Sobre entendre’s i voler-se fer entendre

Francesc Parcerisas publica nou llibre, 'Un estiu', a Quaderns Crema. Ha participat en un acte a la universitat de Saint Andrews, a Escòcia.

El poeta Francesc Parcerisas, que acaba de ser distingit amb el premi Jaume Fuster, que li ha concedit l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) publica aquest any un nou dietari, Un estiu, a Quaderns Crema. Recentment ha participat en una taula rodona a la universitat de Sant Andrews, a Escòca. L’Eugènia Güell ens ho explica.

Em va dir que només havia vingut a passar el cap de setmana, que havia vingut expressament i després ja marxava, però que “aquí estem, encara que una mica pendents del mòbil, perquè és clar, amb tot això que passa a casa…” La poesia, sempre tan oportuna.

Ens disposàvem a fer una pausa d’investidures, però tot ens ho recorda –alguns amb llaços grocs, d’altres amb pins de “Llibertat presos polítics”–, i no som a casa però com si hi fóssim. Saint Andrews (Escòcia), un dia gris –però igualment és maco perquè té platja–, i en Francesc Parcerisas amb uns dossiers de poemes seus a punt de llegir davant de pocs, però ben avinguts, catalans arreplegats d’entre les terres escoceses –la Clara Ponsatí a primera fila– i uns quants escocesos que eren allà perquè al final llegiríem poesia, i amb la poesia tots ens entenem. O no, però això ja ho discutiríem al final de l’acte.

Vam parlar durant una estona de moltes coses. El professor Jordi Larios va dir que els poemes de Parcerisas parlaven de l’amor, del pas del temps, de l’alegria i la tristesa i “bàsicament, del que importa a la vida”, va dir. Això, que sigui important o no, és molt relatiu i va molt a persones, i ja ho tenen, els poetes, això de donar importància a una fulla que es mou, a una olor en concret o a la forma d’un núvol. Parcerisas estava convençut, en llegir-nos un poema d’un autoretrat, que hi ha coses importants en què ni ens fixem: no tenia cap sentit, va dir, que els autoretrats dels pintors fossin sempre de la cara. “Trobo que un pulmó, per exemple, és igual d’important.”

Vam parlar de les persones a la poesia: com es veu un mateix, com et parles a tu, com et veuen els altres. En definitiva, i a la llarga, de com recordem la gent i de com volem ser recordats. Hi ha qui trobarà inútil que ens poséssim a discutir en una taula a la Universitat de Saint Andrews sobre les diferències entre escriure en primera, segona o tercera persona, amb tots els problemes que hi ha. Però saber què dir-se a un mateix i què dir als altres –i, en definitiva, tenir alguna cosa a dir– és més important del que ens pensem, i ni ens n’adonem. És com el nostre pulmó.

La traductora Anna Crowe i el poeta Peter Mackay van parlar, bàsicament, d’entendre’s i de voler-se fer entendre. Del que vindria a ser la traducció del que s’entén aquí i del que s’entén allà, i del que volem que s’entengui. Perquè un poema traduït no sona igual, però diu més o menys el mateix, però per si de cas, hi ha poetes que directament no volen traduir els seus poemes.

Hi ha poetes, també, que a vegades no estan d’acord amb el que han escrit. Acabarem parlant d’un fragment d’un poema de Parcerisas sobre la joventut, que va escriure fa anys, i la seva reflexió d’avui.

O és comprendre, justament, que no hi ha res
Per evitar que també ells caiguin, lentament,
Al vell parany d’anar resignant al bo i dolent
Mentre creuen, enganyats, que es comencen a conèixer?

“Vaig veure aquell grup de joves, i aquesta idea del poema és la que tenia en aquell moment, però ara no ho sé. No em conec del tot, i estic a favor del coneixement, però també de la felicitat. Ells eren joves, i vaig pensar que la vida ja els ensenyaria. Però ara penso: o no. Potser la vida no ens ensenya tant com ens pensem. I no passa res.”

Vam parlar de tot això. Amb aquestes coses tant del dia a dia però tant de mai, no saps mai quin és el moment adequat, però ja no es tracta de ser oportú o no, sinó de tenir-ho present, encara que sigui, i de ser jove i de ser vell i de pensar en les coses, i ensenyar o aprendre de la vida el que ens ensenyi, i les vegades que faci falta, tinguis l’edat que tinguis. I no passa res.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació