Sobre l’efervescència artística mexicana

7.11.2018

De Parmènides a Sòcrates i d’Aristòtil a Plató; va haver-hi un temps que Atenes va ser bressol de grans pensadors. Les idees florien, creixien, es reproduïen i morien al mar Egeu. Durant el Renaixement, a Florència va succeir-hi quelcom similar. Da Vinci, Michelangelo, Raffaello o Botticelli, entre molts altres, van transformar la concepció del món i van convertir Itàlia en punt neuràlgic de l’art. Inevitablement, al llarg de la història s’han produït concentracions de genis que, o bé per raons culturals, socials o polítiques o bé per qüestions de l’atzar, han coincidit geogràficament i temporal per compartir coneixements i idees.

Valerie Miles, Jordi Soler i Maria José González Madrid a la Fundació Tàpies © Eduard Pedrocchi

És el cas, també, del Mèxic dels anys trenta i quaranta del segle passat, quan el país es va convertir en epicentre cultural i lloc de destí de milers i milers d’exiliats que buscaven refugi fora d’Europa. Allí van coincidir Frida Kahlo, Diego Rivera, Lev Trotsky, Victor Serge, André Breton, Octavio Paz i moltes altres personalitats que han passat a la història. D’una manera més tímida (injustícies del relat històric), la novel·la historiogràfica d’avui també recorda la poesia i la pintura que Antonin Artaud, Leonora Carrington i Remedios Varo van conrear coetàniament a Mèxic. Dilluns, a la inauguració del Barcelona Novel·la Històrica a la Fundació Tàpies vam poder constatar que la seva obra encara perdura.

L’objectiu de la sisena edició de la setmana de novel·la històrica, que fins dissabte s’ha instal·lat a la ciutat, és, justament, fer un viatge a altres èpoques des d’una mirada literària actual per conèixer què s’ha dit dels creadors i posar art i literatura en un mateix sac. I això és el que van fer el novel·lista Jordi Soler i la doctora en Història de l’art María José González Madrid durant un acte enriquidor i interessantíssim sobre Remedios Varo, Leonora Carrington, Antonin Artaud i l’art visionari que va moderar l’editora, escriptora i investigadora literària Valerie Miles.

La bogeria d’Antonin Artaud

“No he trobat cap altre model literari en el qual campegin en la mateixa persona la bogeria tècnica de manicomi i la genialitat poètica”, va descriure Jordi Soler, fill d’exiliats a Mèxic. Fascinat per l’obra d’Antonin Artaud i el seu histrionisme, l’escriptor va necessitar deixar enrere Mèxic i Irlanda per escriure Diles que son cadáveres (Mondadori, 2011). Finalment, com l’artista que necessita allunyar-se de l’objecte per retratar-lo, va aconseguir relatar la peregrinació que Artaud va emprendre de Mèxic a Irlanda per restituir una relíquia de Sant Patrici. Una novel·la contemporània que juga amb la història i que testimonia, amb tocs de ficció, la vida de l’escriptor de El pesanervios, El ombligo de los limbos o El rito del peyote entre los Tarahumaras i d’un dels grans poetes d’aquell apassionant Mèxic.

A diferència de molts altres creadors, Artaud no es va exiliar, sinó que va deixar França per voluntat pròpia. Va creuar l’Atlàntic per fugir de la tradició europea, a la recerca de rituals de cultures anteriors a l’arribada dels espanyols a Amèrica. Va ser així com va iniciar la seva relació amb els Tarahumares i un viatge espiritual que el va marcar profundament. De la seva vida i obra, Soler va remarcar-ne “un estil literari molt difícil de definir que convida a la divagació”. Tanmateix, va ser catalogat dins d’un moviment en el qual, segons ell, mai va pertànyer i del que va ser expulsat posteriorment: el surrealisme. Assidu a les substàncies estupefaents com l’heroïna o l’opi per pal·liar els nervis, Artaud va morir boig i llunàtic, turmentat pels manicomis. Però per sobre de tot, per a Jordi Soler va ser un visionari, un far i una inspiració per a grans pensadors com, sense anar més lluny, Michel Foucault.

Remedios Varo i Leonora Carrington, dues visionàries

No tenien res a veure amb el caràcter dispers d’Artaud i totes dues van formar part de l’esplendor artística mexicana perquè van haver d’exiliar-se al país. Això sí, com el poeta francès, tant Remedios Varo com Leonora Carrington van ser autèntiques visionàries: van preveure la molt futura caiguda del patriarcat. Si per al·lusions no hi havia ningú més indicat per parlar d’Antonin Artaud que Jordi Soler, com a especialista de l’obra de Varo, Maria José González Madrid era la persona ideal per explicar la seva figura i la de Carrington.

Per a totes dues artistes surrealistes (encara massa desconegudes i poc reconegudes, va lamentar González Madrid), l’exili mexicà va ser un descobriment. D’origen gironí, per a Remedios Varo “va ser el lloc de pau i seguretat per desenvolupar la seva obra que no havia trobat a Espanya i a Europa”, va afirmar González Madrid. “De fet, se sentia mexicana i no trobava a faltar el món que havia deixat enrere”. Mentre que en el seu cas l’exili no va ser una carència sinó una suma, per a Leonora Carrington sempre va ser una situació incòmoda. “No entenc per què m’he quedat cinquanta anys aquí”, va arribar a dir.

No va privar-la, però –ans al contrari–, de desenvolupar una pintura i una literatura característica i creativa que dialogava amb la de Varo sobretot per l’interès comú que tenien per les disciplines ocultes, la bruixeria i la cultura popular màgica dels mercats mexicans. El seu art i la seva mirada visionaria van despertar un gran interès i van convertir-les en protagonistes i referents de les obres de novel·listes com Rosario Castellanos, Octavio Paz, Julio Cortázar, Carlos Pellicer o Roberto Bolaño. Avui, el seu testimoni, juntament amb el de Soler, i la seva contribució historiogràfica ens permeten conèixer una mica millor el llegat d’artistes que van fer possible l’efervescència cultural mexicana. Donem gràcies a la novel·la històrica.