Si no t’hagués conegut. Les vides possibles de Pablo Derqui

6.11.2018

Un dels poemes més buscats a Google és The Road Not Taken (El camí no escollit), de Robert Frost. Els versos evoquen la imatge d’un caminant que es troba davant una cruïlla en un bosc i es lamenta de no poder passar pels dos camins alhora. La part més coneguda, citada ad nauseam en articles d’opinió, pròlegs i manuals d’autoajuda, és el final: “Dos camins es bifurcaven en un bosc i jo, / Jo vaig prendre el menys fressat / I allò va fer tota la diferència”. La ironia és que la seva popularitat ve d’una interpretació nefasta: gairebé tothom el fa servir per vantar-se de la seva singularitat aventurera, per exhibir l’audàcia d’haver triat el camí menys fàcil, o bé per deixar anar un sospir nostàlgic evocant un “i si…” carregós, lamentant haver transitat per la via conformista i no haver fet cas als Manel quan cantaven que “Ningú es mereix que et perdis tot el que t’estàs perdent”. N’hi ha prou amb una lectura receptiva de tot el poema per veure que Frost, de fet, està ridiculitzant aquesta pretensió revisionista del passat en comptes de glorificar-la. L’Eduard de Si no t’hagués conegut, hi cau de quatre potes.

Pablo Derqui parlant amb Pablo Derqui

L’episodi d’ahir va tirar per un camí que canvia significativament la direcció de la sèrie. Fins ara, la història havia repetit l’esquema de prova i error en els salts quàntics –que no temporals-, mantenint l’univers de l’Eduard com la referència i els viatges per mons paral·lels com a simples tastets inconseqüents. Fins que al final del capítol vam veure com alguna cosa del dispositiu subcutani que permet viatjar entre universos fallava, abandonant l’Eduard i transferint-se cap a l’Elisa. Les potencialitats contemplatives de la història van bascular fortament cap al thriller, transformant les motivacions i els objectius de l’Eduard en urgències molt més puixants que el simple turisme emocional quàntic: com escapar d’un univers on som l’any 1991? Una cosa és reviure els Jocs Olímpics, l’altra és saber que tard o d’hora arribarà el Fòrum de les Cultures.

El conductor que va atropellar l’Eduard –als Eduards- causant l’alteració, bé podria haver estat un Robert Frost enfurismat. Atrapat en la coneguda tercera fase del dol, aquella que els experts anomenen “negociació”, l’Eduard utilitza les seves trampetes quàntiques per intentar que, almenys en un món possible, la vida sigui tal com hauria hagut de ser sense la mort de la seva família. La seva actitud ens exaspera per la barreja de paternalisme i ingenuïtat que Frost critica al seu poema, que porta a les persones a imaginar l’existència com un seguit de trencalls nítids que depenen només del nostre poder de decisió. L’Elisa i l’Eduard de 1991 s’hi relacionen en conseqüència, fascinats per la idea de destí però revoltats per la pretensió del nostre Eduard de poder-ho determinar tot com un mestre titellaire. Els espectadors podem veure des de la distància privilegiada aquesta reacció infantil al trauma i l’entenem alhora que ens irrita. Encara que sigui de manera inconscient, tots sabem que el viatge de l’Eduard només pot acabar si arriba a la darrera etapa del dol: l’acceptació.

Acabem amb un aspecte tècnic de l’episodi d’ahir. Si la setmana passada vam criticar el càsting i la caracterització per les distorsions no volgudes que produeix la diferència d’edat de la parella protagonista, el darrer capítol va cometre un pecat semblant: un mateix actor interpretant dos personatges en una mateixa escena. Si no és per necessitats insalvables, com ara seqüències puntuals amb bessons o viatges en el temps, on el truc es permet i sol anar acompanyat d’una vis còmica, en una sèrie dramàtica aquest mecanisme es pot utilitzar per dos motius: per lluir-se o com a recurs narratiu. Un exemple clar del primer sentit és James Franco a la meravellosa The Deuce, on l’actor interpreta a dos bessons que comparteixen pla constantment i ocultar la tramoia es converteix en una finalitat en ella mateixa. Fent evident que Franco ha hagut de rodar dues vegades la mateixa escena sense una rèplica, els espectadors fruïm buscant les discontinuïtats, imaginant com ho hauran fet (dobles de clatell, enquadraments fixos, un croma), aplaudint quan veiem que l’actor se’n surt malgrat l’esforç addicional i xiulant quan la seqüència no acaba de rutllar per culpa d’això. L’altra context en què fa sentit emprar la tàctica, com a Adaptation de Charlie Kaufman, o a qualsevol pel·lícula sobre doppelgangers, és quan la polifonia de la identitat és una part fonamental del que vol explicar l’obra.

Tal com el recurs s’utilitza amb Pablo Derqui a Si no t’hagués conegut, és un clar exemple de lluïment fallit. Consagrat com un actoràs, la sèrie convida a l’espectador a meravellar-se davant del desdoblament de Derqui, fent que ens aturem per considerar el que és una realitat molt més quotidiana del que creiem: que els actors de cinema moltes vegades mantenen diàlegs amb el buit, sense una companyia humana en la qual ancorar-se, i que la sensació de continuïtat es construeix amb el muntatge posterior. Això passa tant si parlem de bessons com si no, però a la conversa entre l’Eduard jove i l’Eduard adult al bar, vam veure diàlegs expressament enquadrats per tenir la cara dels dos personatges en pantalla i fer-nos participar d’aquest joc. Malauradament, el cas de Derqui grinyola perquè la caracterització d’adolescent és dolenta i produeix un efecte còmic no desitjat que fa molt mal a la tensió emocional requerida: no podem deixar de veure al mateix adult amb i sense perruca. Com més temps passa, més clar veiem que aquests problemes s’haurien resolt triant actors diferents per a les línies temporals respectives, que potser era el camí més fressat, però hauria fet gairebé tota la diferència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. M’encanta aquesta serie, però és ben cert que fa riure el Pablo Derqui adolescent amb peluca i no tindria que fer riure… tindria que ser creïble.
    Tot i això, de moment em quedo amb la “bona trama” que m’està enganxant…