Kepa Junkera: “Si a la península ensenyessin a cantar en totes les llengües, res d’això hauria passat”

16.02.2018

El projecte més ambiciós de la música folk en català dels darrers anys l’ha fet un basc: Kepa Junkera, que amb el doble disc Fok explora les cultures catalana, valenciana, balear i algueresa a través de 34 cançons amb l’ajuda de més de 200 músics col·laboradors i la llengua catalana com a fil conductor. És un dels convidats del festival Desfolca’t, que se celebra a Calaf els dies 29 i 30 de juny.

Junkera, mestre de la trikitixa, un acordió petit diatònic de botons d’origen italià que es fa servir des del segle XIX al País Basc, és un dels músics de folk espanyol que més reconeixement ha aconseguit en el panorama internacional –Grammy 2004 a millor àlbum folk-. Aliè a les motivacions polítiques o etnomusicològiques que sovint acompanyen la música tradicional, Junkera treballa a partir de la pura emoció que li produeixen les melodies, sense cap altra finalitat que reinterpretar-les des del seu prisma contemporani. “Vull que la gent em busqui pel meu nom, no per fer música basca, tradicional, folk o com li vulguin dir”. L’entrevistem per saber què l’ha atret fins a la cultura catalana i què ha après durant el viatge.

Kepa Junkera | Fotografia d’Ester Roig

Per què la cultura catalana?

Per pura admiració, pur respecte a la cultura catalana i amor a les melodies que vaig anar trobant. A la meva carrera sempre hi ha la vocació contemporània, de proposar els meus temes i les sonoritats que m’interessen. El que passa és que quan veig alguna cosa a prop de casa meva m’atrau d’una manera especial. A mi m’agraden els artistes que són capaços de valorar el que tenim a prop nostre i ni nosaltres mateixos sabem veure i, així com havia dedicat un gran projecte a la cultura basca i un altre a la gallega, ara m’ha vingut de gust seguir amb Catalunya. Crec que la península Ibèrica té una força cultural impressionant, per a mi és el lloc més interessant que hi ha.

Què has descobert de la cultura catalana després del viatge?

M’ha servit per endinsar-me en la cultura més enllà del nivell turístic. No sóc etnomusicòleg, sóc autodidacta, i el que jo he buscat i he pogut trobar és l’emoció. Jo sóc un creador i no he intentat anar a cercar les melodies més estranyes i peculiars, sinó les que m’anaven proposant els meus amics. Jo pregunto a un amic quina melodia li agrada i em diu El lladré. Li demano que la canti i de cop em trobo una melodia preciosa, una emoció universal. I m’hi llenço. –Junkera es posa a entonar la melodia- Tu has escoltat això? Té una força brutal. Tot ho faig des de l’instint, perquè la cultura catalana és inabastable i el meu no és un projecte de recerca exhaustiva. Al final el disc és com una pinzellada emocional.

I quin és el color distintiu de la teva pinzellada catalana?

Per a mi és la força. És una cultura molt forta, molt poderosa. D’aquí l’imaginari del foc que dona títol al disc. La fotografia de l’acordió cremant. El que passa que a la Península en general els grans mitjans de comunicació no li presten atenció. Creuen que és una cosa antiga, folklòrica en el sentit despectiu. Als nens no se’ls ensenya totes les llengües que hi ha a la Península, tota la riquesa cultural. Jo crec que el gran repte és aprendre a cantar amb la llengua de l’altre.

I com s’explica aquesta incomunicació?

No sé per quin motiu no s’ha fet aquest salt. Altres països ho han fet. Per exemple Irlanda. Tu t’imagines a Irlanda mirant de costat cap a la seva música? És impensable. I aquí, excepte el flamenc, que han aconseguit treballar una mena d’aura de glamour, tota la resta no interessa a ningú. I jo que viatjo per tot el món et puc garantir que això és una estupidesa, perquè el que interessa a tothom l’emoció. Com pot ser que un tipus de Seattle t’emocioni i no t’emocionis amb el que tu tens aquí al costat? Jo canto un cant de batre valencià als Estats Units i es queden impressionats per la força de la melodia, de seguida em pregunten per la cultura: volen saber d’on surt.

Per què Irlanda s’ha fet i aquí no?

Crec que aquí hi ha una ignorància brutal i és culpa dels grans mitjans de comunicació. No n’hi ha hagut cap que s’atreveixi a liderar el canvi. S’ha anat per aquesta via d’estandarditzar-ho tot que és absolutament contrària al que a mi m’interessa. Com és que m’han donat un Grammy a Los Ángeles i aquí han mirat a l’altre costat? Jo quan veig grups de gent jove tocant música irlandesa em poso a tremolar. Com a hobby ho pots fer, genial, però com a creador… on vas fent música Irlandesa? L’única manera d’expressar alguna cosa de debò és a partir del teu caràcter propi, escoltant la teva gent.

Estaràs fart de la pregunta, però ja toca: hi ha alguna relació entre Fok i el moment polític que viu Catalunya?

Jo no tinc res polític en compte quan treballo, per mi és un tema cultural i prou. De debò algú es pot pensar que un projecte que fa 10 anys que ja vaig començar a pensar té alguna cosa a veure amb les circumstàncies polítiques? Què m’hauria que tot això passaria o que me n’he aprofitat d’alguna manera? Jo sóc una persona molt positiva, no penso mai que algú hagi fet res amb una agenda o un màrqueting al cap. La meva motivació és pura emoció i pur respecte. Quan escoltem música d’algú de fora mai ens plantegem si ha fet això per màrqueting o política. Tu has escoltat bé El Rossinyol? – es posa a cantar una altra vegafa-. Veus aquesta força? Això és universal. Si fins i tot la canta Joan Baez! Com podria pensar en la política davant d’aquesta emoció tan forta? Això és l’únic que m’interessa com a creador.

I aquest projecte immens que t’ha dut per tots els Països Catalans no t’ha donat una opinió sobre el conflicte polític?

No vull parlar d’una cosa que no en tinc ni idea. Jo el que conec dels Països catalans són els meus amics i prou. No vull parlar de confrontament, perquè no sé què té la gent al cap i què diferencia un català d’un basc. L’únic que jo tinc al cap és la música. Això sí, estic convençut que tot el conflicte és una qüestió educacional. T’ho deia abans: el desafiament és cantar la llengua de l’altre. Si a la península ensenyessin a cantar en totes les llengües, res d’això hauria passat.