Si tu em dius “sintaxi”, jo…

22.01.2016

Si tu em dius “sintaxi”, jo (subjecte) et (complement indirecte) parlaré (verb) d’etiquetes (complement de règim verbal o, si t’ho estimes més, complement preposicional). Sens dubte, etiquetar és una de les principals activitats del dia que, a classe de llengua, toca sintaxi. Vinga, analitza l’oració següent. Digues quina funció fan els elements subratllats. Ei, recordes quin truc has de fer servir per identificar el complement directe?

selectivitat

Alumnes fent els exàmens de selectivitat

I els anys passen, l’alumne aprova el curs i més endavant supera la selectivitat, on li hauran plantejat preguntes d’extrema dificultat que consisteixen (per què no?) a posar etiquetes: Va, a veure si la saps: complement directe o indirecte? Tens el 50% de possibilitats!

El mateix alumne, no en dubteu, quan acabi la part de llengua de la selectivitat i comenci la de química o la de matemàtiques, ja tindrà temps de respondre preguntes amb enunciats complexos, ja tindrà temps de llegir plantejaments abstractes que el facin pensar. Mireu, per exemple, un trosset de l’examen de física de la selectivitat del juny passat:

Prova de selectivitat de física, juny 2015

Prova de selectivitat de física, juny 2015

Ep, això són ciències de les de veritat i, per tant, podem demanar als alumnes que facin raonaments tenint en compte diverses variables, podem demanar-los que treballin amb situacions que reflecteixen la complexitat del món estudiat per les matèries científiques. Podem, en definitiva, fer-los reflexionar.

Però… quan toca avaluar els coneixements de llengua, els alumnes, pobrets, ja faran prou si, per eliminació, encerten que allò que comença amb una preposició és, ves per on, un complement preposicional:

Examen de català de selectivitat

Examen de català de selectivitat, juny 2015

Davant d’aquesta situació, cada cop són més els professors de llengua que es pregunten per què, quan ensenyem llengua, no gosem presentar-la com un objecte digne d’estudi científic. Per què no convidem els alumnes a fer reflexió a partir d’un dels objectes del món natural que els és més proper, que els és més propi, que coneixen de manera innata només pel fet de ser persones. I si en comptes de fer-los posar etiquetes i memoritzar termes, els fem reflexionar?

En comptes de fer-los subratllar, com se sol fer, els complements directes de les oracions En Joan llegeix un llibre i El nen ha trencat un gerro, els podríem demanar, alternativament, que expliquin si veuen alguna diferència entre aquests dos exemples, i aleshores ells arribarien a concloure que no tots els complements directes són iguals (amb el verb llegir, es pot suprimir) i podrien establir generalitzacions a partir de dades observables.

O, també, en comptes de proposar-los, com se sol fer, que diguin quina etiqueta (categoria i funció) correspon al mot gairebé, els podríem demanar, més aviat, que expliquin per què podem dir gairebé mort però en canvi molt mort grinyola. I podríem després dir-los que afegissin algun context justificat on la segona opció podria ser acceptable (i així, de passada, allò del llenguatge poètic no els quedaria tan lluny).

Això són només dos exemples molt simplificats d’entre les moltíssimes propostes de canvi que, amb força i il·lusió, procuren fer realitat molts professionals de la llengua (des de professors de secundària fins a catedràtics d’Universitat, passant per editors de llibres de text i, en definitiva, filòlegs i lingüistes de procedència diversa). Persones que pensen –pensem– que és fonamental despertar en els alumnes l’actitud curiosa i inquisitiva envers la llengua, persones que confiem que els alumnes són capaços de reflexionar i fer raonaments complexos més enllà de les hores de física i de matemàtiques, persones que creiem que és indispensable tractar el llenguatge com un objecte plenament digne de ser estudiat científicament.

