Sis mil negatius per 10.000 pessetes

20.03.2019

Els familiars tenen tres opcions per desfer-se de les fotografies que reben en herència. Llençar-les, vendre-les (una alternativa habitual a Alemanya, on la gent col·lecciona fotografies de desconeguts per gust estètic o passió documental) o cedir-les a un arxiu. Aturem-nos en aquesta tercera opció. Alguns hereus opten per atapeir els fons arxivístics. I bé que fan. Hi arriben autèntiques meravelles, que són custodiades amb cura i dedicació. Abans, el material cedit ha estat minuciosament estimat. Han de ser imatges amb evident valor artístic o històric. 

Els atletes Teodoro Pons i Jaume Nin en una cursa de tanques (1918). | Foto: Frederic Juandó

La Diputació de Barcelona ha muntat la mostra #MiremElPassat amb el material de tres esplèndids fotògrafs que els seus hereus van donar a l’Arxiu General de la Diputació i al Servei de Patrimoni Arquitectònic Local, que depèn de l’Arxiu General però té funcions diferents. Els fotògrafs recuperats –les seves mirades– són Frederic Juandó, Antoni Gallardo i Emili Juncadella. Un tast de la seva obra es pot veure fins aquest diumenge (24 de març) al vestíbul de Can Serra, seu central de la institució (Rambla de Catalunya, 126).

L’espurna de l’exposició va saltar al Gabinet de Premsa i Comunicació de la Diputació. Fa uns quatre anys, Albert Garcia, coordinador de les xarxes socials de la institució, va creure necessari donar un impuls a les plataformes de difusió. Facebook, principalment. Les fotografies antigues van ser el material escollit per dinamitzar la xarxa. Desperten curiositat dels usuaris, remouen la memòria, generen debat. Es va contactar doncs amb l’Arxiu General de la Diputació i el Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Juandó, Gallardo i Juncadella van ser els fotògrafs seleccionats: “En tenim els drets d’explotació i reproducció absoluta”. 

La difusió quedava agrupada en una ‘mosta virtual’ gràcies l’etiqueta #MireElPassat. Les imatges, “a disposició del públic”, circulaven. Amb el temps, a Facebook s’hi han sumat també Twitter i Instagram. Vist l’èxit, Garcia explica que es vol donar continuïtat al projecte “amb alguna altra exposició”. “S’està treballant amb hereus d’altres fotògrafs”. Montserrat Baldomà, Maria Antònia Carrasco i Núria Miró són les tècniques arxivístiques que han estudiat Juandó, Gallardo i Juncadella. S’ha volgut dividir la mostra en dues direccions: variada vida social (Gallardo i Juncadella) i esports (Juandó). Totes les imatges daten de la primera meitat del segle XX.

Ascot al Parc de la Ciutadella. Al fons, el Parlament de Catalunya (1908). | Foto: Antoni Gallardo

Frederic Juandó (Barcelona, 1882-1961). És l’únic dels tres fotògrafs que va poder exercir professionalment el reporterisme gràfic. La seva especialització va ser la fotografia esportiva. Va ser membre del Sindicat de Periodistes Esportius i publicà en nombroses revistes com ara Stadium, Revista Ilustrada de Sports o Sociedad. La seva obra reté moments clau de la seva època (la incursió de la dona al món de l’esport, per exemple) o desaparegudes i oblidades aficions (el vol de coloms). Va fotografiar tota classe d’esdeveniments esportius: partits de futbol, curses, carreres, maratons, competicions de salt, pilota basca… I, és clar, moltes alineacions. Del Barça, de l’Espanyol. Els arxius de la Diputació conserven imatges d’equip que ni tan sols els clubs tenen. Ara les han demanat. “Tècnicament era impecable”, diu Montserrat Baldomà, que destaca la traça de Juandó per “atrapar el moviment amb molta precisió”. De la seva vida pública i privada se’n té molt poca informació. Se sap que operava en borsa, se’l presenta alguna vegada com economista, i no va tenir descendència directa.

Antoni Gallardo (Barcelona, 1889-1942). Fill també de la burgesia catalana, va estudiar enginyeria industrial i va treballar a la companyia Catalana de Gas i a Riegos y Fuezas del Ebro. Les aficions que va cultivar foren diverses: els esports, la música, la història o l’arqueologia. Aficions que sovint li van servir les millors escenes davant la càmera. Gallardo va col·laborar –amb altres fotògrafs– en l’Estudi de la masia catalana, un projecte finançat i impulsat per Rafael Patxot. Com Juncadella, va ser també un gran aficionat a l’excursionisme; associat, de fet, al Centre Excursionista de Catalunya. El 1967, Rosa Matheu, la seva dona, va ser qui oferí al Servei de Catalogació i Conservació de Monuments (actual Servei de Patrimoni Arquitectònic Local) un fons de 6.000 negatius. El valor del fons –d’alt interès iconogràfic– es va taxar en 10.000 pessetes.

Emili Juncadella (Barcelona, 1885-1936). Membre d’una família de l’alta burgesia catalana enriquida gràcies al comerç tèxtil, la posició social adquirida per herència va  permetre a Juncadella dedicar bona part de la seva vida a “la cacera, els viatges, l’excursionisme i la vida social i religiosa”. Enginyer de formació, va ser també empresari i polític (va exercir de diputat provincial i regidor durant la dictadura de Primo de Rivera). L’interès per la muntanya (el Pirineu, especialment) i els paratges exòtics van despertar-li una fortíssima passió per la fotografia. Va viatjar a Àsia (a l’Índia) i Àfrica, on va participar en safaris de “tipus clàssic anglès”. Sabem que va deixar sense publicar un diari de viatge inicialment previst (Cacerías y viajes a la India). Juncadella mor afusellat el 1936 en plena fugida de la revolta de Barcelona.

Can Serra és el primer espai, però no l’únic, on poder visitar #MiremElPassat. A partir de diumenge, l’exposició començarà a itinerar per Barcelona per recalar en altres equipaments de la Diputació. El 26 de març la mostra s’instal·larà a l’Escola Industrial, on romandrà fins al 31 de maig. Es mourà després a la seu de l’Arxiu General de la Diputació, a La Maternitat, i acabarà el recorregut a les Llars Mundet. Més tard, començarà una ruta pels centres de la Xarxa de Museus Locals de la demarcació.

El corredor Fabregat a la Copa de Motos Lleugeres de 1911. El peu esquerre és el fre. | Foto: Frederic Juandó