Shakespeare: traduir i trair, una necessitat per a qualsevol cultura

8.03.2019

Josep Maria Fulquet ha publicat Shakespeare en la veu dels traductors catalans (Afers), un assaig sobre les diverses traduccions de Shakespeare al català. Vicent Olmos, editor del llibre, en va fer aquest comentari a la presentació d’aquest assaig a la Llibreria Fan Set de València.

Josep Maria Fulquet | Ester Roig

Permetre que aquells que no coneixen un idioma es puguen—ens puguem— beneficiar de les obres mestres de la literatura universal és una empresa necessària no exempta de dificultats. En això hem d’estar d’acord… Com ho estarem també en la coneguda dita italiana —«traductor, traïdor»— que expressa aquest objectiu utòpic de la traducció com la còpia, el doble perfecte d’un original. Segons aquesta definició —«maximalista», si voleu…, i absoluta—, les grans obres literàries requereixen ser traduïdes i, a la vegada, la traducció és una «missió impossible» sense aquesta «infidelitat» que només permet la traducció amb soscaires, amb pèrdues irreparables. Cada llengua és un sistema de senyals arbitraris però alhora altament convencionals on el significat mai no es pot separar de la forma expressiva, menys quan, com en el cas de les obres de Shakespeare, estan escrites —pensades— per a la representació, on el verb —la paraula— és un instrument de joc per als actors. Potser la «intraductibilitat» és una de les formes d’autoafirmació d’un text. Si les paraules i el seu significat lliguen indissolublement, la traducció només pot ser traïció. Una traïció, però, necessària.

Ningú no pot negar la magnitud de les diferències irreductibles entre l’anglès shakespearià, és a dir el complex isabelí, sovint fosc i polisèmic del més gran poeta anglès i el llenguatge modern de les traduccions catalanes contemporànies de la seua obra. Efectivament, l’idioma del bard té molt poc a veure amb l’anglès parlat avui a la Gran Bretanya. És diferent en la seua pronunciació, en el vocabulari, en la sintaxi i, fins i tot, en la semàntica. Ho diu Josep Maria Fulquet al seu llibre Shakespeare en la veu dels traductors catalans (Afers), quan afirma que «la traducció literal és inviable quan [per exemple], per salvar el sentit, el traductor es veu obligat a afegir unes paraules o a eliminar-ne altres». És un cas, però n’hi ha molts més, i Fulquet en dóna bona cosa d’exemples i d’opinions de veus expertes en la teoria de la traducció. Tot això, més o menys «desballestadament», m’havia vingut al cap en un moment o en un altre, sobretot en llegir fa temps algunes de les traduccions de Shakespeare al català. I tot això em passà pel cap novament en rebre la proposta d’editar el llibre de Josep Maria Fulquet.

* * *

William Shakespeare va morir —això és ben sabut— un 23 d’abril del 1616. Fou enterrat a l’església de la Santa Trinitat, a Stratford, i en el moment del seu decés no es va alçar cap veu perquè el seu cos fos enterrat, ara com ara, a l’abadia de Westminster, al costat de Chaucer o de Spencer, on el seu col·lega Francis Beaumont fou soterrat aquell mateix any, i on Ben Jonson ho seria alguns anys més tard. La mort de Shakespeare no fou, certament, un gran esdeveniment que commogués el món de l’alta cultura. Fou el més gran dels mestres en l’entreteniment de les masses, però la seua consideració era aleshores —o a mi em fa l’efecte que ho era— gairebé inexistent entre la noblesa i entre la gent de lletres, entre la «gentry» refinada i «ben educada». No fou sinó set anys més tard, el 1623, que les seues obres (comèdies, històries i tragèdies) van ser reunides pels seus amics —dos  actors de la seua companyia— John Heminges i Henry Condell en una edició excel·lent i cara que van dedicar a William Herbert i al seu germà Philip. Herbert era un mecenes important de les arts i havia tingut relació amb Shakespeare… Algú havia de pagar una edició tan costosa.

En aquella obra, els compiladors —no gosaria anomenar-los editors— van reclamar per al nostre dramaturg l’elevada qualitat de la seua obra. I fou precisament en el poema commemoratiu al volum que Ben Jonson va evocar un paisatge ampli que permetia entendre en tot el seu significat l’obra del bard d’Avon. Va permetre, en definitiva, que un noble —que la noblesa culta— pogués reconèixer la indissoluble unió entre un escriptor de teatre popular de classe mitjana i la cultura més selecta fins arribar a convertir-lo en el «poeta nacional» d’Anglaterra.