Els propers 4 i 5 de febrer, a la Universitat de Barcelona, hi haurà unes jornades per parlar de tot això. Tots hi sou benvinguts!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

10 Comentaris
  1. Coincideixo amb la idea de donar als alumnes més marge per reflexionar sobre la sintaxi, però el problema és el poc temps que es pot dedicar a aquesta mena d’exercicis. Jo vaig provar de fer reflexionar individualment una alumna meva de 3r d’ESO amb el tema dels sintagmes i ella mateixa em va dir que preferia que ho continuéssim fent de manera abstracta, que ho entenia millor així. És complicat fer-los enraonar a tots i arribar a unes mateixes conclusions. Els cursos no donen per molt i la paciència dels propis alumnes és molt limitada (i més si es té en compte el model curricular tan repetitiu que tenen les assignatures de llengua). Proves d’innovar en alguns aspectes i d’altres se’t queden curts. És una iniciativa interessant, seria qüestió de posar-la en pràctica i veure si dóna bons resultats pel que fa a la reflexió i raonament de l’alumnat.

  2. Hi ha una diferència significativa entre l’ensenyament de l’alquímia rera la ceràmica i l’aprofundiment en els misteris de la gramàtica: la llengua és una competència bàsica. Jo començaria per fer que l’alumnat comprengui exactament el poderio de la llengua i de la poesia, primer l’una i després l’altra. La lliçó 1 podria ser “imprv ur sklls in txt flrt by WApp” o com conquerir el cor d’algú a través de la paraula… I si els ensenyem caramelles?

  3. L’autora demana “Per què no convidem els alumnes a fer reflexió a partir d’un dels objectes del món natural que els és més proper, que els és més propi, que coneixen de manera innata només pel fet de ser persones. I si en comptes de fer-los posar etiquetes i memoritzar termes, els fem reflexionar?”

    Resposta: perquè si ho fas et fan fora de la feina.

    PD. Ja avanço missatgets per estalviar-vos-els: “Ui no pot seeeer!”; “(Deu ser cosa d’aquest/-a tarat o tarada…)”. “Jo.ho faig tan i tan bé i no he tingut gairebé mai o mai res…”. Etc.

    PS. Resposta (digui’s què es vulgui): perquè si ho fas et fan fora de la feina.

  4. “Els propers 4 i 5 de febrer, a la Universitat de Barcelona, hi haurà unes jornades per parlar de tot això. Tots hi sou benvinguts!” Informació de servei:

    La inscripció és obligatòria i el nombre de places és limitat. Les modalitats i els preus per inscriure’s a
    les Jornades són els següents:
    • Per transferència bancària fins al 20 de desembre del 2015: 15€.
    • Per transferència bancària després del 20 de desembre del 2015: 20€.
    • In situ (en metàl·lic): 25€.

  5. Doncs jo m’he fet sovint la mateixa pregunta: vaig estudiar filologia on, entre d’altres coses vaig estudiar molt a fons la gramàtica de les llengües, amb anàlisi sintàctic inclòs (clàssic, estructuralista i generativista). Actualment, que tinc una filla que estudia ESO, em feia il.lusió pensar que la podria ajudar en l’assignatura de llengua.

    Però no va ser així: resulta que al llarg d’aquests anys la terminologia d’algunes categories gramaticals ha canviat, els arbres sintàctics són plans i els fenòmens lingüístics “són” diferents (vaja, que s’interpreten de manera diferent, a gust del professor/llibre de text).
    Així, la resposta que vaig obtenir de la meva filla va ser: “No cal que m’ajudis, perquè el que m’expliques HA CANVIAT, i m’estàs embolicant”.
    Que jo sàpiga, el teorema de Pitàgores continua sent el mateix de sempre, i els problemes de física com el de la selectivitat del 2015 haurien tingut la mateixa solució que fa cinquanta anys. Però no, la lingúística és una ciència molt curiosa, que canvia de paradigma segons bufa el vent i que canvia els procediments analítics a gust del consumidor.
    I suposo que també haureu endevinat que a la classe de català el mètode d’anàlisi sintàctic no és exactament igual que el que es fa servir a la classe de castellà. Això sí, l’alumne ha de fer els exercicis de cada assignatura exactament tal com li ha dit el professor, perquè segons aquest ÉS AIXÍ, Cada vegada que prepara un examen ha d’utilitzar un “mètode científic” diferent.
    La lingúística s’ha anat convertint en una pseudociència, una pantalla per explicar el mateix de sempre amb paraules diferents perquè l’alumne estigui entretingut “reflexionant veritats científiques”.

