Si avui és juliol, això és el Grec

2.07.2018

El Grec ja ha arribat. El Grec ja és aquí. La cita anual de les arts escèniques (i la música) a Barcelona reemprèn el seu viatge cap a l’est, seguint la Ruta de la Seda, i en aquest cas viatgem fins al llunyà Orient. A continuació us recomanem deu espectacles imperdibles, provinents de llocs tan exòtics com ara Corea, Bèlgica, Alemanya, Suïssa i Banyoles.

Jan Fabre portarà ‘Belgian Rules / Belgium rules’ al Grec 2018. © Wonge Bergmann

 

Una gossa en un descampat

L’estrena del nou text de Clàudia Cedó a la Sala Beckett va ser una nit que recordarem durant molt de temps. A la potència poètica de l’obra cal sumar-li una posada en escena senzilla i efectiva de Sergi Belbel, al servei del text, i un repartiment compacte en què destaquen Maria Rodríguez, Vicky Luengo i Anna Barrachina. Clàudia Cedó ha escrit un text molt feminista, i el que és el millor de tot: sense anar d’abanderada de res.

 

Falsestuff

Nao Albet i Marcel Borràs han volgut fer un gran espectacle (pel que fa a la producció i l’ambició artística) i se n’han sortit amb nota. Falsestuff. La muerte de las musas és un divertimento escènic que, a partint de la falsificació en el món de l’art, es converteix en una col·lecció de falsificacions escèniques. La parella ha format un dream team d’intèrprets, on destaca la jove Laura Weissmahr, una força poliglota de la natura, i Jango Edwards, un pallasso que sap renegar com ningú.

 

Kingdom

Els Serranos segueixen el camí que van iniciar amb Birdie, on relacionaven la pel·lícula The birds d’Alfred Hitchcock amb les migracions humanes i la foto de José Palazón del camp de golf a la tanca de Melilla. En aquesta ocasió, la companyia catalana més internacional (ergo, que gairebé no actua a casa nostra) relaciona el film King Kong amb la indústria bananera, el capitalisme, la crisi i la testosterona, amb un muntatge que (pel que sembla) pot ser un dels més masculins d’aquest Grec.

Una imatge d’assaig de ‘Kingdom’, de l’Agrupación Señor Serrano. Foto de Vicenç Viaplana.

 

La Plaza

El Conde de Torrefiel és, juntament amb l’Agrupación Señor Serrano, una de les companyies de casa nostra que més viatgen. Per què aquí només els podem veure amb comptagotes? La Plaza es va estrenar a Brussel·les, va passar per Frankfurt, Lisboa, Viena i Atenes, i després de veure’s al Grec viatjarà a Zurich i París. Pablo Gisbert i Tanya Beyeler arriben a cotes d’instal·lació artística amb la seva reflexió sobre la mirada i el fet de mirar: La Plaza és un assaig escènic que fa reflexionar l’espectador sobre la seva condició d’espectador, davant de l’art i de la vida. Un imperdible. Per cert: ni el Teatre Lliure ni el TNC els han programat, la temporada que ve. Estupendu.

El Conde de Torrefiel presentarà l’espectacle ‘La Plaza’ al Grec 2018.

 

Gentry

El col·lectiu Mos Maiorum es va presentar en societat, ara fa dos anys, amb un espectacle sobre la migració. En aquest cas, Mariona Naudin, Ireneu Tranis i Alba Valldaura ens presenten Gentry, una proposta de teatre documental sobre la gentrificació a la ciutat de Barcelona. L’aburgesament i millora dels barris provoca, paradoxalment, l’expulsió dels seus veïns de tota la vida i la seva substitució per nous habitants, més rics, joves i guapos. Des de la campanya “Barcelona, posa’t guapa” als anuncis plens de cinisme d’Airbnb. Gentry compta amb la dramatúrgia de Marc Villanueva Mir i ha guanyat el Premi Adrià Gual 2017 de l’Institut del Teatre.

