Sira Hernández: “A Charmes, Frederic Mompou va més lluny que Satie”

La pianista Sira Hernández va interpretar les Gimnopédies i les Gnossienes d’Erik Satie, acompanyades de Charmes, de Frederic Mompou. La tria d’obres va servir per il·lustrar el profund arrelament de la música de Mompou en la de Satie, fil conductor de la xerrada prèvia al concert. La conferència va ser la segona del cicle de tres que protagonitza la intèrpret barcelonina a La Central del carrer Mallorca.

Hi va haver una temps en què París va ser el far d’Europa. Tots els corrents de la modernitat s’arremolinaven a les seves aigües, i tots els aires de renovació bufaven en la seva direcció. La ciutat de les llums era una festa que il·luminava el continent.

Guiats per les seves mil làmpades, tots els qui podien enfilaven rumb a les seves costes artístiques, per provar de fer la seva pròpia singladura o per afegir-se a la tripulació que més els convingués. A voltes, eren els corsaris de la modernitat els qui atracaven als nostres ports per abordar i saquejar les ments benpensants locals.

Això és el que va passar el novembre de 1917: els Ballets Russos de Sergei Diaghilev van desembarcar al Gran Teatre del Liceu per representar Parade, ballet amb música d’Eric Satie a partir d’un text de Jean Cocteau, amb coreografia de Léonide Massine i escenografia de Pablo Picasso. La reacció majoritària va ser de rebuig, però uns pocs van quedar fascinats per l’espectacle. Entre aquests s’hi comptava Frederic Mompou.

Pocs anys després, el pianista barceloní va emprendre la seva segona estada a París. Va ser una etapa de moltes angoixes personals, en què va començar a entrar en una certa espiritualitat, cercant uns valors que transcendissin allò més quotidià, i va interessar-se per les religions orientals. Molt en comunió amb aquestes religions, va treballar el silenci interior provant de trobar respostes al seu malestar.

És en aquesta cerca que connecta directament amb Erik Satie (1866 – 1925). El francès, convençut que el discurs musical estava hipertrofiat i esgotat, havia preconitzar un retorn als orígens, una recomençament respectuós amb i coneixedor de la tradició. Havia reclamat la puresa i l’essència dels compositors del Renaixement i el Barroc (sense oblidar cert esperit nacionalista de la música quan reivindicava Rameau o Couperin).

És en aquesta recerca dels orígens d’una tradició perduda, que Satie va interessar-se per les escales de modes, i pel nombre auri. Va experimentar amb aquests elements a les Gimnopédies (1888), un conjunt de 6 danses inspirades, sembla ser, en unes danses de l’antiga Esparta. Similarment, les sis danses de les Gnossiennes (1889 – 1897) estan inspirades en la ciutat micènica de Knossos, com si fossin peces per a un ritual religiós o màgic.

En aquestes obres, Satie va utilitzar recursos que inspirarien Mompou anys a venir: són peces sense una estructura formal rígida, les barres de compàs desapareixen i s’abandonen les indicacions clàssiques per a les dinàmiques per introduir-ne unes d’originals (i possiblement intransferibles), que buscaven més aviat provocar en l’intèrpret una reflexió sobre la seva activitat.

És en aquest deixant que Mompou havia compost els Cants màgics (1919) i va escriure els Charmes (1925). En els primers Mompou va explorar i desenvolupar l’acord metàl·lic, l’harmonia que associava al “barri de platja, el del suburbi popular i obrer” de la seva infantesa. Però el català va enfilar el seu propi rumb amb Charmes, i “va anar més enllà de Satie”. Va utilitzar un, dos o tres pentagrames per a escriure, i va prescindir fins i tot de la mínima referència formal de les danses de Satie. Però és, sobretot, en la seva “recerca de la sonoritat en si mateixa” on Mompou va profunditzar cada vagada més. Una experimentació amb el so pur i les formes d’expressar el silenci que es podrien fer arribar fins a John Cage.

Després de la conferència, Sira Hernández va interpretar les obres pràcticament sense solució de continuïtat. Va tocar amb pausa, donant als acords espai per créixer, i a l’oïda temps per entendre’ls. I va escoltar, per deixar que les notes li dictessin imperceptibles variacions de tempo que van desdibuixar el batec del temps (valgui la redundància), provocant una sensació de suau mareig, de lleugera embriaguesa. Un concert generós.

Els Charmes ja anuncien la Música Callada, l’obra que centrarà la darrera conferència del cicle. Un rumb traçat amb el silenci com a far.