Si jo no hi fos: Amor cuinat a foc lent (i amb un personatge no convidat)

6.10.2017

Un espai fosc. Un espai buit. Un espai que roman en la imaginació d’un col·lectiu. Un espai per omplir de relat i moviment. Un espai en construcció. No és aquesta l’essència del teatre? Les companyies pugen a un escenari disfressat prèviament. Tot està escrit en un guió, també unes frases i la intenció amb la qual han d’estar dites. Però i si no hi ha disfressa, si no hi ha frases, si no hi ha intencionalitat. I si l’escenari roman buit durant mesos i mesos, fins i tot anys? I si sols l’ocupa, al cap de mesos i mesos, fins i tot anys, un marc rectangular i una estructura quadrada? Està clar que és un espai en construcció. Un espai que la companyia acabarà omplint per explicar una història que el públic també haurà de construir a través de la seva intel·ligència i imaginació. Són les regles del joc de la companyia Espai en construcció que omple ja l’escenari de La Vilella fins al 29 d’octubre amb la seva nova proposta escènica, Si jo no hi fos (la festa seria més divertida).

© Roger Marti

No queda del tot clar quan va començar tot plegat. Posem que fa ja uns dos anys, quan es trobaven enmig de les funcions del seu primer espectacle Et vindré a tapar. L’acollida d’aquella obra va ser fantàstica. Van fer funcions a La Vilella (on se senten com a casa) i després a La Seca. I més que van voltar amb el relat de tres dones que durant la Guerra Civil decideixen anar a buscar al marit d’una d’elles. Una obra de denúncia a mig camí entre el drama, la comèdia i el realisme màgic. Una obra que impactava també pel seu joc escènic, amb pocs elements d’atrezzo, sense decorats. I mentre representaven Et vindré a tapar, un dia qualsevol, tota la companyia, comandats pel Roger Ribó, van començar a construir la següent obra. Sense res, sense cap idea preconcebuda, sense cap escrit previ sobre el qual treballar. Però d’aquest moment ja en fa dos anys, i les coses han canviat molt des de llavors. La cuina és lenta. El procés de creació dels d’Espai en construcció ha de passar per diverses etapes de formació i creixement per arribar al seu moment òptim: l’estrena.

Primeres passes 
En un procés de decisió col·lectiva van pensar en un concepte: la vellesa. I una pregunta sobre la qual obrir un procés d’investigació: Per què ens tornem com ens tornem quan som grans? Els dies van passar, la investigació va tenir el seu procés, fins que al final es van treure les primeres conclusions. “Vam veure que el fet que alguna gent no estigués contenta amb la seva vida va ser per una decisió no presa, que havien tingut por” conclou Roger Ribó, director de la companyia. Aquestes primeres conclusions, aquestes llavors que obrien infinites possibilitats de relats eren fruit d’un procés absolutament col·lectiu. No hi ha jerarquies en la companyia. El Roger Ribó té el mateix grau que la Maite Bassa, la Montse Bernad i la Blanca Solé, les tres actrius, o que l’Elisenda Ribó, la productora. I tot i que la conducció sembla que la porti el Roger, el funcionament de la companyia és talment com una cooperativa. Fins i tot quan hi ha decisions doloroses, tots van a l’una. Per això quan el mateix Roger, enmig d’un assaig, va preguntar en alt si el que estaven fent els interessava realment, tots van veure que aquella obra, aquell projecte sobre el qual ja feia mesos que hi treballaven i sobre el que ja tenien un 70% escrit, no valia, que havien de començar de nou i partir pràcticament de zero. Aquest detall marca l’exigència i l’honestedat amb què treballa aquesta companyia. No tenen por, no tenen pressa, els temps els marquen ells. Espai en construcció necessiten expressar els seus projectes artístics sense cap dubte que allò és realment el que volen expressar i com ho volen expressar. L’objectiu: explicar històries que connectin amb la gent i que al mateix temps, gràcies a un llenguatge propi, poètic i imaginatiu, aconsegueixin transformar la seva manera de veure la realitat. Una mirada, amb un peu a l’històric i un altre a lo quotidià, que transformi mirades.