  6. Estic d’acord amb en Jordi. De fet és pitjor: de fet on es treballa sistemàticament la gramàtica, l’anàlisi és a castellà. He passat per ben bé 7 o 8 escoles i la meva dona que també és professora n’ha conegut unes quantes més. A totes sense cap excepció es deixa de fer anàlisi a català perquè es fa a castellà. He trobat escoles on els teòrics professors de català obliguen els alumnes a aprendre les preposicions en castellà. Sé de llocs (com a Granollers mateix) on ja el 2002, 2003, es feien classes de català en castellàz almenys a 3r d’ESO. Extrapolem les coses en el temps i en l’espai, senyors i senyores. A cap de la quinzena de centres que he conegut no hi havia professors de secundària que no parlessin un català força pobre i més o menys castellanitzat. La situació és gravíssima. Jo em demano com és que ningú ho diu tot això? Tothom parlant d’això i allò però ningú, ni en articles ni en comentaris no diu ase ni bèstia d’aquesta decadència en tota regla. He d’entendre que en són còmplices? No ho sé. Jo només repetiré el que sí que sé: que qui intenta fer les coses bé, és eliminat. De moment només laboralment.

    • Intentaré respondre’t a la pregunta que fas sobre el per què del llenguatge tan pobre dels docents. Saps què passa: en realitat ningú no s’ha preocupat gaire de la qualitat de la llengu. Bé, sí. He estat durant només trenta anys fent classes de reciclatge de llengua catalana per a docents. I durant aquests trenta anys he cregut que feia un servei al país però, al capdavall, allò a què anaven destinades les classes que professava era a donar títols. La llengua s’ha devuure, hi has de creure, però si es converteix en una llosa estàs perdut. I la majoria d’alumnes-professors que acudien a les classes veien la llengua catalana com u. Hàndicap que calia superar per tenir dret a una plaça. Fins que va arribar un dia que l’ICE va dir prou i va engegar a rodar els cursos de reciclatge. Però no ho dubtis, la llengua s’està empobrint per moments i no es que a cada bugada perdem un llençol, és que hi perdem la bugada sencera, però lespatums docdnts del país continuen amb el “dolce fare niente”

  7. Estic d’acord amb en Jordi. De fet és pitjor: de fet on es treballa sistemàticament la gramàtica, l’anàlisi és a castellà. He passat per ben bé 7 o 8 escoles i la meva dona que també és professora n’ha conegut unes quantes més. A totes sense cap excepció es deixa de fer anàlisi a català perquè es fa a castellà. He trobat escoles on els teòrics professors de català obliguen els alumnes a aprendre les preposicions en castellà. Sé de llocs (com a Granollers mateix) on ja el 2002, 2003, es feien classes de català en castellàz almenys a 3r d’ESO. Extrapolem les coses en el temps i en l’espai, senyors i senyores. A cap de la quinzena de centres que he conegut no hi havia professors de secundària que no parlessin un català força pobre i més o menys castellanitzat. La situació és gravíssima. Jo em demano com és que ningú ho diu tot això? Tothom parlant d’això i allò però ningú, ni en articles ni en comentaris no diu ase ni bèstia d’aquesta decadència en tota regla. He d’entendre que en són còmplices? No ho sé. Jo només repetiré el que sí que sé: que qui intenta fer les coses bé, és eliminat. De moment només laboralment.