Set de llengua

25.04.2018

“Un cortado, por favor”. Alguns encara cometem tics menyspreadors amb la llengua primera en situacions tan habituals com demanar un tallat en una cafeteria. Sortir al carrer i parar l’orella –sobretot a les ciutats, sobretot a Barcelona– és notar que la salut del català no és de ferro. “Perd pistonada, perd posició”, deia ahir al vespre la filòloga Lídia Coll, presentadora al seu torn de l’acte que Plataforma per la Llengua va muntar a la sala Luz de Gas per presentar la campanya ‘El català, llengua comuna’. L’acte va voler ser “un toc d’atenció” sobre la situació sociolingüística del país. “Per què canviem de llengua amb tanta facilitat? On ha quedat el consens que la nostra llengua havia aplegat durant els anys setanta o vuitanta?”, es demanava Coll.

Lídia Coll, Sor Lucía Caram, Albano Dante, Dolo Beltran i Gerardo Pisarello. |

La campanya en qüestió consisteix en una bateria de breus vídeos (càpsules) en què catorze personalitats polítiques, socials i culturals reflexionen sobre el valor de la llengua i expliquen, també, quin és el seu vincle amb ella, com l’han viscuda i la viuen diàriament. Això pel que fa a la part més formal. En una altra sèrie de càpsules, els participants juguen al joc dels antònims. Han de triar entre dues opcions (botifarra negra o blanca; culer o perico). Tot per evidenciar que es pot parlar català més enllà d’origens i opcions culturals, d’afició… Algunes d’aquestes càpsules van estrenar-se ahir en primícia. Avui es desplega la resta de la campanya, que està complementada amb un manifest signat ja per més de 4.000 persones i al qual s’hi han adherit entitats com el Barça, Càritas, la Universitat Pompeu Fabra, els sindicats UGT i CCOO, entre d’altres.

L’objectiu de l’acció és reivindicar “l’ús del català com a element de cohesió social a la societat catalana davant els atacs rebuts els darrers 15 anys”, segons la Plataforma. A l’acte, però, malgrat els atacs (ahir mateix l’últim), hi va manar l’entusiasme, el desig d’enfortir-nos. El tremendisme va quedar exclòs.

La diversitat dels qui s’han avingut a participar demostra el consens que genera la llengua. El consens que no hem perdut: quan fiquen el nas a la llengua, ens grapegen la família, la infantesa, els records, la identitat… És un arc de veus ample, com aquell que Xavier Domènech demana per formar govern (“de la CUP al PSC i d’Òmnium a CCOO”). Apareixen, per exemple, l’expresident José Montilla (“la llengua genera sentit de pertinença”), el cantant Santi Balmes, l’actriu Clara Segura, l’arquitecta Benedetta Tagliabue, el diputat al Congrés Gabriel Rufián (“penso en castellà”, “orgullós accent xarnego”) o l’alcaldessa de Santa Coloma Núria Parlon. Altres com Manolo García o Sergi López van voler participar-hi però l’agenda els ho va impedir. Els representants del grup presents van ser l’exdiputat al Parlament Albano Dante Fachín, Sor Lucía Caram (“el català és acollida”), la cantant Dolo Beltran i el tinent d’alcalde de Barcelona Gerardo Pisarello.

A l’escenari van explicar breument el que més o menys ja apareix en els vídeos. Caram deia tenir tan integrada la llengua (“la vaig aprendre amb els cursos de Digui, digui… i el meu nivell és de Digui, digui…”) que una vegada, en sortir del quiròfan després d’una intervenció, va llençar algun renec inconscient en català. Fachín, que considera que la llengua “és la manera més profunda d’anar a la societat”, explicava que ell equival parlar català a ballar. Va començar parlant-lo amb vergonya fins que va adonar-se que calia sortir a la pista. Trepitjar els peus de la parella o trepitjar el diccionari. Fachín posava l’accent en frenar la inhibició. “Parleu-me en català” és una frase que els quatre presents han hagut de repetir molt. “Potser no faig les esses sonores tan perfectes però el cas és que el parlo”, afegia Fachín.

Beltran explicava com ha arribat a integrar tant la llengua en l’àmbit familiar que ha trencat el codi lingüístic amb la seva germana, amb qui sempre havia parlat en castellà. La cantant també confessava haver patit amb els primers guions en català quan estudiava teatre a Sant Boi. Una frase de Woody Allen la va torturar durant un temps. La recorda: “Què fan tots aquests llibres aquí com si haguessin estat llegits”. La ela doble se li resistia. Pisarello, finalment, confessava que en arribar a Catalunya només repetia un palíndrom, les úniques paraules que sabia dir en català: “Argentina, la lluna anul·la la nit negra”. “Per aprendre la llengua, el joc és enormement important”, feia veure.

La campanya quedarà culminada amb un concert el 19 de maig a la Meridiana. A ‘Fes-te Meridiana. El català, llengua comuna’ hi tocaran Mishima, Joan Garriga de La Troba Kung-Fú, La iaiaMazoni, entre d’altres. Ahir, David Carabén de Mishima també era a Luz de Gas. Demanat per la seva paraula preferida en català, va respondre amb “set”. “És una paraula que Joan Vinyoli, un dels meus autors de capçalera, utilitzava molt”, explicava Carabén. I en aquesta paraula quedava resumit el vespre i, per extensió, la campanya: tenim set de llengua. De poder-la utilitzar sempre, sense haver d’esperar una ganyota de l’interlocutor, en tots els àmbits (en justícia, per exemple). “Hi tenim dret. Queixeu-vos quan faci falta. Reclameu el vostre dret”, tancava Òscar Escuder, president de la Plataforma.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Ens trobem en fase de socialització de la llengua, un fet massiu com no ho havia estat mai. Prestigi, doncs.
    El drama col.lateral en el temps és un empobriment atroç del sistema lingüístic. Els catalanoparlants de via familiar, de tradició, estem patint una degradació brutal de totes les estructures lingüístiques, que s’ensorren a un ritme frenètic: frases fetes, paraules delicades, variants d’un mateix significat, pronoms claus, expressions de tota mena….estan esdevenint arqueologia a oïdes de gent del nostre entorn catalanoparlant immediat.
    Tota una generació catalanoparlant d’entre els 18 i els 35, per exemple, fa frases i paràgrafs sencers totalment en castellà de manera “natural” intercalant-los en un discurs de qualsevol mena en el llenguatge del dia a dia entre amics, familiars, en públic,…..
    Els anglicismes , sobretot en tecnologia nova, es mengen moltes paraules, d’acord, però l’agressió del castellà al català és permanentment i in crescendo de concepte, d’estructura, de falta de matisos, de falta d’autoestima, amb la col.laboració entusiasta de molts conciutadans.
    Els catalans correm un seriós perill de perdre l’ànima sociohistòrica en benefici d’una funcionalitat mal entesa.
    El nostre sistema nacional d’educació ha de vetllar, urgentment, per la qualitat de la llengua en què s’aprenen les coses a l’escola: he arribat a sentir cantar cançons tradicionals a la mainada més petita, per part de mestres d’escola bressol pública, carregant-se-les tranquil.lament en els seus atributs essencials.
    És evident que hi deu haver problemes de vergonya a cridar-los l’atenció, una cosa que s’ha de fer. Amb gràcia i mesura, però sempre.

  2. Doncs, mireu: una forma força efectiva d’erosionar l’adhesió a la llengua és alimentar l’argumentari contra el seu ús. Exemple: Oriol Junqueras. Un altre exemple: el president de la Plataforma per la Llengua afirmant que “no es poden prendre [presumptes] drets” als hispanòfons.