Primera muda de pell

No va haver-hi massa temps pel dol. Van passar directament a l’última fase: l’acceptació que gran part de la feina feta no servia per res. Però hi havia quelcom, un fil del qual estirar i des del qual sí que es podia construir alguna cosa. Van anar a l’essència, a aquell concepte primigeni sobre el qual van començar a treballar i que vertebrava l’obra que tenien a mig fer. A partir d’aquest concepte, un altre cop amb mesos i mesos d’assaig, van decidir construir una història d’amor entre un home i una dona. Una relació convencional i quotidiana. “Vam descobrir que volíem obrir un món més enllà del tangible. Que el que passava per dins, s’havia de posar a fora”. La Montse Bernad parla de donar entitat aquelles emocions, a les mateixes pors. “Vam començar a investigar sobre com la por ens afectava en les decisions que preníem i les que no preníem” explica l’actriu.
La muda de pell del projecte a més va provocar la necessitat d’incloure dos membres més a la companyia, dos homes, un actor i un músic. En primer lloc es necessitava la figura d’un actor que donés entitat a l’home del qual la protagonista s’enamorava. L’escollit va ser el Xavier Pàmies, membre de La Trama Produccions. La connexió de Pàmies amb la companyia Espai en construcció ve de lluny quan durant el seu període de formació a la Nancy Tuñón va coincidir amb el Roger Ribó, la Montse Bernad i la Maite Bassa. Però no va ser fins anys després que el Xavier va descobrir ben bé la forma de treballar d’aquest col·lectiu. Durant el primer festival de creació artística km 0 de La Vilella es van retrobar i va formar part de l’equip que comandava el Roger Ribó. Durant uns dies van estar treballant per aixecar un espectacle de creació en col·lectiu. El Xavier va connectar molt bé amb la manera de fer del Roger. Va ser justament quan es trobaven en l’estrena de l’Et Vindré a tapar a La Vilella. Diu el mateix Pàmies que es mou per impulsos i que quan va veure el treball de la companyia ho va tenir clar. “Quan entres en contacte amb una companyia en què t’agrada el llenguatge, la manera en com treballen, no deixes de mantenir el contacte amb aquesta gent per si algun dia pots començar a treballar amb ells”. Llavors va sonar la trucada del Roger. Necessitava un actor de les seves característiques, amb el seu talent i compromís. I ell, pocs dies abans de l’estrena, i malgrat el dur procés de creació (ja fa més d’un any que es va sumar al projecte), no pot estar més agraït. “Jo he vist molt de teatre i poques vegades he vist una companyia que treballa d’aquesta manera, amb aquest segell”. Des de La Trama, Pàmies ha aixecat tot tipus de projectes de creació, però anant més al gra. Un bon exemple en va ser el Vernissatge que van presentar al Maldà l’hivern passat. Però mai havia estat en un procés de treball col·lectiu i amb tanta gent. “A mi el que m’agrada és el llenguatge, aquesta cosa despullada de l’espai, que força a l’espectador a imaginar-se l’espai, a fer seqüències en moviment, molt treball de cos” remarca l’actor.

