S’estimen: Trobada entre clubs de lectura i Carme Riera

15.09.2013

Carme Riera, catedràtica de literatura espanyola i escriptora en llengua catalana, va ser una de les protagonistes a La Setmana del Llibre en català. Primer, en una trobada amb conductores de clubs de lectura i després en una conversa sobre la infantesa com a matèria narrativa organitzada per Edicions 62, Destino i Columna Edicions.

 

Carme Riera

 

 

La trobada amb els clubs, presentada per Óscar Carreño, coordinador dels clubs de lectura de les Biblioteques de Barcelona, comptava amb la presència d’algunes moderadores convidades per l’organització de La Setmana: Cristina Garreta, de la Biblioteca Central Xavier Amorós de Reus; M. Àngels Vàzquez Quintas, de la Biblioteca Municipal de Lloret de Mar; Glòria Guilera Canals, de la Biblioteca Pública de Girona; Carme Callejón; de la Biblioteca de Sant Gregori; Núria Martí Constans, de la Biblioteca Pública de Girona i Cristina Barbé, de la Biblioteca Pública de Tarragona. L’acte es va articular a partir de preguntes que formulaven entre Óscar Carreño i les moderadores.

Així, Carme Riera va explicar que el seu lector ideal és un lector intel·ligent, però, segons va dir, això es dóna per descomptat, “perquè només als tontos no els agrada llegir”.

Després de ser preguntada per si creu, com deia Mercè Rodoreda, que hi ha novel·les que s’imposen i d’altres que s’han de treure del pou, Carme Riera va respondre que més que novel·les hi ha personatges que s’imposen: “A vegades un personatge et comença a parlar a l’orella, tan insistentment, que si el deixessis se t’enduria la pròpia història”.

També va incidir diverses vegades en la necessitat de desfer-se de la nostàlgia per parlar del passat. El seu últim llibre, Temps d’innocència, pretén ser, sobretot, una aproximació a la ciutat de Palma que ella recorda de quan era petita. El motor per escriure’l, de fet, va ser el naixement de la seva néta: “Jo no sé quant temps em queda. No sé si viuré molt o si em passarà res avui aquí a la cantonada, però volia explicar-li com era la meva Palma, perquè us puc assegurar que ha canviat més durant 50 anys que en els últims tres segles”.

Carreño va citar-li unes paraules que ella mateixa havia escrit per convidar-la a parlar del fet mateix de l’escriptura: “Vàrem inventar la literatura per escriure sobre allò que hem perdut”. Riera  va respondre que les paraules volen. Va fer referència als polítics, que ara diuen una cosa i ara en diuen una altra, i va dir que cal deixar escrit allò que passa per recordar-ho i perquè pervisqui.

Carreño va demanar-li també per l’origen del llibre Amb ulls americans (2009). Ella va explicar que en una ocasió havia anat de professora visitant als Estats Units,  a Xicago, i s’havia quedat sorpresa en adonar-se que la gent no coneixia Catalunya. Els sonava una mica Barcelona de les Olimpíades  i Gaudí, però res més. Llavors va decidir fer un llibre amb distància, plantejant-se què pensaria algú que veiés tot allò des de fora. Així, va escriure una obra d’humor crític, en la qual, segons va dir, es va quedar curta, ja que llavors encara no hi havia hagut el cas Palau.

Li van demanar diverses vegades per la qüestió de la llengua i per quina seria la primera obra que recomanaria per començar a llegir Carme Riera. Encara que no es va voler mullar, ja que sobretot dependria dels interessos del lector, sí que va dir que potser Natura quasi morta és, de les seves obres, la més fàcil de llegir. Va assegurar que “la novel·la negra t’obliga a fer servir una llengua purament funcional”. Amb Temps d’innocència, en canvi, hi ha més llibertat d’estil.