Sóc feminista: naturalisme contra constructivisme

12.03.2018

Des del dijous 8 de març, posar la ràdio i sentir les habituals tertúlies matinals és una experiència absolutament nova. Per primera vegada, és possible sentir més veus femenines que masculines. No m’he posat a escriure, però, per lloar l’oportunisme dels directors dels programes de ràdio, que es deuen pensar que ens fan un gran favor donant-nos quatre dies de protagonisme. Escric perquè dissabte al matí, mentre sentia la tertúlia del Via Lliure de RAC 1, es va produir una interessant discussió entre Manuel Delgado i Astrid Barrio.

© Ester Roig

Feia minuts que la conversa girava repetidament al voltant de la decisió antidemocràtica del jutge Llarena de no permetre que Jordi Sànchez sigui posat en llibertat per assistir al ple d’investidura que s’havia de produir dilluns. Astrid Barrio va preguntar incisivament al catedràtic de Dret Penal, Joan Queralt, com qui fa una pregunta originalíssima, si el fet que els líders del moviment independentista es volguessin saltar el marc constitucional, no posava en dubte la seva capacitat de defensar l’estat de dret (espanyol, suposo que hem d’entendre, que d’estat de dret cada dia en té menys). Manuel Delgado va intervenir per recordar-li que fa poques setmanes que es va commemorar el centenari del moviment de les suffragettes, dones que es van enfrontar a la legalitat i que la van desobeir per aconseguir el dret a vot. La tertuliana es va posar les mans al cap immediatament, perquè va considerar que el seu interlocutor estava comparant les dones amb un constructe com són els pobles.

Aquí vaig començar a parar atenció de veritat. En Delgado va respondre que la dona era també un constructe social, com els pobles, cosa que va enervar encara més a Barrio. La periodista, indignada, va acabar dient que la seva mare “l’havia parit com a dona”. M’imagino que en el filtre que tenim entre el cervell i la boca s’hi han quedat encallades afirmacions del tipus: “Jo sóc dona perquè tinc vulva”. En Delgado va mantenir força més la calma i va seguir desenvolupant unes tesis que no són ni molt menys seves, sinó que ja fa dècades que recorren la intel·lectualitat d’esquerres, en el camp dels estudis de gènere o de la filosofia política: tant les identitats de gènere com les nacionals són constructes que han anat variant al llarg del temps. En altres paraules: la dona no neix, es fa. El tertulià va acabar fent una referència velada a l’exhortació que Marx feia des del cor del segle XIX: “Fins ara, els filòsofs s’han limitat a interpretar el món, però ara el que toca és transformar-lo”. No cal dir que la resta de la taula es va quedar una mica perplexa, i que com sempre la roda infatigable de l’actualitat es va endur ràpidament una discussió que hauria pogut acabar sent molt interessant.

Per què explico tot això? Doncs perquè aquesta petita discussió en una tertúlia d’un mitjà mainstream posa en relleu el que ha provocat i segurament provocarà en el futur l’esclat públic del debat feminista que va tenir lloc el 8M. La participació d’una bona part de les dones en les reivindicacions de dijous passat i la suma (en molts casos a corre-cuita i a última hora) de la majoria dels partits polítics farà aflorar debats que fins ara han quedat reclosos a les facultats de ciències socials i humanitats, per una banda, i de medicina, per l’altra, entorn del gènere. Què és una dona? Un ésser amb pits i vagina? Un individu a qui l’entorn social ha imposat una sèrie de preferències i actituds? Evidentment, aquestes preguntes es poden aplicar també als homes.

Deixeu-me que m’allargui una mica més i torni momentàniament a l’estudi 1 de RAC1. Com acabo d’insinuar, el debat entre una aproximació naturalista al gènere, representada en l’escena que ens ocupa per l’Àstrid Barrio, i una aproximació constructivista, defensada per en Manuel Delgado, no només enfronta tertulians, sinó també disciplines científiques. La perspectiva naturalista m’atreviria a dir que predomina en les ciències biomèdiques, en bona part gràcies a una teoria que des dels anys 70 ha fet fortuna: la teoria de l’organització cerebral (brain organisation theory, en anglès). Segons aquesta teoria, quan som a l’úter, en funció dels nostres cromosomes sexuals (XX per les dones, XY pels homes), estem exposats a diferents hormones sexuals, que produeixen cervells masculins pels individus XY i cervells femenins pels individus XX. Tanmateix, des de les ciències biomèdiques s’han començat a posar fortament en dubte alguns dels postulats d’aquesta teoria, fent evident que en molts casos pateixen un fort biaix per culpa de les preconcepcions sobre el gènere.