© Roger Marti

Igual que en la primera obra de la companyia, Espai en construcció volia que la música aportés també el seu to a l’obra. Donar-li una entitat que ja van integrar amb molta subtilesa en el Et vindré a tapar. Però en aquest impàs a la creació, en aquest foc nou, es va arribar a la conclusió que havien de prescindir del so delicat del violí de la Roser Farré i buscar un so més agressiu, amb més distorsió i que pogués oferir moltes capes sonores. El so d’una guitarra elèctrica. És doncs quan entra en joc el sisè membre del repartiment, l’Albert Martí. Membre de Trast, una banda que camina entre el ska i el pop ballable. L’Albert Martí ja fa anys que ha obert els seus interessos a nous camps artístics. Diu que l’impacte de veure musicals com Hair o Què. El musical el va fer apuntar-se a classes de teatre musical. Després de dos anys de formació, Martí decideix que s’hi ha de ficar a fons i impregnar-se de teatre. És doncs quan amb una mirada més oberta entra en contacte amb el circuit de teatre alternatiu. La següent decisió és la d’apuntar-se al cicle de formació d’actor d’El Timbal. En aquesta escola es troba amb un professor que l’impacta, el Roger Ribó. Temps després és el mateix Roger qui, sabent de la seva formació com a actor i com a guitarrista, demana els seus serveis per ajudar-los a donar forma musical al seu projecte. “Tots dos partíem de zero, perquè ell mai havia utilitzat una guitarra i jo mai m’havia involucrat en un projecte teatral. No havia fet música per escena. Per mi era un repte perquè no sabia si podia fer-ho”. L’Albert Martí estava cohibit en arribar. No en va, admirava la feina que feien a la companyia, doncs havia vist fins a tres vegades Et vindré a tapar. A més va arribar en un moment on pràcticament tot era un full en blanc. “Em trobava entre la interpretació i la música, el que havia de tocar. Però tot és un, no hi ha separació i jo m’havia de situar en aquest punt d’entremig. He hagut de fer de tot, llençar-me a la piscina i actuar com ells i quedar-me molt a fora en altres moments” recorda. Ara, però, la feina ja està feta, la partitura completa i afinada. Martí aporta a l’obra un personatge on el seu text és la música, i amb aquesta es dedica a “tapar allò que s’ha de tapar, obrir el que s’ha d’obrir o reforçar una idea”. Puntejos, distorsions, rascats. Un ritme que vertebra l’obra. Una espècie de leitmotiv, una coda que reforça l’emoció, que no l’anticipa.

Segona muda, encaix de peces i assajos.
Escollir la figura del guitarrista va ser una decisió que sobretot aportava un element rupturista i que els hi donava més canya. I és que un dels motius del reinici va ser el no fer un Et vindré a tapar 2. “Al final ens vam adonar que ens interessava molt més parlar de les relacions de parella, de com enteníem l’amor des de diferents perspectives, en la nostra època” destaca la Blanca Solé. Ella és la Cristina, una jove amb problemes per trobar relacions estables. Aquesta dona pateix d’una gran inseguretat i així ho demostra durant tota l’obra que marca la relació amb el Marc (Xavier Pàmies). Tampoc és que resulti especialment interessant, no? Però és que en aquesta obra no és tan important el què sinó el com es mostra. I el com inclou un tercer personatge present en tot moment i que impulsa les accions d’uns i altres. No podem dir que és, ni que representa. El públic l’hi haurà de donar l’entitat exacta. Si és que en té. Aquest personatge per definir l’interpreta la Montse Bernad. Tant el seu treball com el de la Blanca Solé estan mesurats, buscant la subtilesa del detall que, ajudades per la música, marquin les emocions i els sentiments. Per últim hi ha el personatge de la Maite Bassa, l’amiga de la Cristina que actua com a contrapunt d’aquesta. Cal dir que abans de donar entitat a tots els personatges un cop més durant aquest procés de creació van arribar a un carrer sense sortida i van haver de recular. “Vam crear una història de dramatúrgies creuades […] però al final hi havia massa arquitectura per una cosa que no acabàvem d’arribar al fons de tot” recorda la Montse Bernad. Però aquest cop no va ser tan traumàtic. Sols s’havia de definir encara més aquest personatge enigmàtic i la relació que tenia amb els altres. Una segona muda de pell per finalment arribar a la idea, a la dramatúrgia exacta. No li ha estat fàcil, al Roger Ribó, escriure aquesta obra doncs tenia dues línies narratives, dos mons que havia d’entrellaçar i que succeïen alhora. Però des del maig passat i fins al dia d’avui la construcció de l’obra ja s’ha aixecat en ferm.
Així doncs quan aquest cronista visita El timbal a meitats de setembre, es troba un grup d’actors que repassen els moviments escena per escena. El primer que veig és l’escena introductòria. Aquesta escena és clau per introduir a l’espectador en el joc escènic que la companyia proposa. A l’escenari sols hi ha un gran marc rectangular i una estructura rectangular, obliqua. El marc serveix per construir objectes, indrets o fins i tot per separar mons. Els personatges l’agafaran, el posaran dret o estirat. A més el marc porta incrustat unes llums leds que reforçaran algunes escenes amb els seus tons. Durant aquesta introducció no sols han de marcar cada passa que fan les actrius i l’actor. Hi ha una complicació afegida: com agafar el marc, de manera que no es carreguin els canells ni l’esquena. Han de trobar el punt d’equilibri sense perdre el pas ni el ritme. No és fàcil. Però tot això és qüestió de pràctica. Així doncs la seqüència es repeteix insistentment sota la mirada atenta del Roger Ribó. Exigència i perfeccionisme. No hi ha altra forma de treballar pel director de la companyia. I els actors ho saben i s’hi emmotllen perfectament.

