Shamisen. Un instrument del món

Kenichi Yoshida, músic japonès intèrpret de l’instrument shamisen, ha ofert una classe magistral a l’ESMUC. L’acte, que compta amb la col·laboració de Casa Àsia, Japan Foundation i l’Obra Social de La Caixa, ha servit per reivindicar aquest instrument i repassar la trajectòria musical de Yoshida.

Són gairebé les 11 del matí i l’entrada de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) està deserta. D’alumnes quasi no se’n veuen, ni a fora, ni a dins. Alguns passegen pels passadissos, però la majoria són a classe. Al tercer pis, l’Aula de Cor té la porta tancada. A dins, Kenichi Yoshida espera a poder dur a terme la seva classe magistral. Està rodejat de persones de la Fundació Japó, d’alguns integrants de l’ESMUC i de la traductora que s’encarregarà de passar del japonès al castellà les paraules del músic. La gent comença a entrar. La sala té capacitat per unes 70 persones i es va omplint a poc a poc, a mesura que els estudiants acaben les seves assignatures i es dirigeixen cap a l’aula de Cor. Josep Borràs, director del centre, afirma que “l’ESMUC no seria l’ESMUC si no poguéssim fer actes conjunts com aquest”, i afegeix que instruments com el shamisen demostren que sabem ben poca cosa de la música més enllà de la nostra “parcel·la cultural”. L’acte compta amb la col·laboració de Casa Àsia, Japan Foundation i l’Obra Social de La Caixa.

Kenichi Yoshida prefereix començar tocant. Agafa l’instrument que l’ha fet famós i que, segons explica el professor Horacio Curti, el va fer omplir l’auditori de Barcelona el 2008: un tsugaru shamisen. Aquest és un llaüt de tres cordes tradicional del Japó. Veure’l afinar ja impressiona. Agafeu aire per quan comenci a tocar. Els dits se li mouen de forma extremadament ràpida, tot el seu cos s’aboca a la música i fa gestos d’alhora esforç i alliberament amb la cara. No és difícil entendre per què es parla de Yoshida com un virtuós. Va adquirir part del seu èxit arran del duo Yoshida Brothers, en el qual Kenichi tocava amb el seu germà Ryōichirō. Curti està assegut al costat de la paret amb els ulls tancats i somrient. “Buf!” deixa anar algú.

Quan acaba la primera peça, Yoshida s’aixeca i torna a la taula central des de la qual farà explicacions sobre el tsugaru shamisen i sobre ell mateix. Assegut al costat de la traductora, Kenichi Yoshida explica d’on prové aquest instrument. “Va arribar al Japó des de la Xina i a Osaka es va barrejar amb un altre de la zona”, relata. La forma actual té més de 500 anys, i el seu tsugaru shamisen en concret en té 150. Dins d’un país com Japó, diu, amb una història tan llarga, es pot dir que el seu és un instrument jove. Tradicionalment, el gènere de música vinculat al shamisen és el “min’yō”, música folklòrica que segons el virtuós és propera al pop-blues actual. La característica principal d’aquest instrument és el plectre, una pua molt més gran que les que estem acostumats a veure a les mans dels guitarristes. Malgrat això, Kenichi Yoshida explica que el plectre que usaven els mestres era encara més gran, però que com que la música que genera és molt ràpida, com més petit el plectre, millor.

El més sorprenent del shamisen és la seva falta de notació: “És una improvisació de la persona que toca, per tant la manera de representar cada peça depèn del músic”, explica Yoshida, que gràcies a això hi troba una semblança amb el flamenc espanyol. Més que tocar-lo, el shamisen es colpeja i genera una música basada en la percussió. Com que no hi ha partitura ni notes, Kenichi Yoshida aconsella que per aprendre’n s’ha d’escoltar molta música. “No toco amb el cap, jo”, diu; no pensa sinó que s’abstrau i es deixa endur, i això es nota quan se’l veu actuar. Malgrat tot, quan toquen en grup, unes parts es decideixen per tal que hi hagi sincronització i d’altres són lliures.

Sobre la seva trajectòria musical, Kenichi va començar a tocar el shamisen quan tenia 5 anys per influència del seu pare. Actualment, diu, poques persones van a veure concerts d’aquest instrument, i ja de petit havia pensat molts cops en deixar-ho perquè els altres nens no el tocaven. Finalment, però, va seguir endavant: va aprendre del seu mestre fins als 15 anys i aleshores va continuar sol. Primer tocava la música tradicional “min’yō”, però des de fa 15 anys s’ha decantat cap a sons més forts. Amb el temps ha explorat com combinar altres tipus de música amb el shamisen fins a debutar oficialment el 1999 amb Yoshida Brothers, junt amb el seu germà Ryōichirō. Toquen molt al Japó i també col·laboren amb altres bandes. Un projecte que ells destaquen és el de musicar la sèrie Naruto. Creuen que un pas per fer perviure la cultura japonesa tradicional és crear una nova cultura que pugui combinar la música actual i la popular. Això ho volen aconseguir a través del manga i iniciatives com la de Naruto.

Des de l’any passat, Kenichi Yoshida ha començat una carrera internacional en solitari que coincideix amb el seu nomenament com a Ambaixador Internacional per a l’Intercanvi Cultural. Res estrany tenint en compte la seva implicació amb la música tradicional japonesa. Sobre la situació actual del shamisen, Yoshida explica que gràcies a aquesta voluntat d’unir la tradició popular amb la contemporània, l’instrument en qüestió compta cada cop més amb músics joves. De fet, Kenichi explica que quan ell va començar hi havia tres concursos al voltant d’aquest instrument, i avui en dia n’hi ha vuit. “El risc és perdre la música original”, explica, “perquè els joves que el toquen senten les col·laboracions actuals i no la música tradicional. El fet d’introduir la música tradicional als joves és un tema de debat que està sobre la taula”, afirma. De fet, des del 2002 el shamisen també s’ensenya a l’escola.

Yoshida, que ha visitat Barcelona en el marc del programa “Àsia a la Mercè” i que ha fet un concert a l’Auditori de CaixaForum, explica que es quedarà sempre amb la incògnita de què pensaria de la seva obra el seu mestre, que va morir un any abans del debut del músic. De ben segur que el professor estaria orgullós de la seva trajectòria i de la reflexió amb la que acaba aquesta classe magistral a l’ESMUC: “Vull potenciar el shamisen no com a instrument tradicional, sinó com a instrument del món”.