Si no t’hagués conegut. Un conte de nadal quàntic?

23.10.2018

Un gran poder comporta una gran responsabilitat, paraula del tiet de Spiderman. Però no ens referim a la doctora Everest (Mercedes Sampietro), que adquirint el nivell C2 de català malgrat el seu origen ianqui ja ha pagat tot el que li tocava en aquesta vida, sinó als guionistes de Si no t’hagués conegut, que s’han atorgat una omnipotència narrativa que demana autolimitació a crits. Tal com vam descobrir al capítol d’ahir, L’Eduard (Pablo Derqui), pot saltar entre mons possibles amb una facilitat suficient per convertir el nombre i la qualitat dels impactes emocionals en una muntanya russa difícilment suportable: una cosa és que se’t mori la família, l’altra és que se’t mori una segona vegada en tres dies mentre descobreixes que en l’univers en què el teu pare no ha mort ets un malparit i et preguntes si els dos fets estan relacionats. Si a cada episodi en cau una d’aquest nivell, correm el risc d’immunitzar-nos.

‘Si no t’hagués conegut’ és nova sèrie de TV3 | Foto: CCMA

El segon capítol corrobora una sospita que tots teníem: Pablo Derqui pot suportar el pes interpretatiu del que sigui que li llancin. Després d’un inici amb contrastos massa saturats, l’actor ja ha començat a esculpir matisos en l’afectació del seu personatge, rebaixant el posat posttraumàtic fins a fer-lo tolerable i encarrilant a l’Eduard pel camí de l’astorament sempre que pot, una via molt més interessant que la de l’ànima en pena. El paper és d’una exigència colossal perquè la premissa de ciència-ficció condemna a l’Eduard de la realitat original a adoptar el rol de voyeur existencialista en les realitats paral·leles, obligat a tothora a mostrar una reacció sentimental proporcionada.

La pregunta que cal fer-se en aquest tram de la sèrie és si som davant d’un conte de nadal dickensià actualitzat per a l’era de la física quàntica o hi ha alguna cosa més. És l’Eduard un Scoorge postmodern que aprendrà una lliçó moral carrinclona viatjant com un fantasma per passat, present i futur? Alguns indicis ens fan témer el pitjor: pensem en el solemne intercanvi amb la mare (Montse Guallar), que atenua les pulsions suïcides de l’Eduard per via de l’empatia parental -“no hi ha res pitjor que perdre un fill”-, però, especialment, en el retrobament amb el pare del món alternatiu (Sergi López), que, sorprès per l’amor filial del nostre Eduard, diu que: “a vegades, aquestes tragèdies et fan replantejar la vida i et tornes més com et veig ara, més com un nen petit… més bo”.

Però tot sembla indicar que hi ha moltes més coses passant a Si no t’hagués conegut que una paràbola sobre la importància de viure la vida com si cada dia fos l’últim, de saber donar gràcies pel que tenim i altres grans èxits de l’autoajuda. D’una banda, l’agenda evidentment obscura de la nostra científica boja, que no en té prou amb tenir la paradeta al carrer d’En Robador, que ja us dic jo que no és un bon senyal, sinó que, a més, no fa cap esforç per dissimular les ànsies carnívores cada cop que mira a l’Eduard. Les lleis del karma sui generis dels viatges quàntics encara poden donar molt joc i ja sembla clar que el dolor que pateix l’Eduard amb cada salt s’haurà de pagar d’una manera o altra.

I, si deixem al marge la vessant del misteri, ens trobem amb un potencial infinit per no repetir els llocs comuns del conte de nadal i explorar una moralitat més tridimensional i adulta. Com la de l’Eduard del tercer univers –el del segon és el dels budells a la fresca-, que tenia una vida familiar en descomposició i mantenia una aventura amb la dona del seu millor amic. Què vol dir que algunes coses es mantinguin constants entre universos i altres no? Com es digereix humanament la contingència en aspectes tan centrals com la relació amb els pares i la parella? Si som el fruit de les nostres decisions, hi ha un “jo” que es mantingui constant al marge d’aquestes? Si no t’hagués conegut pot fer coses molt interessants amb aquestes preguntes i ajudar a desfer molts tòpics i mals entesos al voltant de la ciència-ficció.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. No ho sé, però ahir vam riure de valent amb les corredisses de l’Eduard per dins de casa seva, bé la casa de l’Eduard dolentot. Em pregunto si aquest tipus d’escenes còmiques estaven previstes al guió o bé la ja hem creuat la línia que no s’hauria de creuar