El final de ‘Si no t’hagués conegut’ o per què no ens agrada el moralisme

18.12.2018

La primera persona que em va voler convèncer que les lleis de la física són una expressió de la força universal de l’amor no era un científic, sinó un capellà, i sempre he sospitat que volia vendre’m alguna cosa. Amb això vull dir que, com tothom, estic perfectament disposat a escoltar que love is the answer, però, fordià com sóc, també crec fermament en la divisió del treball: als individus amb bata blanca els demano equacions, i als que duen alçacolls els reservo el privilegi de dir-me coses que em facin sentir que al final tot anirà bé. Quan els guionistes es dediquen a envair les competències de tots dos, no alço el coll sinó la cella, bàsicament perquè a les sèries només els demano una cosa: que no em tractin com si fos imbècil.

Mercedes Sampietro a 'Com si fos ahir'

Mercedes Sampietro a ‘Si no t’hagués conegut”

Si no t’hagués conegut ha conclòs amb un últim episodi resolutiu que tanca totes les incògnites i no especula amb la trama per pidolar segones temporades. Desvelada la identitat de la Dra. Everest, vam poder conèixer l’univers possible que havia fet possible el nostre univers, fent quadrar el cercle de la causalitat com tots els viatgers de l’espai-temps porten fent des que la ciència-ficció existeix. Aquest dolç regust a convenció de gènere recordava el desenllaç contundent de la primera temporada de Nit i Dia, l’inusual plaer d’haver seguit una sèrie des del principi fins al final en què tot estava connectat com un mecanisme de rellotgeria. L’altra cosa que la sèrie ha fet des de l’inici fins al fi és alliçonar-nos a cada seqüència.

El principal problema de Si no t’hagués conegut ha estat la combinació entre un moralisme xaró i un recurs narratiu que permetia explotar-lo sense límits. Utilitzant els salts interdimensionals per manufacturar situacions d’una exigència emocional ridículament extremada, no a cada capítol, sinó diverses vegades per capítol, els creadors de la sèrie s’han dedicat repetir ad nauseam allò que les pel·lícules dolentes, per sort, només poden fer una vegada: amb llàgrimes als ulls i/o crits, explicar-nos com ens hauríem de sentir respecte a el que veiem i per què. Com en un videojoc on no et jugues res perquè sempre pots carregar la partida, encadenant clímax rere clímax la història ha esborrat qualsevol distinció entre el real i l’inconseqüent.

Però potser el més imperdonable de la sèrie no ha estat que volgués manipular-nos les emocions o vendre’ns una visió falsament ensucrada de la vida, sinó la insofrible necessitat de proclamar la seva bondat com qui ensenya les fotos del viatge a l’Àfrica rodejat d’entranyables criatures malnodrides. En comptes de nens pobres, Si no t’hagués conegut s’ha acarnissat especialment demanat que aplaudíssim el seu feminisme. La gran perjudicada ha estat la pobra Elisa, que ha quedat reduïda a un personatge unidimensional obligat a ser sempre la més intel·ligent, la més lúcida i la més sensible per la sola raó de fer sentir als guionistes orgullosos del seu progressisme en tant que creadors de dones apoderades. No hi ha hagut capítol sense sermó artificial esperant l’ovació, però ni oblit ni perdó amb l’últim de la temporada, on la dissortada Andrea Ros va ser obligada a llegir aquestes línies: “Des de quan he de voler que un home em controli la vida i el que he de guanyar i el que no, tu també ets d’aquells que pensen que les ties no podem arribar enlloc si no tenim un tio darrere empenyent, que nosaltres només hi posem la cara bonica i vosaltres sou els que realment la feina i ens feu triomfar?”. No hi ha món possible en què sigui bona idea que els personatges, en comptes de parlar, repeteixin com lloros discursos de primer d’activisme.

Si parlem d’aspectes tècnics, que bé mereixen un paràgraf, Si no t’hagués conegut ha basculat entre un retrocés respecte a l’excel·lent qualitat a què ens havia acostumat TV3 (Nit i Dia, Cites, Benvinguts a la família) i l’autèntica catàstrofe. Per mencionar un dels que més han ferit la història, em quedo amb que la necessitat de distingir entre realitats amb la il·luminació s’ha resolt molt malament, buidant massa seqüències de credibilitat a còpia de llums encegadores i contorns difuminats. I un capítol a part, a bastament comentat en aquesta pàgina, ha estat el del càsting: a vegades passa que la barreja entre mala caracterització i mala selecció resta versemblança, però és tota una fita aconseguir que acabi resultant directament incòmode com ho era la diferència d’edat entre l’Elisa i l’Eduard dels tres primers episodis.

