowsky i Èric Balbàs, tots joves, guapos i estupendos. Després de presentar Cèl·lules T i Obsolescence acaben d’estrenar muntatge a la Seca, amb dramatúrgia i direcció de Roger Torns. Soliloquejar amb algú és una trobada nocturna de joves, sols i solitaris, que fumen, esperen, passegen el gos o surten a la recerca d’una mica d’afecte.

L’escenari és quasi buit: un banc urbà i una paperera són els únics elements escenogràfics d’un espectacle on les càpsules de text s’entrellacen i es superposen i on la llum i l’espai sonor serveixen de guia espiritual. La llum, dissenyada eficaçment per Marc Salicrú i l’espai sonor, creat i executat en directe per Alex Marteen ens porten per on ells volen. Aquí el so és molt important: Marteen està present en escena, tocant, manipulant, cantant i xiulant, parlant amb un vocòder i omplint l’espai d’atmosferes musicals. És tècnic i personatge alhora, músic i ambientador. Potser en alguns moments no caldria, tan farciment sonor, i voldríem que el subratllat o el comentari musical ens deixés gaudir una mica més del text a pèl, sense ornaments, perquè el text de Roger Torns és d’aquells que necessita ser escoltat.

Ens trobem davant d’un d’aquells casos on el dramaturg i el director són la mateixa persona, però a moments tenim la impressió que el director té por que no es noti prou la seva presència, i omple el text d’accions, moviment i efectes variats. Les veus dels intèrprets ens expliquen, micròfon en mà, històries de solituds nocturnes: sortir de casa amb un gos perquè la gent no pensi que som persones solitàries, vacilar el temps fumant un cigarret o un porro, buscar en una discoteca altres ànimes solitàries per aniquilar junts la soledat ni que sigui una estona… Aquest cor de veus soles comença com una sèrie de solos independents i les històries es van trobant i separant, en una simfonia de crits silenciosos a la recerca de quelcom perdut.

Als quatres actors de la companyia s’hi han unit Miriam Marcet i Òscar Castellví, a qui feia temps que no vèiem als escenaris, creant un repartiment molt homogeni d’intèrprets entregats, que defensen amb dents i ungles el text i l’espectacle. Sortim de la Seca i ens mirem amb uns altres ulls aquells éssers solitaris que omplen les places i parcs de Barcelona. Estarem ben atents al que faci Roger Torns i la gent de la companyia El Eje. 

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació