Simfonia a tres veus

2.02.2018

Quin goig quan la complicitat és creativa, enginyosa i bella, quan una encesa espurna esperona l’espurna de l’altre i aviva un foc cada cop més fructífer i potent. És la impressió que m’ha produït la lectura del poemari A punt (Voliana Edicions), tan peculiar i reeixit en la seva singularitat i intenció.

Núria Pujolàs, Lali Ribera i Jordi Roig

Núria Pujolàs (Cànoves —el Vallès Oriental—, 1971), Lali Ribera (Súria —El Bages—, 1958) i Jordi Roig (La Palma de Cervelló —Baix Llobregat—, 1957), que ja fa temps, sigui escrivint o presentant-se plegats als recitals, treballen en connivència, són veus amb voluntat de fer de la paraula poètica també un lloc d’experimentació a tres bandes. Ells, que ja fa anys que es varen conèixer en el marc d’un recital al carrer, que els va portar a una amistat en les lletres i més enllà de les lletres, han donat un pas més per abordar aquest projecte, fa uns mesos acabat, de què ara podem gaudir.

A. no és un poemari a l’ús. La idea no és, com podríem pensar, reunir en un sol llibre poemes dels tres autors a partir de temes d’interès comú. Els tres autors s’han posat un objectiu molt més agosarat: compondre el poema a partir de l’impuls donat per l’altre, bé a partir de l’associació que li provoca el darrer vers de l’anterior, bé reprenent una de les paraules que conté.

Com llegim a la solapa de la portada, en què fan un símil del resultat del seu treball  amb la composició d’un trio de corda, els poetes han volgut difuminar les notes de tres egos per compondre a una sola veu. Amb aquesta intenció preliminar, el projecte retallava la llibertat individual, però, al seu torn, era engrescador. Oberts de mena, enjogassats i amants de l’aventura com són, s’hi van llançar sense pensar-s’ho gaire i els ha sortit rodó.

El poemari està dividit en tres parts: Blanc, A mà i L’endemÀ, que traspuen les qualitats esmentades dels tres autors, així com la veneració que tots tres senten pel llenguatge i les seves possibilitats. Per bé que en la primera i l’última ens donen la clau de quin poema (o quina part del poema) pertany a cada autor, el trio ha tingut l’encert de desvetllar el nom corresponent a l’índex, i no al principi de cadascun dels poemes, per no destorbar-ne la lectura i per propiciar l’efecte cohesionat del conjunt. A mà, en canvi, deixa l’autor en l’anonimat, potser per donar peu al lector a participar del joc i provar d’endevinar-lo a partir de l’estil de l’escriptura.

Blanc recull un conjunt d’haikus, agrupats de tres en tres, no per caprici ni per donar simplement espai a cadascun dels poetes, sinó per servar l’essència única demiúrgica que els ha creat. Dividit en tres subcapítols en cadascun dels quals canvia la primera veu que dóna el tret de sortida amb el primer haiku: El dia, la tarda i la nit; El blau, el vermell i el verd, i El mar, la terra i l’aire, els poetes passegen la seva imaginació pels moments, els elements i els colors de la natura. Amb kigo (la referència a l’estació de l’any) o sense, les veus poètiques ens fan partícips de l’emoció que els ha causat a elles la contemplació d’alguna cosa. No hi manquen les característiques de la genuïna forma poètica japonesa: bellesa, harmonia, fugacitat i malanconia, però els nostres tres poetes, tots tres, li donen sovint un toc personal, que trenca amb l’equilibri calmós que evoquen tradicionalment els versos japonesos per donar un tomb sorprenent i inquietant a la pau inicial que evocaven: El dia fèrtil/enumera les nafres./Mots mercromina.//Rauc de granotes/que ploren a la riba./Clos de despulles.//La nit aboca/les paraules i els somnis/al precipici. O bé actualitzen, amb un bolc de prosaica però fresca modernitat, el resultat final: La tardor blava/ran de la sorra humida./El mar badalla.//L’infern maquilla/les ales de la lluna./Se’n van de festa.//Operen l’arbre/que més grans vol les fulles./Vall Silicona.

