Simon Critchley: “El futbol és una experiència religiosa politeista”

29.11.2018

Simon Critchley és un lector atent. A part del catedràtic de la New School for Social Research de Nova York, em trobo amb un filòsof que no només llegeix “The Big Old Books”, sinó que aplica el mètode socràtic als problemes que realment importen, com ara David Bowie o el futbol. Critchley ha vingut a Barcelona a presentar el seu darrer llibre En qué pensamos cuando pensamos en fútbol (Sexto Piso), un intent lliure de trobar una poètica del futbol a través de la reflexió filosòfica. La seva manera d’entendre la filosofia barreja la ironia i la claredat anglosaxones amb el gust per la paradoxa i la fenomenologia del vell continent. Ens trobem al bar del CCCB, que a la tarda acollirà una conversa entre ell i en Jordi Puntí i, de seguida, l’Ester Roig, la imprescindible fotògrafa de Núvol, dirigeix la càmera cap al senyal orgullós del que Critchley anomena “el meu únic compromís religiós”: un pin del Liverpool Football Club. Parlem de futbol, de filosofia, de religió i una mica de política catalana.

Simon Critchley. © Ester Roig

En què penses quan penses en el Barça?

En la bellesa. En la bellesa del futbol que juga el FC Barcelona, en la relació amb la ciutat, amb el lloc, la significació política de l’equip, en què l’equip és propietat dels socis. M’agrada molt el Barça. Però també m’agrada veure’l perdre. És un plaer veure perdre qualsevol equip que es creu invencible. Recordo gaudir del partit contra l’Inter de Milà que entrenava Mourinho, a les semifinals de la Champions League de 2010, el triomf de l’anti-futbol sobre el futbol. També és veritat que en els darrers anys us heu anat tornant més pragmàtics, però encara hi ha bellesa. Aquesta temporada vaig veure el partit contra el Tottenham i encara podia veure flaixos de l’antic Barcelona. Messi és un geni estrany, segurament sigui el millor jugador de tots els temps.

El paradigma de geni del teu llibre és Zidane. Però Messi és un tipus de geni molt diferent.

Messi és un geni col·laboratiu. Això es veu en l’habilitat de fondre el seu talent amb l’entitat superior de l’equip, en la seva invisibilitat. A vegades el que fa Lionel Messi és immediatament extraordinari, però sovint no és fins que veus la repetició que aprecies el que realment estava fent: la seva comprensió de l’espai, com és capaç de veure coses que altres no poden veure. No es tracta d’un jugador exhibicionista, és el contrari que Cristiano Ronaldo. Zidane és un animal diferent, un heroi melancòlic, un geni dramàtic i autodestructiu.

No semblen el tipus de genis que trobarien necessària una filosofia del futbol.

És que no és necessària de cap manera. Però a mi m’agrada el futbol, i el que jo puc fer és provar de trobar-li sentit. El que intento fer al llibre és buscar un vocabulari diferent per pensar en el futbol. No és una filosofia del futbol en el sentit d’oferir un seguit d’axiomes a partir de les quals podries deduir veritats futbolístiques. Aquesta filosofia no m’interessa. El que estic fent és fenomenologia que intenta acostar-se a l’experiència del futbol i trobar un altre llenguatge per reproduir aquesta experiència. Això és el que anomeno poètica del futbol. És necessària? No. Però crec que el discurs al voltant del futbol ha arribat a un punt en què un projecte així ja no és completament absurd. Quan jo creixia, la conversa al voltant del futbol era bastant estúpida. Ara s’ha refinat i s’ha aprofundit molt més. Ja no és tan inversemblant que algú amb un rerefons filosòfic provi de trobar sentit a l’experiència del futbol.

La idea que més m’ha fascinat del llibre és la del socialisme. Com trobes el socialisme en l’experiència del futbol?

