Sobre urnes i orinals

15.01.2018

Al segle XIX, a Viena hi havia dues persones que culpaven la seva societat per un excés de teatralització. Una d’elles era Karl Kraus, escriptor i periodista austríac, que creia que a través dels seus articles podia desemmascarar la ufanosa Viena i mostrar la seva veritable cara. Una altra d’aquestes persones era l’arquitecte Adolf Loos, que volia que les seves construccions no fossin pomposes sinó que es limitessin a complir la seva funció.

Adolf Loos, gairebé sord, l’any 1929 | Foto: Imagno / Getty Images

El Museu del Disseny exposa ara l’obra gairebé completa d’Adolf Loos i fa un cicle de conferències que complementen la mostra. Una de les activitats paral·leles a l’exposició és la xerrada Sobre urnes i orinals que es durà a terme aquest dimarts, 16 de gener, a càrrec de Josep Quetglas (Palma, 1946), catedràtic de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya i autor de nombroses publicacions de teoria i crítica de l’arquitectura.

Per dur a terme la seva conferència, Quetglas parteix de la sentència següent de Karl Kraus: “Adolf Loos i jo –ell de fet, jo de paraula– no hem fet més que mostrar que entre una urna i un orinal hi ha una diferència, i que en aquesta diferència té lloc la cultura. Tots els altres es divideixen entre els qui prenen les urnes per orinals i els qui prenen els orinals per urnes”. És a dir, la lluita de Loos contra la falsedat que traspuava l’ornamentació dels edificis vienesos, era també la lluita que Kraus lliurava article rere article contra la hipocresia de la vida política i cultural vienesa.

Imagineu-vos una Viena plena d’edificis decorats i preciosos. Segons Loos, aquest tipus d’arquitectura constituïa una mena de farsa que amagava l’essència real de la ciutat i dels seus habitants. Veient aquest contrast, Loos va qüestionar l’ús de l’arquitectura i dels objectes quotidians. Es rebel·là contra els seus contemporanis, que volien convertir la vida en art prenent com a model la natura. De fet, per ell l’arquitectura no era un art.

El 1910, Alfred Loos va dir que mentre les obres d’art són un assumpte privat de l’artista, que les crea sense que hi hagi una necessitat real de fer-ho, i que poden no agradar a ningú, els habitatges han d’agradar a tothom. “La casa compleix una necessitat”, escrivia l’arquitecte en un article titulat Arquitectura a la revista Der Sturm: “L’obra d’art ensenya nous camins a la humanitat i pensa en el futur. La casa pensa en el present. La persona estima tot el que serveix per a la seva comoditat. Odia tot allò que la vol arrancar de la seva posició […] I per això estima la casa i odia l’art”.

Segons l’arquitecte, només hi ha dos vessants de l’arquitectura que puguin ser considerats obra d’art: el monument funerari i el monument commemoratiu. Per què? Perquè no compleixen cap funció. “Tota la resta, el que serveix per a un fi, ha de quedar exclòs del regne de l’art”. Així doncs, la tasca que Loos feia amb els edificis i els mobles no era només una qüestió de disseny, sinó que representava una solució a les diferències entre representació i essència. Buscava la igualtat.

Estem parlant tota l’estona del moviment que s’anomena racionalisme arquitectònic, que propugna que tota construcció ha de guiar-se per un principi d’utilitat. Només el monument i el sepulcre poden fer referència a una arquitectura “poètica”, a una manera de dissenyar que ningú habita, que ningú utilitza de forma activa, sinó que bàsicament es crea per a ser contemplada, i que per tant pot entretenir-se en les formes i no en la seva utilitat.

Veurem què pot dir Josep Quetglas sobre totes aquestes qüestions en el seu acte al Museu del Disseny. Un ponent, per cert, que aquest 2017 ha publicat diversos llibres, entre ells Restes d’arquitectura i de crítica de la cultura (Arcàdia), on trobem també referències a l’arquitecte vienès. Mentrestant, li deixem aquí algunes preguntes: Què més volia dir Kraus quan afirmava que “en la diferència entre urna i orinal té lloc la cultura”? Com es relaciona aquesta afirmació amb l’arquitectura de Loos? I per acabar, com s’uneix això amb el concepte d’objecte o d’habitar que té l’arquitecte?