Sirga arrisca amb Nou Ensemble

El Festival Sirga va oferir un segon concert divendres 13 de novembre al Conservatori de Tortosa, després del concert d’arpa, viola i violoncel i les xerrades didàctiques de la tarda. Va ser a càrrec del conjunt instrumental Nou Ensemble, que presentava el programa Technics, i està format per Georgia Privitera, violí, Myriam García, cello, David Romero-Pascual, clarinets i José Pablo Polo, guitarra elèctrica i direcció artística.

Technics és el resultat d’una reflexió sobre els conceptes de tècnica i tecnologia i la seva aplicació en la composició musical. En el cas de la música, es podria entendre la tècnica com les normes relatives (apreses) a com tocar un instrument, en les seves variants físiques i intel·lectuals (el coneixement de l’anomenada “tradició musical”).

En aquest programa es tractava d’ampliar el concepte general de tècnica, mitjançant l’ús de sistemes de notació alternatius (partitura gràfica) o visual (improvisació basada en vídeopintura aleatòria). L’intèrpret ha de desenvolupar una nova tekné, en en els sentits del desenvolupament de l’habilitat i adaptació a la realitat: no llegeix una partitura tradicional, sinó que ha d’escollir diversos signes que troba i inventar un sistema per a interpretar-los o inspirar-s’hi.

D’altra banda, a Technics es planteja l’ús de la tecnologia –com a resultat de l’aplicació pràctica de la tècnica- de diveres formes, ja sigui des de la transformació electrònica del so d’un instrument tradicional, des de la inclusió i la posada en primer pla d’elements no sonors (com en el cas de la llum) o des de la utilització d’objectes quotidians en la composició.

A Study for a string instrument n. 2 de Simon Steen-Andersen, autor que vam poder sentir a l’Auditori en el concert inaugural de Sampler Sèries, és una obra per a violí i pedal whammy, un tipus de pedal més gran que els convencionals per a guitarra elèctrica, en aquest cas accionat amb una palanca de fusta que requeria un intèrpret dedicat exclusivament a ell que, a més, intervenia en el violí percutint-lo. El violí estava intervingut amb micro per crear sons estridents i repetititus, modulats pel pedal.

Improvisación sobre la videopintura ‘Paisaje con tres figuras’, de Luis Jover Comas, és una obra que sempre que s’interpreta resulta nova, perquè els músics van seguint intuïtivament les imatges plasmades a la paret i hi responen de manera sonora, fet que converteix l’audició en un espectacle imprevisible. És una obra on també hi havia presència electrònica, però amb un caire molt ambiental.

La tercera peça era del mateix José Pablo Polo. No Tune/No Tempo està escrita “per a un intèrpret”, que manipula un objecte extret de context i situat en l’àmbit concertístic: el metrònom. L’obra, que implica un desplegament tècnic considerable, tracta dels canvis de timbre de l’afinador (incorporat al metrònom) i tota la seva gamma cromàtica, però no conforma una melodia. El ritme apareix quan José Pablo Polo acciona les pulsacions fins a saturar el so.

Een betje licht voor T. d’Iñigo Giner és una obra per a violí, cello, clarinet i llums led. En aquesta obra es torna a reflexionar sobre el concepte de partitura, perquè els músics l’han de saber de memòria, ja que l’espectacle és a les fosques, per tal que es vegin els llums: verd per al cello, groc per al clarinet i vermell per al violí. Sentim una obra que barreja sons de fregament, opacs, amb estridències, però amb una estètica tímidament minimalista.

Aleshores irrompien a escena dos projectors de diapositives, dos reproductors de cassettes i dos grups d’intèrprets. Prima Vista, de Mauricio Kagel, és una obra que projecta a la paret dues partitures -difícil de desxifrar per a nosaltres, amb reguladors i números-, cadascuna per un grup d’intèrprets (un estava format per la guitarra i el cello i l’altre per clarinet i el violí). Però entrava un tercer element: la cinta de cassette, que conté una versió de l’obra gravada prèviament per ells, amb la qual cosa es produïen interferències. El resultat era un guirigall controlat per la intuïció artística dels músics.

Finalment van interpretar b, de Simon Loeffler, una obra que també va més enllà de les convencions i està pensada per a tres intèrprets, sis pedals d’efectes, tres làmpades de neó i un cable jack mono. Amb els llums apagats, els intèrprets anaven accionant els pedals, que creaven un tipus de so, més aviat metàl·lic, i també encenien les làmpades, que produïen un so diferent. Un d’ells tocava el cable jack, que provocava modificacions en el so. Però, a més, quan els intèrprets es tocaven entre ells es generava un so amb més intensitat. Tot era electricitat circulant pels cables, els cossos i l’ambient. La sonoritat que en resultava és difícil de classificar, una protomelodia distorsionada, amb intensitat canviant, que feia de banda sonora a un espectacle visual.

El concert de Nou Ensemble va ser una exeriència molt enriquidora. No ens podem imaginar fins a on pot arribar l’art i en quin punt es converteix en ciència, i a la inversa. Les tècniques que van utilitzar són totalment novedoses, replantegen el concepte d’instrument, de concert, de partitura i d’escolta-visió. Un show totalment recomanable.