Només en posaré un exemple: com que no es poden fer experiments amb fetus per testar la teoria (cap comitè ètic no permetria que en un úter s’injectessin hormones alienes per veure’n els efectes), els investigadors se centren en individus que han estat exposats a nivells hormonals poc habituals respecte altres individus amb el mateix sexe genètic. Concretament, s’han centrat en l’estudi de persones amb Hiperplàsia Suprarenal Congènita (HSC), que produeix ambigüitat genital o genitals discordant amb el sexe cromosòmic. Una de les primeres evidències que es van fer servir per demostrar la teoria va ser que les persones genèticament XX (“dones”) però exposades a hormones sexuals “masculines”, presentaven comportaments sexuals “masculins”, com per exemple més masturbació, més libido, més precocitat en les relacions sexuals i, és clar, una major preferència per parelles sexuals femenines. Segons els investigadors, això provava que aquestes pacients tenien cervells “masculins”. Amb el pas dels anys, però, es va veure que les nenes i dones amb HSC presentaven majoritàriament comportaments contraris als exposats. Als anys 90, això va repercutir en la teoria d’organització cerebral, que va decidir considerar ara que una baixa libido i una baixa activitat sexual eren símptomes de la  masculinització del cervell de les pacients. No cal ser un filòsof de la ciència per saber que difícilment evidències contradictòries poden donar suport a la mateixa teoria. Malgrat aquesta i altres debilitats (en trobareu una síntesi fantàstica al llibre Brainstorm de Rebecca Jordan-Young), però, aquesta teoria de caire naturalista segueix guiant la pràctica mèdica.

En les ciències socials i humanistes, en canvi, el focus s’ha posat en l’estudi de la construcció d’identitats. El constructivisme té un origen remot en les influències del materialisme marxista, però va ser adoptat i formulat pels moviments feministes i per uns dels filòsofs francesos més importants del segle XX, Michel Foucault. La tesi fonamental és que moltes de les coses que considerem naturals són parcialment o total construïdes socialment. El constructivisme no s’entén sense una actitud fonamental de sospita sobre el que està establert, perquè es pregunta constantment a qui li pot haver interessat històricament haver plantejat algun fet social com a natural i, per tant, com a immutable. No és estrany, doncs, que autors com Foucault se centressin especialment a observar la ciència (especialment la medicina psiquiàtrica, en el seu cas), ja que des del positivisme del segle XIX allò que aconsegueix l’etiqueta de “científic” passa per ser real i inqüestionable. És per això que abans de ser posades en dubte per la crítica constructivista del segle XX, la ciència havia donat com a bona la divisió dels éssers humans en races o la frenologia, una “ciència” que defensava que a partir de l’estudi de la forma del cap es podien determinar la personalitat i fins i tot la tendència criminal de les persones. Suposo que no us estranyarà que molts d’aquests psiquiatres i neuròlegs afirmessin que, com que de mitjana la dona té un cap més petit que l’home, és menys intel·ligent i més feble; ni tampoc que aquestes conclusions es fessin servir en la campanya contra les sufragistes, ja ben entrat el segle XX.

Aquests debats no són innocus. Afecten tant la manera com la medicina tracta les pacients, com la manera com eduquem els nostres fills. Afecten tant el nombre de nenes que escullen estudiar enginyeria com l’acceptació (personal i social) dels no-heterosexuals. Si som on som, doncs, és en bona part gràcies a teories com el constructivisme, que tot i els seus límits i defectes, han permès que com a societat sospitem d’afirmacions que pretenen establir una relació de causa-efecte entre aspectes biològics i aspectes socio-culturals. Aquest 8M no ens pot fer oblidar que el feminisme, almenys tal com es concebia fins ara, té una estructura conceptual, que com a tal demana una certa coherència i un cert compromís. És això el que en bona part li permet defensar-se dels intents de naturalització del rol social de la dona, precisament els rols socials dels quals moltes ens volem desempallegar. Perquè entre dir que sóc dona perquè la meva mare em va parir amb vulva, dir que com que tinc vulva he de tenir relacions sexuals amb homes, i dir que el meu rol social és, al meu torn, parir més nenes amb vulves, no hi ha tanta diferència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

9 Comentaris
  1. Encara que amb el que suposo que és la idea de fons de l’article (el fet de tenir vulva –i matriu i tota la resta– no és cap argument per dir que les dones han de dedicar-se a tenir fills i que això és que defineix el seu rol social) hi estic d’acord, l’article em sembla un despropòsit: és molt perillós barrejar idees com les que es barregen aquí, confonent ciència amb pseudociència, dades amb l’ús que certes ideologies en fan d’elles, i vincular tot a això, a més, a una visió com és la del sector biomèdic, atribuir-li una ideologia. Al tanto, que articles així són responsables de la desinformació que infecta una societat.