[Riu] És que el socialisme en el futbol el trobo com un desig personal. És la meva floritura optimista, una cosa que jo afegeixo. La veritat és que no hi ha res inherentment socialista en el futbol. Però, en canvi, sí que hi ha alguna cosa essencialment associativa. Penso en el futbol com una forma de sociabilitat entre jugadors, en cap cas una sociabilitat parlada, em refereixo a una sociabilitat formal, la manera com els jugadors de futbol esdevenen una sola entitat coherent en el camp. Aquesta és la intel·ligència de Messi, que no té res a veure amb el que ell pensi a escala conceptual, sinó en la coherència que produeix quan juga. Aquesta és una cara de la sociabilitat i l’altra és la que hi ha entre jugadors i fans. El futbol és col·laboració, associació i sociabilitat, i a mi m’agrada afegir damunt de tot això la idea de socialisme.

Però aleshores penses en els diners bruts.

Com puc dir que el futbol va de socialisme quan el futbol va de diners? El futbol és una expressió perfecta del capitalisme. No sóc estúpid i per això  parlo de socialisme expressament, com una provocació. El que tenim en el futbol és una contradicció: el socialisme de la seva forma, i la naturalesa capitalista del seu contingut. Això vol dir que el futbol és una experiència profundament contradictòria amb la no ens podem sentir bé i ja està. Podem sentir-nos bé d’una part del futbol però no de la seva totalitat. No es pot celebrar el futbol sense criticar-lo a la vegada.

Simon Critchley. © Ester Roig

Sovint s’ha dit que el futbol anestesia aquesta capacitat crítica, que és l’opi del poble.

Crec que l’opi és una droga excel·lent i la recomano. Per què el poble no hauria de poder tenir el seu opi? Des de quina perspectiva de superioritat marxista curulla de racionalitat il·lustrada es parla de l’opi per al poble? Això és bullshit. Deixeu-nos somiar. El gran futbol pot ser com un estat de trànsit, molt semblant a un opiaci. Per això els fans moltes vegades miren els partits una mica beguts. Això passa i està bé. La gent que vol treure el futbol al poble perquè el futbol és com l’opi no ha entès res de res: hi ha alguna cosa en l’experiència de l’opi que és profundament important. És important deixar a la gent somiar, donar-los un descans. La gent no és estúpida, la gent sap el que està passant, la gent no necessita professors marxistes per explicar-los la veritat perquè entenen la veritat perfectament. Només volem gaudir d’un bon partit, i perquè no hauríem de fer-ho?

També se sol criticar el futbol comparant-lo amb certa irracionalitat religiosa. Tu ets un filòsof ateu que ha escrit a bastament sobre la importància de la religió, i al llibre dius que el teu únic compromís religiós és amb el Liverpool.

Des dels primers indicis que tenim de l’homo sapiens també tenim indicis de religió. Som el tipus d’éssers que necessiten expressions simbòliques i rituals, i per enllaçar tot això necessitem una idea de realitat alternativa, sigui la que sigui. La religió és la manera a través de la qual la societat s’estructura, o sigui que, per entendre la societat, has d’entendre la religió. Després, la religió s’expressa de moltes formes i nosaltres ara l’estem pensant a través del futbol. Podem entendre què vol dir ser un fan en termes religiosos? Crec que no tenim més remei que fer-ho així. El futbol és una experiència religiosa amb el seu estat de trànsit, amb els seus xamans que són els entrenadors, els seus herois que són els jugadors, els mites i històries que tenim sobre cada club, els deus del club, els grans entrenadors i jugadors del passat, un lloc sagrat que són els estadis, etc. Tot això són elements de l’estructura religiosa que acaben amb la idea que el propi equip és especial, que té unes virtuts pròpies. La forma a través de la qual penso el futbol és com una mena de politeisme. El futbol permet un compromís profund i apassionat amb els deus del teu lloc i del teu temps i, al mateix temps, acceptar que hi ha altres deus en altres llocs, i que la gent d’aquells llocs creurà en els seus deus d’una manera tan apassionada com tu creus en els teus i que aquestes realitats poden coexistir, que no hi ha una sola veritat, un sol deu. El futbol permet una experiència religiosa politeista.