Amant és, de les tres parts del poemari, aquella en la qual semblen donar-se una llibertat més espontània, lliurant-se absolutament al joc lingüístic. De caràcter epigramàtic, les veus poètiques busquen enginyosament sorprendre, estafar el lector i divertir-lo, sobtar-lo amb una associació inesperada: Em vas posar tants límits que em vaig limitar a estimar-te.// T’he buscat per terra, mar i ara.//De tornada a la zona de confort, s’ha posat a netejar;/ a consciència, que no quedi ni un bri de l’alba furtiva./ En acabat, s’ha rentat les dents (Amant). O s’esplaien recreant-se en el joc associatiu, però enganyós, del llenguatge i dels sons: Li vaig demanar edita’m i encara medita.//He invertit molts sentiments en els meus poemes i al/ final m’han enxampat cometent una estrofa.//Això nostre s’ha de cavar.//Visc de tardor en tardor i prou, cada dia (Assaig).

Jordi Roig, Lali Ribera i Núria Pujolàs

Malgrat la connivència entre les treus veus, L’endemÀ és possiblement la part del llibre que permet més a cadascuna desplegar la seva escriptura personal. Malgrat això, i quan el lector pensa que ja comença a poder identificar cada veu individualment, se n’adona que sovint s’equivoca, la qual cosa és una prova contundent que la complicitat dels tres jos poètics s’ha aconseguit plenament. És en aquesta part que els poemes s’encadenen aprofitant una de les darreres paraules que ha deixat la veu anterior: […]//Dedins de tot,/empelt de carn,/el teu nom:/el melic,/la sang,/el mot (LLETREJO, Lali); Aquesta paret és l’escut/que em torna l’eco de la SANG.// […]//L’últim poema és el que fa més mal (SANG, Jordi); Acomiadeu-me/de l’últim POEMA/en blanc i negre/on faig d’extra/bevent-me un vers.//[…] (POEMA, Núria).

Mínim comú denominador d’aquesta part és la veneració que totes tres veus manifesten per la paraula: M’INCENDIES/amb la paraula.//[…] (Núria); […]//Aquests vespres rebregats de fum/respiro gota a gota/l’últim alè de vent,/i em sento útil entre versos.// (SOBREVIU, Jordi); […]/Desaparèixer en el vers infinit./Rebrec al clatell,/blanc sobre negre.//[…] (LÍNIES, Lali), la seva aposta per l’autenticitat i la ferma voluntat de viure intensament fins al final, abominant la rutina: […]//He decidit ser octubre/i tenir forma de xiprer,/convertir les pedres en carn i ossos/i viure allò que ja no és viu.//[…] (MIRACLES, Jordi); I aixecar-me de la vida/amb tots els PLATS escurats,/mig budell buit i l’alè de vi;/i fotre’m de qui despararà taula/o rentarà els gots,/[…] (Núria); Perquè després vindrà el no-res,/rescabala’t de tanta AIGUA/com t’has negat. Liquida la hipoteca/que et resseca el cervell i el sexe/i xopa’t de la llum honesta/que encara et vessa dels ulls vells/si fas les paus amb el mirall/de les teves clivelles.//[…] (Lali) i, entre les dues veus femenines, una sensualitat franca, irreverent i desfermada:  […]//Combrego obscena/i la llengua no em llisca/en l’aspror del pa d’àngel.//Edita’m la luxúria/amb pròleg i tapa dura/que sobrecoberta per tu/sentiré la carn inèdita/a la porta del dipòsit/dels cossos descatalogats (M’INCENDIES, Núria); Ja sense pressa ni QUIMERA,/ et serpentejo el cos./La sorra molla/em cala l’ànima de sal./Amb dits lents, ressegueixo l’arc perfecte/del teu silenci lacrimal./Ensopego amb minúscules onades/de nostàlgia, però hisso l’ara/i penetro l’entrellum de les pells/que es fan miracle./El temps ronseja (Lali).

El poemari va precedit d’un breu preÀmbul, on els tres poetes ens expliquen la composició estructural del poemari i ens fan cinc cèntims de la seva experiència amb el projecte, i es clou amb un Apèndix, un poema que ens convida a sortir al món, a ser agosarats i a viure’n la màgia, acompanyat de les tres biobibliografies dels poetes.

Un privilegi és poder assistir a la presentació que els tres autors fan del seu poemari, una performance que representa, en el mateix esperit de connivència, un valor afegit memorable.