* * *

Fa anys, quan després d’una fase de la meua vida bastant deslligada de la que vaig encetar cap als vint-i-cinc anys, de la que he seguit fins ara mateix, quan intentava posar-me al dia com a lector i llegir tot el que no havia llegit abans —cosa que ni he aconseguit ni aconseguiré mai—, és que va caure en les meues mans —no em pregunteu en quin «paper» ho vaig llegir— aquest episodi sobre la vida i l’obra de Shakespeare que explique. Això en va refermar en la importància dels llibres, en el paper clau, irreemplaçable i irrenunciable, que per a qualsevol cultura hi juguen aquests «artefactes». Uns «artefactes», els llibres, que cada dia semblen interessar menys i a menys gent. Per a un autor, per a un editor, una desgràcia com una altra… Per a la cultura —per a la nostra, que és la que ens ocupa— una autèntica «hecatombe», una vertadera desgràcia per a un país —per a uns països— com els catalans que si han perviscut, si perviuen, és precisament gràcies a la cultura. A la cultura de la bona…

Tot això en vingué al cap quan em va arribar aquest Shakespeareen la veu dels traductors catalans. Em va venir al cap perquè pensava —i ho continue pensant— que sense la feinada dels traductors, dels «re-creadors» del Shakespeare, que els lectors catalans, els lectors en català, hem pogut conèixer a través precisament de les veus dels traductors, potser —vaja, segur— el bard ens seria desconegut, almenys ens seria més desconegut. En tot cas, tret dels lectors que ho poden fer en la llengua original, ens hauria arribat a través de l’espanyol. I aquest Shakespeare no seria el «nostre» Shakespeare, si se’m permet. I no ho seria perquè no hauria estat traduït dins de la nostra tradició, adaptat a la nostra cultura, a la nostra manera de fer i de pensar.

Com diu Josep Maria Fulquet al llibre, amb l’aval d’una investigació exhaustiva —inqüestionable en la mesura que una investigació ho pot ser d’inqüestionable—, els traductors fan discórrer les seues versions d’acord amb els interessos que marca la tradició de la literatura de recepció, en aquest cas la catalana, diferent a qualsevol altra. Cada traductor incorpora matisos nous, flexions diferents i, doncs, va adaptant l’obra de l’autor traduït d’acord amb els temps i amb l’evolució, els gustos i els girs que marquen les diferents generacions. Així, la traducció literal enfront de la lliure, en vers oposada a la vessada en prosa, la tradició, la teoria, les traduccions més erudites i les més populars o la crítica són els motius i les reflexions que permeten l’autor fer desfilar Cebrià de MontoliuJoan MaragallAlfons ParAntoni BulbenaArtur Masriera, Magí Morera i Galícia (el primer a traduir Shakespeare el 1912), Josep Maria de Sagarra o Terenci Moix, alhora que ens obre els ulls en estudiar de forma comparada les traduccions, la qual cosa li permet —ens permet—, i cite textualment, «determinar el grau d’influència que una determinada obra literària ha exercit en una literatura estrangera, i el tipus de recepció que aquesta literatura li ha dispensat». I a la vegada avalua la competència amb què els diferents traductors han solucionat els problemes que els ha plantejat el text original.

Quan llegia l’original, com deia abans, recordava la importància del paper escrit, dels llibres, i em venia al cap que fou també una mica un personatge de Shakespeare que em va fer reflexionar sobre la historia i la historiografia, camps sobre els quals he fet alguna provatura. Em referesc als primers versos de «Nit de reis o el que vulgues», quan parla amb Viola, un dels grans personatges creats per Shakespeare. Uns versos plens d’intel·ligència, curiositat i un cert temor o una certa precaució que també podria ser el punt inicial de la pregunta que qualsevol historiador que contemple el paisatge erm de la història s’hauria de fer: «quin país, amics, és aquest?». Un país estrany ple de matisos que hem pogut descobrir en al cas de les traduccions catalanes del bard a través dels temps de la mà de Josep Maria Fulquet.

Josep Maria Fulquet ha escrit un llibre d’alta cultura, d’una alta cultura «normal» i «normalitzada» (la nostra, dissortadament, no ho és). En aquelles l’estudi de les traduccions, de les anàlisis comparatives de les grans obres universals, són motiu d’articles d’investigació, de tesis doctorals, de llibres d’assaig. En definitiva, els estudiosos estableixen un diàleg imparable, un debat enriquidor que és, com deia aquell, l’única manera d’avançar: «sumar i seguir». El Dant, Shakespeare, CervantesRabelais són motiu d’estudis i reflexions que les grans cultures no deixen d’analitzar i explicar. Com fa Josep Maria Fulquet al seu llibre, en aquest cas sobre les traduccions de Shakespeare al català.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Després de l’excel·lent treball d’Helena Buffery, fei afalta que algú el continués i aprofundís en l’intetrior de les traduccions. ja ho tenim. Ens n’hem de felicitar.