Si canvia l’educació, ha de canviar l’espai

1.11.2017

En una cèlebre conferència, l’escriptor nord-americà David Foster Wallace explicava un acudit: “un peix va nedant tranquil pel mar fins que es troba a un altre peix. El primer diu “Bon dia, està bona l’aigua avui, oi?”, i l’altre respon “Bon dia… què és l’aigua?””. Doncs bé, els dissenyadors són el tipus de gent que veu l’aigua: l’arquitectura invisible que la basta majoria de persones donem per feta, les intencions que expliquen perquè un edifici, un símbol o un objecte tenen una forma, un color, o una distribució determinades en comptes d’unes de diferents. Com l’aigua per als peixos, el disseny és a tot arreu, i determina de manera subtil alhora que fonamental la nostra vida quotidiana. Com afecta aquest disseny a la pràctica de l’ensenyament?

Interiors de l’Escola Vittra, un projecte de disseny d’espai pedagògic de Rosan Bosch

Els dies 26 i 27 d’octubre el Museu del Disseny va organitzar les II Jornades Disseny per viure, centrades en l’educació i el paper del disseny al servei del coneixement i comissariades pel dissenyador Òscar Guayabero. Ens trobem en un moment de canvi de paradigma educatiu que, no sense controvèrsia, està fent avançar un nou model pedagògic on la funció principal del mestre ja no sembla impartir coneixement directe als alumnes sinó fer de mediador entre l’alumne i la informació per tal que el darrer sàpiga com convertir-la en coneixement. L’objectiu és ensenyar a l’estudiant a aprendre per ell mateix i a no deixar-ho de fer quan surt de l’aula. Si l’educació està canviant, els ponents de les jornades intentaven respondre com el disseny pot fer de palanca de canvi.

A l’auditori que correspon al vèrtex més alt de la grapadora, nom extraoficial del museu, el dijous a la tarda es respirava un ambient d’incertesa: després del serial eleccions sí/eleccions no, ningú sabia què passaria exactament l’endemà. Entre les primeres files del públic, professionals de la pedagogia i el disseny, i omplint les darreres, estudiants que prestaven atenció al que es deia, però sempre amb una finestra del Twitter oberta. Guayabero va excel·lir com a mestre de cerimònies que se sap a casa seva, exhibint complicitat amb tots els convidats i sent capaç de trobar el fil conductor entre totes les ponències.

Al llarg dels dos dies, els dissenyadors van ensenyar-nos una quantitat de projectes relacionats amb l’educació impressionant, fet que corrobora la tesi de les jornades: la pedagogia s’està movent. Però els protagonistes de les presentacions, més enllà dels objectes, espais i processos, van ser les criatures.Canviar les disposicions de les taules a classe, repensar l’espai de fora les escoles, modificar la forma i la textura de les cadires, dissenyar nous processos d’aprenentatge… al final, les decisions de disseny sempre s’havien per tal de facilitar el procés de transmissió de coneixement però, sobretot, això es traduïa en espais que feien més feliços als nens.
La convidada estrella, la dissenyadora i arquitecta Rosan Bosch, ho tenia claríssim: la neuroeducació ha demostrat que el cervell necessita emocionar-se per aprendre. A la llum del seu discurs, totes les iniciatives que van presentar-se a la resta de ponències semblaven lligades sota aquesta premissa. Allà on un dissenyador havia atacat un problema de l’espai pedagògic, el resultat era un canvi cap a entorns més plaents, més oberts, flexibles i, en definitiva, capaços d’integrar l’aprenentatge amb la dimensió sensorial i emocional, en comptes de separar-lo.