Els teus deus són els del Liverpool. Jo, en tant que barcelonista jove, sempre penso que és molt fàcil estimar un club que no para de guanyar. Com vius tu el relatiu declivi del teu equip?

Guanyar és important. Moltíssim. Però guanyar és fàcil. El més important com a fan és el que passa quan perds i el que acceptes de la derrota. El que et pot ensenyar el futbol són les virtuts de la derrota. La derrota més recent per mi és la final de la Champions contra el Madrid. En una anàlisi objectiva ens va derrotar un equip millor: més espavilat, més veterà, més ben estructurat. Segurament també més cínic. Però van guanyar i s’ho mereixien, i com a conseqüència d’aquella derrota no deixes de ser un fan, sinó que t’afirmes a través de la derrota. El futbol és l’oposat a l’autoajuda de merda que se li ensenya a la gent jove: “pots viure el teu somni”, “si realment creus en el que està fent, tindràs èxit”, “si segueixes intentant-ho i treballant, acabarà passant”… No! La vida no funciona així, i el futbol n’és la prova. Pots fer tot el que calgui per ser el millor que puguis ser i acabar perdent de totes maneres. El Liverpool no ha guanyat la lliga des de fa 20 anys. Haver estat un gran equip i ara ser un equip no tan gran és difícil, però és una lliçó important. Vam ser el millor equip del món en un moment durant els 70 i en un altre durant els 80, i ara les coses han canviat.

Fins on s’estén aquesta nostàlgia? Crec que molts amants del futbol sentim que el futbol en general està decaient.

La nostàlgia és molt important, la nostàlgia no és una cosa del passat. Negar la nostàlgia també és assumir una arrogància intel·lectual. La nostàlgia és una manera de lligar-te a tu mateix amb somnis del passat que poden ser reals, poderosos i tenir la capacitat de moure’t en el present, d’ajudar-te a superar circumstàncies difícils i unir a la gent. El futbol sempre ha estat nostàlgic. Està canviant el futbol ara mateix com si el millor ja hagués passat? No ho sé. El futbol internacional s’ha tornat molt més irrellevant per mi, això sí. Les copes del món m’importaven molt més abans que ara, en bona part, si no totalment, per la corrupció de la FIFA. La FIFA és un organisme completament corrupte que s’ha d’esborrar i substituir, que pràcticament ha destruït el futbol internacional. D’aquí a 4 anys la copa del món a Qatar tindrà lloc, això és una experiència nauseabunda.

Simon Critchley. © Ester Roig

Explica el teu estil de filosofar: com arriba a catedràtic d’una universitat americana algú que sempre està parlant de filòsofs francesos obscurs, de poètica, de paradoxes, de David Bowie… ?

Jo sempre he pensat que la filosofia hauria de ser part de la vida cultural. La filosofia com una professió potser és necessària, i no n’estic segur, però la filosofia professional en cap cas és suficient per fer tota la feina filosòfica que cal. La filosofia ha de ser part de com una cultura es veu a ella mateixa. Això vol dir que cal utilitzar totes les condicions a l’abast per activar la reflexió. Si et trobes en una cultura en què el futbol és important, potser el futbol és una manera d’introduir més filosofia a la vida de la gent. I el futbol és important en la nostra cultura. Jo he fet moltes tries irracionals, i ara enso en el llibre que vaig fer sobre David Bowie: abans que morís, tothom em deia que estava boig. Però un cop va morir, de sobte tothom era un fan de Bowie i tots volien alguna cosa que demostrés com d’interessant i filosòficament complex era. El que has de fer és confiar en les teves passions i al mateix temps connectar-les a la vida cultural. La feina que he fet amb The Stone [la columna filosòfica al New York Times que dirigeix Critchley on col·laboren els filòsofs més reconeguts del món] aconsegueix que la filosofia sigui present al New York Times, tenir un lloc on es faci filosofia i la gent pugui llegir-la. I ha tingut força èxit.

Aquest èxit de la filosofia popular contrasta amb la crisi de les humanitats de la qual parla tothom.

