Si no t’hagués Conegut. La fina línia entre sèrie i telenovel·la

20.11.2018

Des que la paraula “sèrie” va passar a voler dir alguna cosa diferent de telenovel·la, mai ha estat fàcil distingir-les del tot. Al cap i a la fi, Dickens, Tolstoi, Dostoievski i companyia van publicar obres mestres en forma de fulletó que no escatimaven ni un sol dels trucs de l’innoble art d’enganxar a l’audiència. Finals d’episodi plens de suspens, trames romàntiques infinitament recargolades, moralisme melodramàtic… en molts nivells formals, és més fàcil dir en què s’assemblen Guerra i Pau i Nissaga de Poder que en què es diferencien. Doncs bé, després que aquest columnista es prengués una setmana de vacances, a la tornada m’he trobat que Si no t’hagués conegut, que des del principi havia fet equilibris sobre la línia divisòria, s’ha entregat completament al culebrot.

Paula Màlia i Pablo Derqui a ‘Si no t’hagués conegut’

Si ens hem de guiar pel recompte de minuts on es combina plor i musiqueta –un subgènere de bandes sonores caracteritzat per l’excessiva obvietat dels sentiments que es volen induir-, el drama de l’Eduard sempre ha telenovel·lejat. Durant els primers capítols, la magnitud de la desgràcia personal i els poders del dispositiu quàntic justificaven en certa manera la llàgrima permanent perquè, no fotem, al nostre protagonista se li moria la família sencera diverses vegades. Però una cosa és que a l’Eduard tingui vocació de campanya de conscienciació viària interdimensional, i una altra molt diferent és la cara de lluç posttraumàtic amb què a cada viatge es dedica a sermonejar a tothom. Si tragèdia més temps és igual a comèdia, tragèdia durant massa temps, també.

La clau de la telenovel·la és el sermó. Dissenyada per a ser seguida sense que perdre’s un episodi per culpa de la migdiada suposi un trauma, la telenovel·la exigeix als seus personatges que no només facin coses, sinó que inverteixin la major part del seu temps en declarar d’on venen, a on van, com se senten i, sobretot, per què fan el que fan. L’estètica es porta malament amb les explicacions perquè el seu adob natural són les ambigüitats i les contradiccions. Una història que despulla la seva pròpia lògica ens arrabassa l’oportunitat d’interpretar-la i sentir-la nosaltres mateixos, i Si no t’hagués conegut cau en aquesta temptació a cada oportunitat que se li presenta, espatllant els clímaxs dramàtics amb declaracions del tipus “t’estimes més conservar la teva vida que lliurar-te totalment als altres perquè tens por del que pugui passar”, que és una cosa que el guionista hauria de guardar-se per a les seves notes i mai fer-li dir a l’Elisa entre plors.

L’altra dimensió en què les ganes d’impartir discursets arrossega el que podria ser una sèrie de qualitat cap als pitjors vicis del culebrot és en el vessant polític, que a la sèrie que ens ocupa es tradueix en una instrumentalització del feminisme que la sèrie empra per demanar a l’espectador copets d’aprovació moral l’esquena. La seqüència sempre consisteix a fer-li dir a l’Eduard alguna cosa ridículament carrinclona o adoptar una actitud masclista de manual perquè les dones del seu voltant l’esbronquin amb tota la raó del món. Només a l’episodi d’ahir, l’Elisa va haver de proferir obvietats a bastament superades com que “sóc aquí, puc parlar per mi mateixa”, “[l’embaràs] no és una idea, és una realitat”, “que no t’has parat a pensar en la remota possibilitat que potser jo, en aquest moment de la meva vida, pugui no estar preparada per tenir un fill?” i un llarg etcètera. Igual que amb les motivacions morals, veure personatges aplanats per poder convertir-los en portaveus del que els creadors tenen ganes d’explicar-nos és una pista infal·lible per saber que el que tenim al davant ha abandonat el territori de les Sèries amb essa majúscula.

PS: Un bonus especulatiu no apte pels al·lèrgics a anticipar girs de guió pirotècnics, als quals recomano parar de llegir ara mateix. Què està passant entre l’Eduard i la doctora Everest? Com que al segle XXI les sèries de TV3 es miren amb Twitter a una mà, sé que molts espectadors vam compartir una sospita immediata sobre la identitat del personatge de Mercedes Sampietro. Interrogat obre els seus viatges, el nostre heroi respon que va fugir de l’univers on tenia a l’Elisa a la butxaca perquè “hi havia massa diferència d’edat entre ells dos”. La cara desmesuradament compungida que se li va quedar a la doctora va fer saltar les alarmes. És la doctora Everest l’Elisa d’una altra dimensió? Més concretament, és l’Elisa a qui l’Eduard del nostre món va trencar el cor, que va utilitzar aquell caparró privilegiat que ja exhibia de petita per impulsar una exitosa carrera de científica boja? Poques coses explicarien millor l’exagerada tendresa amb què l’Eduard i la doctora interactuen, però encara hi ha moltes possibilitats. En qualsevol cas, gràcies al cartell que anunciava la carrera operística de l’Elisa a la dimensió més recent vam saber que es diu “Elisa Montcalm”, i entre Montcalm i Everest hi ha una sospitosa afinitat alpina.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Bé, penso que el guió ha avançat cap a un autèntic malson dimensional. La millor solució, tan digna com qualsevol altra, podria ser que l’Eduard en un del seus viatges anés a un univers on l’Eduard només fos un nadó de sis mesos, un cop allí, es tractaria d’implantar-li la polsera al petit i fer-lo viatjar un univers molt remot on aquesta capacitat de viatjar en el temps, d’aparèixer i desaparèixer, de canviar el passat i de trastocar el futur de les persones, fos entesa com una deïtat. Un final lògic on l’Eduard esdevindria Déu