Si fóssim uns dropos no ens hauria sortit Sant Jordi

23.04.2018

No és tan difícil saber com se sent un escriptor que signa el dia Sant Jordi. Només cal recordar aquell neguit infantil (o no) de la nit de Reis. Els nervis de què passarà, què desembolicaré. Evocar la il·lusió també els ajudarà. Els escriptors esperen la diada amb els nervis d’un nen i la viuen amb l’alegria de la mateixa criatura. Són, aquest dia, petits monarques. Les editorials en tenen cura, els acontenten amb el que demanen (un croissant de xocolata, per exemple). És el dia més llarg. I ho és sobretot per als autors que es passegen, de parada en parada, amb una obra premiada sota el braç.

Joan-Lluís Lluís, Antoni Bassas i Martí Gironell passegen pel carrer Còrsega. | Foto: @nosaltresllegim.

Un esmorzar a primera hora és el millor motor per encarar la jornada literària per antonomàsia. El Grup 62 ha reunit aquest matí, a La Farga de Diagonal, tres dels seus autors guardonats: Antoni Bassas (Premi Josep Pla), Joan-Lluís Lluís (Premi Sant Jordi) i Martí Gironell (Premi Ramon Llull). Núvol ha parlat amb ells durant el desdejuni.

“Espero trobar-me molts regals a les sabates. Em vaig ficar al llit amb molta il·lusió”, diu un Bassas engrescat, que signarà exemplars de Bon dia, són les vuit!, les memòries de catorze anys de frenètica ràdio matinal. “Avui veuré una transformació curiosa: els oients passaran a ser lectors”. El periodista és el novell del grup. Només recorda haver signat en una altra ocasió. Va ser el 1993 i el llibre era A un pam de la glòria, uns altres catorze anys, aquests sobre la crònica esportiva. El llibre que dedicarà avui, diu, està “molt trompetejat”. L’ha estat presentant des del març per tot el territori (Vic, Martorell, Reus…). “Cada tarda en un lloc diferent del país”. En algunes trobades amb els lectors ha coincidit amb els companys d’esmorzar. El periodista encara el dia amb pocs consells d’autors amics. “Molt de sentit comú”, diu ell. Recorda el Sant Jordi a la ràdio com “un dia molt lluït”. “Trasllades la brillantor del dia a l’antena”. “Amb molta gent interessant. Autors coneguts i escriptors estrangers amb els ulls com taronges”, afegeix. En recorda, per exemple, Terenci Moix i Vargas Llosa.

Bassas és un debutant relaxat que anirà saltant de parada en parada (de deu a deu). “Si fóssim uns dropos no ens hauria sortit una festa com aquesta”, sosté. Les signatures les fa amb una ploma triada a consciència, amb la qual ja ha fet proves (“llisca millor una ploma sobre el paper”). “Aquest són les meves bales”, diu ensenyant una capseta de capsules de tinta.

L’hora de dinar serà el moment on pugui descansar la mà. Menjarà en un hotel cèntric; una altra trobada amb més escriptors. “Serà un gran Sant Jordi”, augura. Porta un llaç groc a la solapa. “Els catalans celebrem les coses, malgrat tot”. “Somriurem molt”. I acaba recordant una piulada d’ahir nit. “Vaig veure que en Quim, en Josep, en Raül i l’Oriol havien regalat el llibre a en Jordi Turull. Saber-ho em va emocionar”.

Joan-Lluís Lluís és el menys debutant dels tres. De fet, podem dir que és un aguerrit en cues de lectors. Tot i així, “m’ha costat adormir-me”. Explica que tots els inicis de Sant Jordi havien estat més informals. Fins ara, el tret de sortida mai havia estat una trobada amb periodistes. S’espera un dia “molt atapeït” si les coses “van com han anat fins ara”. Fa referència a les presentacions de Jo soc aquell que va matar Franco. El llibre ha tingut una rebuda lectora sensacional. “No he parat”. Lluís reivindica una vella frase publicitària del sector cultural ara en dessús: “Per Sant Jordi, el Sant Jordi”. “Me la creia molt”, diu. Sobre llistes i pòdiums, no es pot ser més clar: “Són una imbecil·litat”. “Els deu més venuts només representen un 4% de les vendes totals”.

Lluís, també amb llaç groc, diu que aquest Sant Jordi el sent “dolorós”. Recorda que ha estat la primera vegada que un premi Sant Jordi no ha estat anunciat pel president d’Òmnium. Jordi Cuixart és a la presó; la notícia va comunicar-li el vice-president. Desitja que, quan surti de Soto del Real, el truqui i puguin trobar-se ràpidament. S’escriuen sovint. En moments on l’honor està tocat, “aquesta festa parla per si mateixa de la nostra dignitat”. Sant Jordi és, “culturalment i cívicament”, el missatge, immillorable, que enviem a l’altra part. Lluís, que considera que cal matar Franco cada dia (“ideològicament no està mort”), denuncia els atemptats a la llibertat d’expressió que es concatenen: “Només imaginables en països com Rússia o Bielorússia”. “Tinc la sensació que alguns catalans no són conscients del que és la festa”, tanca el perpinyanenc. Es pren el dia amb calma, “de manera molt natural”.

Martí Gironell ha aconseguit el croissant de xocolata que fa estona que busca. I ja porta un parell d’entrepans. Agafa forces. El premi Ramon Llull preveu cues ininterrompudes. De la solapa de Gironell en penja una rosa de l’Associació d’Amics de la Gent Gran. Busca llaç, però. De fet, li busquen. Els autors manen (i també són manats: “Faré tot el que em diguin”, diu Lluís). Justament, pel color groc que ho impregna tot, “per les diverses circumstàncies que viu el país”, Gironell es planteja un Sant Jordi “més reivindicatiu, viscut amb més ganes”. En aquest sentit, fa veure que La força del destí té connexions amb la realitat: “El protagonista és perseguit per no avenir-se al pensament dominant”.

El que més espera d’un dia com avui és “el contacte amb els lectors”. Per a Gironell, Sant Jordi és “l’explosió”. Una jornada “esgotadorament encantadora” amb un esperit que vol que “s’allargui tot l’any”. Les presentacions que va fent durant la resta de dies les veu com “un Sant Jordi de butxaca”. Poden ser tres o quatre per setmana. La primera diada de Gironell va ser amb El pont dels jueus, ara fa onze anys. L’any passat celebrava la dècada a Girona. Aquest any, considera que “l’empenta” del premi convertirà aquest Sant Jordi en el “més intens” que hagi viscut. Els premis, però, “són poca cosa al costat de la llibertat”, diu Lluís.