Símbols franquistes a Tortosa i altres desusos

31.05.2016

Del 27 al 29 de maig es va celebrar la tercera edició del festival de creació contemporània Embarrat a la ciutat de Tàrrega. El concepte del desús en les societats contemporànies i les seves conseqüències socials, econòmiques i, sobretot, polítiques va ser l’eix argumental de les 27 obres, instal·lacions i performances exhibides.

Jesús Vilamajó©

Jesús Vilamajó©

Animalització, de Zoraida Roselló i Jaume Vidal, va guanyar el premi del jurat. L’obra, una projecció en HD 16:9 de 15 minuts, recupera el discurs inaugural de 1966 del monument franquista de Tortosa, obra de l’escultor Lluís Maria Saumells. El debat sorgit entorn l’escultura posa de manifest que, en qualsevol dels casos, aquesta està en clar desús ideològic, malgrat certs discursos legitimadors.

Als Quaderns de l’Alquimista, Josep Palau i Fabre feia esment del caràcter propici dels entorns rurals per a fer-hi aflorar la creativitat artística, entesos com a espais de llibertat, inspiració, autonomia, experimentació i essencialisme humà i natural. A la vegada, les naus de la fàbrica Cal Trepat de Tàrrega ja en desús, símbol d’una industrialització incipient, la divisió de treball i el capitalisme (encara) productiu són un espai idoni per acollir-hi un festival de creació contemporània. Creació artística en una societat postindustrial exhibida (i a vegades creada) en un entorn rural dins un marc fabril de la primera mecanització agrària. Això és l’Embarrat, el festival pluridisciplinari que recull tendències i creadors del món de l’art i la creació contemporània a través de nous i diversos llenguatges artístics. I aquesta n’és una crònica, inexacta per a ser exactes.

L’arrancada del festival va anar a càrrec d’Albert Gusi, mitjançant una acció lúdica i participativa (cada cop més en desús) pels carrers de Tàrrega. Prohibit Jugar a Pilota és un recorregut d’una pilota gegant empesa pels espectadors que ocupa de manera deliberada i política l’espai públic amb la intenció de reivindicar-lo a través del joc col·lectiu, l’extraordinarietat i la sorpresa. En certa manera, l’acció és un desafiament a l’avorriment, la normativa i, fins i tot, a l’arbitrarietat de les normes de civisme a través de l’abnegació per volum: l’ocupació del carrer per una pilota inevitable i gegantina.

Ja centrats en les obres exhibides, en destaco The yet untitled book, de Mariana Orozco de la Cruz (Ciutat de Mèxic), basada en la paciència com a virtut i símbol de fortalesa davant l’adversitat. La instal·lació consta d’una màquina d’escriure amb la qual l’autora va teclejar de manera constant i repetida durant 7 mesos la paraula “paciència” per tal d’aprendre-la i interioritzar-la. Desacceleració, meditació i repetició.

Manuel M. Romero (Sevilla) va presentar la pintura amb esmalt i esprai sobre paper reciclat i en desús anomenada Monocromos negros. Procesos. L’obra, tremendament essencial i austera, és un conjunt de grans làmines de paper pintades de color negre, amb què l’autor vol entrar en contacte directe amb el suprematisme i les avantguardes i, més concretament, amb el Quadrat negre de Malévich. L’autor vol contraposar la seva obra al terrabastall estètic contemporani amb el silenci estètic i l’austeritat plàstica com a punts de partida creatiu.

Joan Codina (Guissona) va realitzar la instal·lació Monopoly. Una obra tremendament política influïda (segurament) per de la lluita de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. La instal·lació és una representació (en un tauler ple de casetes de fusta) dels 4.912 pisos en desús de la província de Lleida. L’autor afirma que un pis executat està en desús perquè qui n’és propietari així ho ha decidit, no pas per la voluntat dels seus habitants.

Jesús Vilamajó©

Jesús Vilamajó©

Las máquinas del absurdo de Luisa Pastor (Alacant) són un conjunt d’instruments–collage que representen la necessitat de l’esterilitat, la improductivitat i els sentiments com a contraposició als models productius del capitalisme. L’artefacte poètic com a necessària inutilitat, acostant-se als postulats de Nuccio Ordine. Els diversos elements construïts sense cap mena de sentit, però amb una complexitat tècnica i detallista admirable contacten directament amb l’obra de Picabia, Duchamp o Man Ray en el sentit de donar valor artístic a certs elements que ja neixen per a entrar de bon començament en l’àmbit del desús.