 

Dancing Grandmothers

Iaies que ballen. La sinopsi ja promet. Una àvia en una festa és sinònim de ballaruca: ja sigui amb el marit, amb la millor amiga, amb el net o amb la neta, quan una senyora gran sent música els peus ja li van sols. I la música ja pot ser ‘Angelitos negros’ d’Antonio Machín, ‘Around the World’ de Daft Punk o ‘Malamente’ de Rosalía. Els avis, en canvi, són uns avorrits. A partir d’aquesta premissa la coreògrafa coreana Eun-Me Ahn presenta un espectacle que combina els ballarins (joves) de la seva companyia amb una desena d’àvies balladores, de qui veurem enregistraments sobre les seves vides i els seus moviments quotidians.

 

Ombra (parla Eurídice)

La directora anglesa Katie Mitchell fa anys que treballa a la Schaubühne berlinesa, un dels millors teatres d’Europa (si tenim en compte com és reclamat arreu del món). En aquesta ocasió, visita Barcelona per primer cop amb una relectura del mite d’Orfeu i Eurídice, basat en la versió teatral d’Elfriede Jelinek. La Premi Nobel austríaca, feminista radical, és especialista a ensenyar les vergonyes del seu país (que en té moltes i variades) i en aquest cas rellegeix el mite en clau contemporània. El pesat d’Orfeu (i la seva lira) és ara un cantant de rock, masclista i possessiu, i Eurídice no té massa ganes de ser salvada. Tot plegat se’ns mostra amb la forma d’una pel·lícula que s’enregistra en directe, davant nostre.

 

Panorama

Els vam poder veure fa un parell d’anys amb MDLSX, un espectacle basat en la novel·la Middlesex de Jeffrey Euggenides i altres textos de la teoria queer. En aquest cas, Panorama és el retrat biogràfic i documental dels intèrprets que conformen aquesta companyia multiètnica. La peça, una coproducció del Grec amb Motus i La MaMa Experimental Theatre Club, indaga sobre les possibilitats de no pertànyer a cap lloc en concret i fugir de les etiquetes de tota mena. I això, en els temps que corren, sempre és un estímul.

 

Belgian rules / Belgium rules

Bèlgica és la terra de Tintín, els musclos amb patates fregides i René Magritte. El patró dels corresponsals i periodistes freelance, una combinació gastronòmica curiosa i el senyor que pintava senyors amb barret i paraigua. També és la pàtria de Jan Fabre, natural d’Anvers, que se’n riu del seu país i les seves tres llengües oficials amb un espectacle ple de dansa, humor i moviment, amb majorets, coloms, ciclistes i molta cervesa. Belgian rules dura quasi quatre hores, i pot ser un bon aperitiu per a les 24 hores de Mount Olympus, que podrem veure el 15 de juny del 2019 al Teatre Lliure. Bèlgica mola.

Figures que recorden als quadres de René Magritte a ‘Belgian rules / Belgium rules’, de Jan Fabre.

 

Pasionaria

La Veronal és una de les companyies de dansa de casa nostra que més viatgen… No els sona la cançoneta? Exacte, sembla que com més et volen a fora menys et volen aquí, i en aquest cas la companyia liderada per Marcos Morau retorna al Born després de voltar el món. La companyia pren el nom de la dirigent comunista Dolores Ibárruri per parlar d’un futur pròxim sense passions, ple de ginys i gadgets retrofuturistes. Roberto Frattini i Celso Giménez signen la dramatúrgia d’un espectacle que compta amb escenografia de Max Glaenzel i vestuari de Silvia Delagneau. Entre els intèrprets, trobem tres bèsties escèniques com Ariadna Montfort, Lorena Nogal i Sau-Ching Wong (que també participa a Falsestuff). Si ara se’ls escapa, Pasionaria es podrà veure la temporada vinent al Mercat de les Flors. Gràcies, Àngels.

Una escena de ‘Pasionaria’, l’espectacle de La Veronal que es podrà veure al Grec 2018.

 

Per a més informació sobre el Festival Grec, podeu consultar aquest enllaç.

 

Etiquetes: