Si no t’hagués conegut. La cançó de David Carabén

27.11.2018

Si no és amor, qui m’omple el pit de papallones? Vet aquí la pregunta que ha interpel·lat els seguidors de Si no t’hagués conegut des que vam escoltar l’Elisa cantant-la en una prova per al grup de música universitari i que, després d’aparicions cada cop menys furtives, va culminar en el darrer episodi amb un gran concert al Palau de la Música en la realitat alternativa en què l’Elisa és una estrella del pop. No és un fet gens habitual que una sèrie que no és un musical converteixi un tema compost expressament per a la ficció en un senyal d’identitat amb rellevància narrativa i encara menys que s’atreveixi a dedicar tants minuts del metratge a la interpretació de la peça. Parlem-ne.

L’Elisa (Andrea Ros), interpreta “El Rics d’Ara”, de David Caraben, a “Si no t’hagués conegut”, la sèrie de TV3

En aquests moments de la pel·lícula –quant trigarem a tenir refranys específics de les sèries?-, ens ha quedat clar que Si no t’hagués conegut és un culebrot moralista que utilitza la ciència-ficció per envernissar de pseudolegitimitat una màquina d’exaltar passions lacrimògenes. Rebre impactes emocionals sense propòsit ulterior és un tipus de plaer tant estès com comprensible. Aleshores arriba la cançó i, enmig del magma narratiu de sucre banal, és normal que l’espectador reaccioni a la primera aparició del tema amb escepticisme, predisposant-se a llegir-la com l’enèsim tòpic precuinat de la sèrie. Però alguna cosa canvia a mesura que l’escoltem més vegades i ens fixem més en la lletra. De cop, els girs del piano comencen a insinuar un punt d’originalitat que cada vegada encaixa menys amb la grisor de la resta de la sèrie. A partir de cert moment, potser us passa com a mi i us pregunteu: pot ser que una cançó sigui més sensible, més sàvia i més elegant que la ficció de la qual forma part i per a la qual ha estat encarregada? Llavors vas a Google i descobreixes que “la cançó” té nom i, sobretot, cognom: El Risc d’Ara, de David Carabén.

El vers més bonic d’El Risc d’Ara és l’últim: “La felicitat és fugissera i s’acaba / per molt fort que tanquis el puny / El reviuria una i mil vegades / abans que el moment d’ara / es fes fum”. Igual que la sèrie, aquesta lletra ens vol parlar de com la vida té una densitat existencial superior a la que solem veure, com els moments que vivim amb el pilot automàtic posat són en realitat plens de trencalls, decisions i omissions que estan donant forma al nostre futur sense que ens n’adonem. Com tots sabem, això és alhora un tòpic i una idea profunda, i a cada creador li correspon instrumentalitzar-lo fins a gastar-li la veritat o trobar una manera d’explicar el mateix de sempre que ens ho faci veure com no ho havíem vist fins ara. No estic dient que la peça de Carabén sigui un poema de Leonard Cohen, que seria un error perquè no encaixaria amb el context, però és un exercici molt il·lustratiu comparar la sèrie amb el seu tema de capçalera i veure que la cançó és força més interessant.

Per això és una llàstima que la sèrie tractés la cançó tan malament. Tal com hem dit, l’episodi d’ahir acabava amb l’Elisa de la darrera realitat que hem conegut interpretant els dos temes de la sèrie al Palau de la Música. Una oportunitat perfecta per apostar per la peça, per explicar la història a través de la seva pròpia música i regalar-nos un bonic moment autoreferencial. En comptes de creure-hi de debò, però, els responsables del capítol no van poder resistir la temptació de potinejar-la amb una posada en escena gandula i covarda. Per què mutilar la peça amb talls si has creat les condicions per cantar-la sencera en el moment més rellevant del capítol? Per què desaprofitar el que podria haver estat una seqüència memorable amb una realització absolutament plana? Per què la caracterització de la cantant i de la banda semblen tan poc treballades? Al llarg de la sèrie, l’Andrea Ros ha demostrat que té una veu meravellosa i més talent interpretatiu del que el paper li permet expressar. Al final de l’episodi tenia ocasió de desempallegar-se del guió pla que l’ha mantingut tenallada i posar-se en mas d’una lletra de David Carabén. Com ens recorda la mateixa sèrie, és una llàstima desaprofitar les oportunitats.