Bárbara Fluxá (Madrid) va mostrar Proyecto coche. Excavando el final del siglo XX, una obra centrada en l’exhibició d’un SEAT 127 en desús trobat a la riba del riu Nalón. L’autora documenta la troballa del cotxe (present), en contextualitza socialment i econòmicament la seva producció, vinculada a un país i un moment històric (passat), i finalment realitza un exercici especulatiu basat en la reconstrucció arqueològica del cotxe trobat (futur).

Blanca Rego (Ferrol) va realitzar una de les accions més interessants i directament vinculades a la inutilitat i el desús. La gran màquina I és la realització d’una curosa recerca per Internet de les bases escrites de la primera edició (2014) del festival Embarrat (que no estaven ja penjades al propi web del festival). D’alguna manera, l’autora posava de manifest la obsolescència mateixa de la creació contemporània, les convocatòries, els premis, els festivals o els propis artistes i les seves obres. Un cop trobades les bases en un document PDF, l’autora inicia una cadena de transcodificacions: de PDF converteix el document a audio, el divideix en fragments i el converteix en arxiu de fotogrames, aconseguint un resultat aleatori i imprevisible. El resultat final és un vídeo HD en bucle de menys de 4 minuts esdevingut artefacte inútil, obsolet i inintel·ligible. Una absurditat amb ple sentit interpretatiu.

Deadline del col·lectiu Do the print (Barcelona–Cáceres) és una interessant crítica a l’obsolescència programada del sistema productiu capitalista a través d’una exemplificació basada en les (maleïdes) càrregues d’impressora. Les constants renovacions de formats d’impressió domèstica causen diàriament tones de materials en desús amb els costos econòmics i ecològics associats. Mentrestant, els usuaris planetaris assumim el fenomen (estudiat meticulosament) amb tedi, de vegades amb resignació o, circumstancialment, amb simpàtics atacs d’ira passatgera. La instal·lació consta de cinc impressores adquirides a través de plataformes de venda online i la posterior impressió dels anuncis de venda mateixos fins a esgotar les càrregues dels aparells.

Jesús Vilamajó©

Jesús Vilamajó©

El joveníssim Carlos Ruiz Sánchez (Barcelona) va filmar-se durant tot el mes de setembre de 2015 pujant les escales del seu edifici. Un cop a casa, visualitzava el vídeo i analitzava en detall tots els productes, objectes i mercaderies que l’acompanyaven. El resultat (un vídeo i les infinites llistes de mercaderies diverses que carregava l’autor) és un escrupolós exercici de rigor anomenat Comerç i mercaderies; tota una crítica al consum, la càrrega de mercaderies inútils i en incipient desús i l’anàlisi dels objectes des d’una vessant social, política o econòmica.

Jesús Vilamajó©

Jesús Vilamajó©

Simon Menner (Alemanya) va estar visitant i analitzant durant tres anys els arxius fotogràfics de l’Stasi. D’aquesta recerca en neix Images from the secret Stasi archives, una delirant sèrie de fotografies on es poden veure les sessions (ja desclassificades i en desús) dels agents aprenent a disfressar-se. Una immersió al món dels arxius, la vella política, la ficció, l’espionatge, el control, la guerra freda i el patetisme de l’esfera tardosoviètica.

Jesús Vilamajó©

Jesús Vilamajó©

Earthworks, d’Anna Kedziora (Polònia) és segurament l’obra més profunda, complexa i poètica de l’edició d’enguany del festival Embarrat. Ho demostra la menció especial que va atorgar-li el jurat del premi, embarrat demostrant (hi hagués estat fervorosament a favor) ser una ferma candidata a guanyar-lo. L’autora parteix de la base de la concepció de la terra (el sòl, l’humus) com un element industrial de producció alimentària, donant-li un caràcter socioeconòmic i no només biològic. L’explotació de la terra és múltiple i diversa, i va des de la no-explotació (terres en desús) fins a la producció intensiva basada en dinàmiques d’explotació i comercialització a escala global. El resultat de la reflexió és un vídeo on es poden veure les mans de l’autora submergides i en ple contacte amb la terra, enteses com una acció repetida de jardineria i amb l’infinit interrogant de si hi ha una intencionalitat productiva o de profund contacte amb la naturalesa.

Finalment, a tall d’epíleg, destaco l’obra del (benvolgut) realitzador David Giribet (Tàrrega). La seva obra Game Over està basada en la manipulació de la programació informàtica d’una mítica màquina recreativa (la famosa máquina-de-marcianitos) dels anys 80 amb una mirada tan artística com històrica. Un entranyable i simpàtic dinosaure en l’època de l’hiperentreteniment.

Jesús Vilamajó©

Jesús Vilamajó©

Les 27 obres i instal·lacions del festival Embarrat es poden veure fins el proper diumenge 5 de juny a la fàbrica de Cal Trepat de Tàrrega amb (útils i necessàries) visites guiades diàries. Més informació > www.embarrat.org