    • Com a feminista que vol aprendre el màxim sobre què representa prendre aquest posicionament, a mi em sembla un article interessant i didàctic que permet distingir entre aquests dos punts de vista que no tothom coneix. No crec que sigui “desinformatiu” perquè l’autora no s’ha inventat res, només ha transmès informació de les dues disciplines. Altra cosa és que dins d’aquestes, vostè cregui que es barregen inadequadament ciència i pseudociència. Aquest seria un debat a fons interessant, també, però no és del que tracta l’article. En tot cas pot detallar la incongruència, però no cal desacreditar el text!

      • Ho sento, el meu comentari en cap cas pretén ser un atac sinó una defensa d’una àrea del coneixement (la ciència) que l’article sí que desacredita per a gent que no la conegui, i justament sembla que ho fa per aquest mateix desconeixement; així que sí que desinforma. Un exemple puntual i petit del text: de debò es creu q hi ha debat en les facultats de medicina sobre el que és una dona? És a dir, sobre el que biològicament és una dona. Si fos així, aquestes persones que es dediquen al camp de la salut difícilment podrien arribar a donar resposta a altres qüestions sobre les quals té una gran importància, pel bé de tots, que s’hi dediquin. O la frenologia: col·locar-la al terreny de la ciència és dir que no se sap el que és la ciència. A partir d’aquí qualsevol que no hagi pogut veure el biax que estronca l’article espero que pugui imaginar-se el biaix a què em referia amb el comentari. Des de la filosofia i la sociologia, que són els camps en què l’article pot ser informatiu, es poden obrir debats interessants i que aportin reflexions molt enriquidores i, vist com estem encara a aquestes alcades, necessàries. Però és una llàstima que aquesta part de l’article es barregi amb les qüestions a què em refereixo. I és que no hi ha cap conflicte entre el que biològicament es defineix com a dóna (o home) i la visió que l’article defensa. Així que si us plau, només dic que es vagi amb compte amb la informació que es dóna de l’àmbit científic, sobretot la que es dóna per prejudicis ja que l’últim que necessitem és que es desacreditin metges i la visió (la de debò, no la que s’exposa aquí) que estudis en ciències poden aportar. De debò que per més de l’àmbit biomèdic que sigui algú, si té dis dits de front, no dirà que una dóna és algú que es dedica a tenir fills. I si ho diu, no serà per l’influència de cap coneixement científic.

    • Hola Laura! Gràcies pel teu comentari. No acabo d’entendre què vols dir quan dius que barrejo idees ni que confonc ciència amb pseudociència… La teoria d’organització cerebral que he exposat i que es fa servir com a marc per defensar que la divisió social del treball és una cosa natural (Baron-Cohen S (2003), The Essential Difference, Chapter 1) o que els homes tenen un cervell preparat per relacionar percepció i coordinació, mentre que les dones tenen un cervell fet per relacionar anàlisi i intuició (Ingalhalikar M, et al. (2014) Sex differences in the structural connectome of the human brain. Proceedings of the National Academy of Sciences USA 111:823-828), és “ciència”. I les crítiques de crear els efectes que després fa servir com a prova o de patir un biaix a causa de preconcepcions sobre el gènere també s’han fet des de les ciències biomèdiques, per això cito l’obra de Rebecca Jordan-Young, Brainstorm, que fa una anàlisi molt acurada de la manera com aquesta teoria s’ha anat desenvolupant des dels anys 70 i de les contradiccions que presenta. També és important en aquest sentit l’obra de Cordelia Fine, Delusions of gender. Aquestes dues autores el que suggereixen en els seus estudis és que molt bona part de la recerca que es fa sobre les diferències sexuals, especialment la que vol demostrar que l’exposició a certes hormones mentre som a l’úter ens estructura determinísticament el cervell (i ens els fa masculins i femenins), està molt influïda per una concepció naturalista del gènere. Com que la seva crítica beu sens dubte del constructivisme, em va semblar important explicar de quina manera aquesta teoria havia sorgit en el camp de la sociologia i la filosofia, disciplines que si bé no funcionen com les ciències naturals, no crec que en cap cas es puguin qualificar de “pseudociències”.
      Des de fa molt de temps (espcialment des de l’obra L’estructura de les revolucions científiques, de Kuhn) s’està discutint quina influència té el context social i les preconcepcions de cadascú en tot el que fem, i això esdevé especialment important en els científics, que gaudeixen d’un prestigi inigualable pel que fa a la generació del coneixement. En cap cas no he volgut afirmar que tota la feina que fan els científics té objectius ideològics, ni molt menys, però em sembla rellevant apuntar que les teories científiques no sorgeixen en el buit, sinó que estan influïdes per molts factors i cal ser-ne conscients.
      Evidentment, no hi havia res més lluny de les meves intencions que contribuir a la “desinformació” de ningú, sinó més aviat tot el contrari! Espero que puguem seguir parlant d’això i de tants altres debats importants per a la nostra societat.