Des de l‘Escola Vittra Brotorp fins a la Biblioteca Central de Hjørring, la feina de Bosch transforma espais que acostumem a associar amb la disciplina, la fredor i el pensament abstracte en llocs en els quals el més natural semblaria posar-se a jugar. Si els Pink Floyd parlaven de bricks in the wall, Bosch tira els murs a terra. Cada cas és un món, però els resultats sempre van en aquesta direcció lúdica i emocional i els principis sempre són els mateixos: “l’entorn físic influeix en l’estat emocional i comportament d’estudiants i docents, per això ha de considerar-se com una eina d’aprenentatge actiu que recolzi la implementació eficaç dels nous mètodes d’ensenyament”.

A més dels macro-projectes de Bosch, vam poder veure un catàleg enorme de propostes fetes per dissenyadors locals durant el primer dia: el col·lectiu Globus vermell va mostrar-nos com l’arquitectura ensenya a mirar el mateix des de moltes perspectives, la dissenyadora Anna Majó va parlar del disseny de processos col·laboratius en contextos pedagògics, Quique López va explicar com dissenyar mètodes d’ensenyament a distància, la pedagoga Laura Campo va traslladar la voluntat de les noves escoles de fer servir l’espai per posar el focus en l’alumne i més que en el professor i l’arquitecta Bet Cantallops va posar el focus en la importància del context urbà en el qual es troben les escoles.

El segon dia de les jornades va coincidir amb el dia de la proclamació (encara no estic segur del verb que cal utilitzar) de la República Catalana. Dins del Museu del Disseny s’exposaven diferents propostes de disseny pedagògic, a fora competien propostes de disseny polític, fet que va fer caure en picat l’assistència estudiantil. En aquest context, vam poder escoltar a la dissenyadora Tomoko Sakamoto, per explicar una metodologia de mapes mentals anomenada Manual Thinking, Tània Costa, que va presentar la feina del col·lectiu EDIVI, un grup de Centres d’Ensenyament Superior que fomenten l’educació en disseny per a la innovació social i la sostenibilitat, la iniciativa Caràcter Voluntari que neix com a resultat d’un cap de setmana de tallers creatius plantejats per l’estudi de disseny gràfic Hey i coordinats per Creu Roja Espanyola, un recull de projectes de Emiliana Design centrats en l’experimentació amb els materials, objectes i espais, que donen la possibilitat que els usuaris participin, La Caseta, el resultat d’enfrontar una parella d’arquitectes com l’Anna i l’Eugeni Bach a la petició dels seus fills de fer una casa de jocs al jardí, una taula rodona amb una selecció de ponents i, finalment i una conferència a càrrec de Rosa Llop i David Casacuberta en la qual van reivindicar la superioritat de les interfícies materials respecte de les digitals a l’hora de donar una dimensió humana al disseny.

Tot i que és difícil trobar un fil conductor que faci justícia a aquesta pluralitat, dues paraules van sobrevolar les jornades: participació i empoderament. Sembla indiscutible que el nou clima cultural en el qual convergeixen pedagogs i dissenyadors aposta per trencar les distincions verticals entre mestres i alumnes i involucrar als segons en la presa de decisions i en el procés d’aprenentatge. El disseny dels espais i processos pedagògics intenta reforçar aquesta tendència que hem vist durant els darrers anys i convertir les escoles en llocs més oberts amb els quals els estudiants s’hi sentin involucrats.

Tots els que tenim algun amic dissenyador o arquitecte hem viscut aquell moment en què ens assenyalaven la intenció darrere una cosa que nosaltres no ens havíem parat mai a observar: les tipografies de pal sec en la lectura digital, la paleta de colors d’un bar que ens sembla bonic, o l’enginyosa distribució del pes en un edifici. Assistir a les II Jornades Disseny per viure transportava aquesta mateixa mirada als espais on s’eduquen les futures generacions. Com el peix de l’acudit de Foster Wallace, estudiar el disseny és aprendre a veure l’aigua en la qual nadem i, en el cas de l’educació, és especialment important tenir eines per ser crítics amb la intencionalitat darrere els espais pedagògics. Al cap i a la fi, el disseny és com la política: si no el fas, te’l fan.