Si no t’hagués conegut ha estat una sèrie especialment important per al panorama mediàtic català: introduir la ciència-ficció al prime time de TV3 i demostrar que el gènere és infinitament més gran que els clixés que el constrenyen serveix per esbrossar el camí de futures produccions. Paradoxalment, les baixes audiències i el salt enrere en la qualitat dramàtica faran que el proper talent amb un Perdidos o un The Leftovers sota el braç, ho tingui més difícil per convèncer als directius comprensiblement escèptics de la Corporació. Però mai s’ha de perdre l’esperança perquè l’amor és la força universal que tot ho lliga. I res d’aixecar la cella, que ho diu la física quàntica.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

11 Comentaris
  1. Caram! D’això se’n diu fer una crítica destructiva. Com a seguidor de la ciència-ficció, en qualsevol format, puc afirmar que el guió és de notable alt. Tot i que ja als primers capítols vaig sospitar que la científica, personatge interpretat per na Mercedes Sampietro era na Elisa (Liz Everest) interpretat per Andrea Ros, no m’esperava pas el desenllaç final.
    Sí, el serial és femení, la protagonista és una dona o dues o, tres segons com es miri, però de fet són la mateixa; no hi veig la pega. Ara bé, per molt feminista que pugui semblar, el nexe és l’Eduard interpretat per Pablo Derqui i, la mort. La pèrdua per circumstàncies excepcionals, en concret accidents de trànsit, són a parer meu el que fan que sigui interessant. Tots els qui hem perdut algun familiar, fins a l’extrem de no poder-lo gaudir prou de temps o, ni tant sols coneixe’l, entenem que pensar en la possibilitat de tornar-lo a veure és d’una màgia tan inimaginable que la ment pot guionitzar amb ciència o no, un munt de pensaments esbojarrats.
    Per últim dir que poder veure en Sergi López en acció és empre un plaer, tot i el paper ultra secundari.

  2. Ha estat una sèrie desastrosa, sap greu dir-ho però és així.
    I pel senyor Roger Llorca, el següent comentari, el final era previsible des de feia uns quants capítols, de fet no han sigut capaços ni d’esperar al darrer per a donar una mica més d’emoció. I bé la protagonista és ella, absolutament tot gira al seu voltant, l ‘Eduard només era un putxinel·li que voltava pels diferents universos.
    Els actors em feien patir.

  3. L’he seguit amb unes immenses ganes de que s’acabés des del primer capítol. Escenes repetitives, frases grandiloqüents, incoherències, idealització absoluta de les relacions de parella, mares controladores, final previsible…
    Jo no volia creure que eren la mateixa persona (la filla potser) perquè les dues actrius ni tan sols tenen el mateix color d’ulls! I perquè esperava una mica més de coherència en el guió, per exemple que les altres Elises ja haguessin manifestat interès per la ciència i els móns paral·lels tot i haver decidit dedicar-se a altres camps. Però no, a ella no se li passa mai pel cap, no ho parla mai amb ningú, tret de l’últim capítol: només aquesta Elisa ho té claríssim, tant que li explica les seves intencions a la seva millor amiga ja a l’institut.
    Tant mastegades que ens donen algunes coses i altres queden sense resposta: per què la Liz Everest es queda a viure en aquest univers, regala el dispositiu a l’Eduard i l’escolta com si ella no pogués usar-lo, què ha fet durant aquest temps, com ha pogut comprar-se aquella mansió (va portar-se diners del seu món?) i què feia en aquell racó de mala mort i la (falsa?) botiga tenint la mansió?

  4. Una critica desmesurada a una bona i entretinguda serie. Baixa audiència? Ha liderat cada dilluns, per ser “baixa”. No en va Netflix l’ha adaquirida. Ha mantingut enganxats fins i tot els detractors. Ha estat una aposta arriscada, que es podria haver resolt millor, segur, però això no li treu mèrit. Ensucrada? Sí, i quina serie de TV3 no ho és? Fins i tot el dramón de Nit i dia o Cites són ensucrats (i previsibles). La crítica fàcil a la diferència d’edat no s’ha fet a cap altra serie, i hi és present en moltes. No crec que aquesta crítica aporti cap comentari de valor. Es nota un ressentiment, fins i tot cap a la part tècnica. La serie presenta una fotografia impecable i un pragmatisme narratiu molt agraït. Fa uns anys, del que passa en un capítol n’haguessin fet una temporada sencera. Cal agraïr que fossin 10 capítols. I es pot estirar, i tant si es pot estirar. Això ho decidirà Netflix, on sembla que es refugien les bones idees.

  5. De tot se n’aprèn. Potser ha estat una mica massa llarga, però té detalls enriquidors i moments “plasta” insofribles, crec que amb cinc capítols en tenia prou i de sobres. Però per sobre de tot cal valorar positiu que la TV3 es plantegi fer una aposta per la ciència-ficció i en català. Calen més projectes, més distopies, utopies i mons màgics mitològics, entre molts més aspectes de la ficció, i agafats amb seriositat. Tenim molt de camp per fer treballar serials amb cara i ulls, i si aquest ha obert el camí, benvingut sigui.

  6. He de reconèixer que llegir les teves crítiques és un alicient més de mirar les sèries de tv3! Però ets realment molt crític. Sense ser una obra mestra la sèrie era de bona qualitat, els actors ho feien molt bé, la música tenia la seva gràcia i era adient a l’atmosfera que volia crear. Esperem que tv3 continuï arriscant-se amb idees noves.