  2. Una dona és un ésser humà que té els atributs sexuals femenins.
    Un home, qui té els atributs sexuals masculins.
    Tot això amb totes les excepcions / malformacions que hom vulgui pretextar.
    Atentament

  3. L’article confon lamentablement la realitat objectiva amb la manipulació ideològica de la realitat, i juga amb els termes de forma nominalista: la dona no és cap invent ideològic; ho és la manipulació masclista que s’entesta a delimitar les característiques, drets o capacitats de la dona. És cert que aquesta mena d’embolics mentals fa dècades que està introduït en moviments que es pretenen d’esquerra, però senzillament no ho són pas; són pura ideologia postmoderna, és a dir, una branca del neoirracionalisme. No pas cap mena de marxisme, sinó la seva negació. Només cal veure la referència a un personatge tan funest (i tan nietzschià) com Foucault. El dia que us tragueu aquest empastifament d’entre les orelles potser podreu avançar en algun sentit alliberador; mentrestant, aneu perseguint fantasmes.

  4. Ah! I els pobles, com les dones, NO són pas constructes; es fan constructes ideològics a partir de l’existència objectiva dels pobles, que és una cosa molt diferent. Per exemple: per més que això emprenyi el molt postomodern senyor Delgado, hi ha catalans, avui, i ja n’hi havia fa deu segles. M’imagino que, ara i aquí, no caldrà pas posar-se a demostrar-ho, oi? O potser també em direu que és molt d’esquerres (i molt marxista, sobretot) “demostrar” que les classes socials són un constructe, i la lluita de classes també…

  5. Celebro l’article, i voldria respondre amb cert fonament a dos comentaris que s’han fet: el de la Laura i el del Ferran.

    Primer, el de la Laura. La defensa de la ciència és lloable, i ningú nega que sigui una activitat profitosa per la millora de l’experiència humana. Tanmateix, no cal confondre això amb el fet que la ciència és una activitat que no escapa a les dinàmiques socials, culturals, històriques i, sí, també ideològiques, del seu temps. Tant a l’article com al comentari, l’Elisabet simplement posa de relleu la naturalesa històrica de la ciència: no és cap activitat sobrenatural, sinó que està informada per un mètode, unes assumpcions i uns consensos condicionats pel context històric en què s’inscriu.

    Els debats sobre objectivitat/subjectivitat científica van ser prominents durant els anys 90′, encara que segueix sent un tema clau en els debats actuals en història i filosofia de la ciència. Vet aquí només una mica de bibliografia que reflecteix l’interès filosòfic sobre què distingeix la ciència de les altres activitats humanes -avanço que no és ni l’objectivitat ni la infal·libilitat:

    Ludwik Fleck: the Genesis and development of a scientific fact
    Latour: Laboratory life
    Steven Shapin: Never Pure
    Daston and Galison: Objectivity
    Larry Laudan – Science and Relativism
    Scheffler: Science and Subjectivity
    Pickering: Constructing facts
    Kuhn: The structure of scientific revolutions

    Assumir que la ciència és una activitat “pura” i “objectiva” sense tenir en compte la seva complexitat com a fenomen humà, pot ser tan perniciós com negar-ne el valor i la capacitat de millorar les nostres vides.

    Segonament, el del Ferran. Sí, les dones i les nacions són constructes i, sí, cal demostrar que els pobles existeixen objectivament perquè hi ha suficients proves històriques que indiquen el contrari. Cal fugir d’essencialismes, i de ben cert no tenim ben poc a veure amb Pere III el Cerimoniós i els seus súbdits.

    Les nacions són un fenomen del segle XIX i la seva creació -ho he tornat a dir- està relacionat a la classe social de la burgesia -efectivament, també un constructe. Hi ha continuïtats culturals en el temps? Sens dubte, i la catalana n’és un exemple. Però, de dir que habito el mateix sòl que el Cerimoniós i que parlo una llengua que entronca amb la que ell parlava a dir que sóc català hi ha un abisme. Un abisme: política, economia, l’estat-nació i la globalització. Sense aquest abisme històric, no hi ha nació.

    En resum: molt del que els humans fem i diem que som -per no dir tot- és un totalment o parcilament un constructe. Sens dubte, aquest es basa en alguna realitat més o menys tangible -un territori, una parla, un cos amb vulva, etc. Però és el constructe mateix i els discursos que li donen vida el que en determina la sort, el que el limita i, per tant, el que oprimeix. Vet aquí de què va l’article de l’Elisabet. Ah, i sobre el mal que fa “naturalitzar” constructes socials, Cornelius Castoriadis -ell parla d’heteronomia a L’institution immaginaire de la societé- i Norbert Elias -per exemple a Sobre el Temps.