Si Pere Quart aixequés el cap

22.06.2016

Fa un mes, el Col·lectiu Pere Quart va publicar el manifest “SOS. Literatura a l’ensenyament”, en el qual advertia de la situació de la literatura al batxillerat, “bandejada […], menyspreada i infravalorada”. Ahir, 21 de juny, a l’Institut d’Estudis Catalans va tenir lloc una taula rodona en què es va debatre sobre el present i el futur de les humanitats, no sols en l’àmbit de l’educació als instituts, sinó en la resta de la comunitat educativa i cultural. Les perspectives no són gaire encoratjadores.

El problema de la literatura a les aules

La literatura a les aules es troba en una situació crítica

Per això els signants del manifest van llançar un missatge de socors. Un crit d’alerta que serveix per qüestionar l’educació actual i els seus plans d’estudis, les nostres institucions i, en darrera instància, el greuge que pateix la literatura a la nostra societat. Anton Carbonell, Jaume Aulet, Xavier Antich, Dolors Miquel i Marta Khouja –moderats per Andreu Freixes– van exposar els seus punts de vista sobre aquesta realitat, que difícilment es pot qualificar amb una altra paraula que no sigui dramàtica. Per encetar l’acte, la presidenta de la ILC, Laura Borràs, va reivindicar el paper de les humanitats: “Si les ciències són el com, les humanitats són el perquè”.

Però el problema és el què: malgrat les advertències, les denúncies i les reivindicacions de professors, estudiants i escriptors, la literatura (en aquest cas la catalana) ha quedat en una situació residual en el nostre ensenyament. I encara es pot accentuar més amb la reducció d’hores. Tots els participants van coincidir en el diagnòstic: a l’administració no l’interessa la literatura, que està perdent els seus valors i la utilitat que més la justifica i defineix: fer pensar i desenvolupar un esperit crític, tal com va subratllar Dolors Miquel. El problema s’agreuja amb els plans educatius que es dissenyen i “amb la poca base de coneixement literari i de maduració personal” (va dir Jaume Aulet) que en general tenen els estudiants. És un peix que es mossega la cua.

Marta Khouja, que cursa el màster de professorat a la UAB, es va mostrar molt crítica amb aquests estudis: “Si el mètode es posa davant dels continguts, tenim un problema”. El va definir com un màster “infantilitzador” i va assegurar que “proporciona una educació fast food”. Tampoc hi ajuda que, de les disset especialitzacions amb què compta, l’anglès, el francès, l’italià i l’alemany en tinguin una per elles soles i el català i el castellà ¡en comparteixin una! I això no ve ni de Madrid ni de la UE; ho ha decidit el nostre govern. Anton Carbonell confirmava el pessimisme sobre la “desídia inexplicable” de l’administració, “que discrimina la literatura i els seus ensenyants” i que és “una veritable muralla”. Davant la ignorància i el menysteniment amb què explica que es troben, Carbonell va ser molt clar: “No tenim interlocutor”.

Xavier Antich, Dolors Miquel, Jaume Aulet, Anton Carbonell i   | Foto: Institució de les Lletres Catalanes

Xavier Antich, Dolors Miquel, Jaume Aulet, Anton Carbonell i Marta Khouja van protagonitzar el debat moderats per Andreu Freixes | Foto: Institució de les Lletres Catalanes

Perversions i mal funcionament del sistema educatiu

El públic també va participar en el debat. Un dels assistents, Francesc Foguet, membre del col·lectiu Pere Quart i professor de la UAB, va apuntar directament a l’IEC com a eventual “entitat que faci de mediadora”, perquè “als professors no ens fan cas”. Va ser una de les poques propostes concretes que es van fer. L’altra, més genèrica però igualment necessària, és transcendir l’àmbit de la literatura, no encarar la qüestió com un problema gremial i fer-la extensible a la resta de les àrees de coneixement de la comunitat educativa, perquè, com va dir Xavier Antich, “ens dediquem a l’educació; no només a l’ensenyament”.

Precisament, Antich va explicar quines són “les dues grans perversions” que al seu entendre hi ha al sistema educatiu: l’ús instrumental de la literatura i fer passar els continguts per les competències. A banda de la reducció d’hores, naturalment. En aquesta mateixa línia, Carbonell va fer citació de George Steiner: “[…] No és en la universitat on es lliuren les batalles més decisives contra la barbàrie i el buit, sinó en l’ensenyament secundari”.

Aulet, el que s’ho va agafar amb més ironia de tots, creu que “s’hauria de reforçar la relació entre l’ensenyament secundari i l’universitari”, i també va fer referència a un pensador: “Els que ensenyem literatura hem de convertir les pedres en pans i ser capaços de fer menjar als alumnes el que ens vingui imposat”. Però, esclar, “seria millor que mengessin una altra cosa…”.

Per acabar de retratar la nul·litat del funcionament del sistema educatiu, Aulet va explicar que en el cronograma de classes que els professors han d’omplir obligatòriament abans del començament de curs va programar una lectura crítica del poema “Nadal” pel 25 de desembre. “Aquell dia ningú va venir a classe”. Evidentment, els suposats avaluadors no s’ho havien mirat. “Els hauria d’haver suspès a tots”. Estem fotuts, fotuts.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Ostres, quina crònica! Jo vaig assistir-hi fins al final (o potser era un altre acte, que es deia igual, al mateix lloc el mateix dia…) i, més enllà de les petites cites (algunes “estranyes”) la tònica, la idea, la claredat i la contundència dels ponents va ser una rotunda bufetada a una “administració d’ignorants”, com va dir exactament un dels assistents, escriptor, per ser exactes.
    Bé, a partir d’ara em llegiré de biaix les cròniques.
    O pot ser que jo no hagués entès res i tot plegat no fos més que un acte previ a la revetlla de Sant Joan, superficial, alegre, festiu i “ditxaratxeru”…
    Cosas veredes, Mío Çid, que ficieran hablar las piedras…

  2. “[…] No és en la universitat on es lliuren les batalles més decisives contra la barbàrie i el buit, sinó en l’ensenyament secundari” diu G. Steiner.
    D’acord, però la barbàrie i el buit comencen a primària i es perpetuen amb visions segmentades de les etapes i els cicles. Tan difícil és d’acceptar que tot comença al parvulari ? Qui o què fa que no es considerin “superiors” els estudis dels més petits? Potser perquè són baixets?