Les humanitats han de deixar de queixar-se i posar-se a treballar, han de demostrar que són importants. La gent està molt interessada en el que les humanitats els poden oferir, però s’ha de comunicar en una manera que sigui comprensible, sigui pel mitjà que sigui. El que odio és la gent asseguda a universitats defensant les humanitats i queixant-se de la fi de la civilització. La mentalitat de la torre d’ivori és inútil. Jo intento explicar el que m’interessa a diferents públics sense comprometre-ho intel·lectualment. Les persones volen estar involucrades però en una manera que ho entenguin, i això vol dir escriure d’una manera clara, directa, sense haver de recórrer a l’argot i a l’obscuritat.

La New School és una fàbrica de polítics espanyols i catalans: per ella hi va passar Pasqual Maragall, i tu has tingut com alumnes Pablo Bustinduy, diputat de Podem, i Jordi Graupera, filòsof i aspirant a l’alcaldia de Barcelona.

A mi m’agrada ensenyar a estudiants catalans i espanyols perquè els hi agrada el futbol i així puc parlar-ne. La New School for Social Research té pocs diners i l’únic que té és una identitat i una tradició, un sentit de qui és i el que ha significat històricament i significa ara. Sempre hem tingut una relació estreta amb la vida pública, gens tancada amb l’acadèmia. La nostra figura clau va ser Hannah Arendt, que representa l’estàndard al qual volem arribar. Algú que està produint contingut intel·lectual, ensenyant de manera tradicional, però al mateix temps da periodisme, sap escriure i pot trobar una audiència. Els estudiants que venen potser ja porten aquesta mentalitat amb ells, reconeixen una afinitat, i el que fem nosaltres és potenciar-la.

Has parlat amb Bustinduy o Graupera de la situació política a Catalunya?

És una situació increïblement confosa. No tinc un punt de vista intel·ligent del que està passant. La Península Ibèrica, per utilitzar el terme més neutral, es troba en una situació tràgica. És una tragèdia definida per la història de molts segles, però particularment el que va passar als anys 30 i el que va venir després. Em sembla que, si Catalunya vol ser independent, hauria de ser-ho. No veig cap problema en això. Si l’argument en contra és la Constitució de l’estat espanyol, el que hem de fer és fer preguntes sobre la naturalesa d’aquesta constitució i el que vol dir la legalitat. Però em sembla que l’opinió dins de Catalunya està molt dividia, i jo no en tinc ni idea del que voleu. Déu sap què passarà. Sovint m’he preguntat: per què existeix la Unió Europea? Se suposava que la UE existia perquè l’estat-nació ja no és el factor determinant en la vida política, que amb l’auge de la comunitat europea hi hauria un declivi de l’estat-nació… però això mai ha passat. Paradoxalment, ens trobem en una situació en què l’estat-nació ha tornat amb una violència ferotge, fins i tot en llocs com Suècia, Holanda, Dinamarca –o el Regne Unit, per descomptat-. Fa 20 anys la meva esperança ingènua era una visió federalista europea sense estats-nació, una Europa federada amb regions, ciutats i una estructura legal laxa però vinculant sobre política comercial, immigració, i coses per l’estil. Però això no és el que ha passat. Podem pensar una sortida d’aquesta situació?  Podeu pensar vosaltres una sortida al vostre problema nacional? No en tinc ni idea, però us desitjo molta sort.

Aquesta mena de politeisme dels estats-nació lliga amb la reivindicació de la irracionalitat que sempre has fet com a filòsof i que reapareix en el cas del futbol.

El futbol ens pot donar un model de la forma en què la raó i la passió poden coexistir. En el futbol estem compromesos fortament amb un equip i estem lligats a través d’idees d’identitat, sentiments de pertinença, mites, etc., i, al mateix temps, seguim fent servir la raó. Si les dues coses poguessin coexistir en la política de la mateixa manera que ho fan en el futbol, tot seria molt millor. Crec que la raó és essencial, però essencialment limitada.

Simon Critchley. © Ester Roig