© Roger Marti

Una setmana després me’ls torno a trobar ja a La Vilella. És el tercer dia en què assagen a l’escenari real i tenen pocs dies per adaptar tota la feina que han fet en un espai diferent de les noves mides que proposa La Vilella. Han passat d’un espai d’assaig rectangular a un escenari quadrat. Per això durant l’assaig que presencio el Roger Ribó es va movent d’un cantó a l’altre per trobar el que ell anomena com a bloquejos, punts on l’espectador assegut pugui tenir problemes de visibilitat dels actors segons la posició d’aquests. Sempre s’ha d’intentar que la posició i l’angle de l’intèrpret estigui més obert a tothom. Però no és l’únic maldecap amb què es troben. La llum en un espai tan petit s’ha de dirigir molt bé i la Cristina Rodríguez, tècnic de llums i so, encara li està agafant la mida al muntatge de llums que tenen a la sala. Afegim-li certa complexitat en el disseny de llums que demana el Roger Ribó en cada escena. Sobretot en les transicions entre les distintes seqüències, on passem per exemple d’una escena d’una classe de ballet a una altra que succeeix en un bar. Cada moviment necessita la seva llum, la seva intensitat i el seu to. I això, per la Cristina acaben sent moltes memòries per programar, segons l’argot del gremi. Mentrestant el Roger, belluguet i amb els ulls copsant tant la Blanca, com la Montse, com el global de l’escena, mana certs moviments, més ritme sempre des d’un to de veu tranquil, serè però amb seguretat. A l’altra banda, les actrius segueixen les ordres al mateix temps que elles mateixes es corregeixen els moviments, les entrades, els gestos que fan. En aquest assaig descobreixo els personatges i la relació entre ells i intueixo que la Blanca Solé farà un retrat divertit i tendre de la Cristina, el prototip de noia que viu en el permanent desastre emocional. Mentrestant al seu costat es mou espectralment la Montse Bernad, aquest personatge enigmàtic que acompanya a tots els personatges en major o menor mesura, tot i que serà amb la Cristina qui tindrà una relació més afectuosa. Entre elles hi ha mirades, abraçades, el cap recolzat de la Blanca a la falda de la Montse. Escenes boniques però amb doble sentit. Les dues mirades es troben. Una transmet certa tristesa, l’altra és dura.
A principis de l’obra, el personatge misteriós es presenta. Parla d’una festa, on hi ha gent ballant, rient i bevent. Diu que ella es troba en un racó, sola, ignorada i temuda per la majoria de la gent. Ella però ho observa tot. I decideix finalment moure’s, palplantar-se davant d’algú i fixar la mirada. I li diu les paraules que tot ho diuen i tot ho amaguen: Si jo no hi fos, la festa seria més divertida, ho sé. Però jo sempre hi seré. I quan em miris als ulls, sabràs la veritat.
Espai en construcció estaran a La Vilella fins al pròxim 29-O. Acosteu-vos-hi i deixeu-vos emportar per la màgia i la sensibilitat escènica d’aquest obra i d’aquesta companyia. Una oportunitat per veure un tipus de teatre cuinat a foc lent, apartats dels marges del circuit més mainstream.